L'ant del Montseny

Un nou relat del Grup d'Escriptors del Montseny

, Montseny | 17/02/2017 a les 17:54h
Arxivat a: La Veu del Montseny, Montseny
La dona i jo no havíem tingut fills, vivíem tranquils en una casa al bell mig del Montseny, sortíem a passejar sovint amb el nostre gos Rudie i la vida transcorria plàcidament per nosaltres, enllaçant estacions i gaudint del canvi de paisatge a la nostra estimada serralada.
Com molts matins de la nostra vida junts, vàrem agafar el Jeep per recórrer camins pedregosos que s’endinsaven per la muntanya, fins a trobar un pla on deixar el vehicle i continuar a peu. Procuràvem que el trajecte no fos gaire llarg, donat que al Rudie no li agradava gens això d’anar amb cotxe, es posava neguitós.

Aquell dia, després de caminar pel mig del bosc ben bé durant cinquanta minuts, vàrem sentir bordar insistentment en Rudie. Ell, quan es veia lliure de la corretja, s’avançava corrents com un esperitat, muntanya amunt, tot i que mai ens perdia de vista, o potser hauria de dir que mai ens perdia d’olfacte. Com deia, s’havia aturat en algun punt d’un turó proper i el sentíem bordar, talment com si alguna cosa l’hagués posat en alerta. En arribar a d’alt del turonet, vàrem veure una espècie de cérvol estirat al camí, semblava un cadell i en Rudie, tant valent com sempre, li bordava al voltant però allunyat quasi a dos metres d’ell, per si un cas aquella pobre bèstia se’l menjava tot sencer d’una mossegada.

Efectivament era un cadell i estava mal ferit, donat que li sagnaven les dues potetes del davant, doblegades sota el seu cos tremolós. Val a dir, que l’animal en qüestió no em va semblar gens agraciat, si era un cérvol, devia ser el cérvol més lleig que havia trepitjat mai un bosc.

-Oh! Però si es un cadell, i està malferit. L’hem d’ajudar Enric!
-Marta, aquest cadell de cérvol, vols dir que no es una mica estrany?
-Enric, em penso que això no es pas un cérvol, jo diria.... Jo diria, que aquest cadell es un cadell d’ant.
-Això no es possible Marta, els ants son animals originals del nord d’Europa, Amèrica i Àsia , no pas de les nostres latituds!
-Potser l’han abandonat aquí expressament uns traficants, però mira-te’l pobret quina careta fa!
-Però si lleig, com una mala cosa.
-Va Enric, l’hem d’ajudar, ves a buscar el Jeep, acosta’l aquí tant com puguis i després el carreguem al cotxe i ens l’enduem per guarir-lo.


El pobre animal ens mirava amb els seus ullots, grans i negres com la nit, que alhora reflectien tota la por i el dolor per les ferides, mentre tremolava, deixava anar uns sons que semblaven implorar l’ajuda que meditàvem donar-li en aquells moments.

-Gruuuu, gruuuu, gruuuu

Dit i fet, després de forçar el Jeep per fer-lo pujar muntanya amunt, vaig aconseguir acostar-me al turó, on hi havia deixat la Marta, el Rudie i el nostre nou amic remugant. Quina suada, Deu meu! Aquella bèstia, tot i ser un cadell, pesava força i portar-lo entre la Marta i jo des de d’alt del turó fins al Jeep va ser tot un número.

Mentre conduïa de tornada a casa, des del retrovisor, veia com la Marta intentava calmar “l’animalet” acaronant-li el cap, amb una dolçor i una compassió indescriptibles.

-Creus que viurà, Enric?
-I tant que viurà Marta! El que em pregunto es, com va arribar aquí i qui te tan poques entranyes d’abandonar un animal d’aquesta manera. Haurem de trucar a la policia per donar avís d’aquesta troballa.
-Sí, sí... Però primer guarim-lo, d’acord
-D’acord, Marta, però no ens el podem quedar, que et quedi clar!


Van passar tres dies i després tres setmanes i també un més sencer, l’animal ja s’havia guarit gràcies a les cures de la Marta, i fins i tot s’havia pogut posar dret. La Marta li parlava constantment, li explicava coses i li feia amanyacs, com si aquella bèstia la pogués entendre.
El cas, es que l’animal era força curiós, per alguna raó la seva expressivitat s’havia fet molt evident i semblava talment que feia esforços per comunicar-se amb nosaltres, especialment amb la Marta. Dels seus “gruuus” inicials, va passar en pocs dies a articular una mena de so amb la lletra ema “ummm, ummm”. La nostra vida quotidiana s’havia vist capgirada per la presència d’aquell cadell d’ant, cada dia em tocava anar a buscar tota mena d’herbes i matolls  per donar-li de menjar. El teníem lligat al rebost, talment com si d’un cavall es tractés. Fins i tot la Marta li va posar un nom, com no podia ser d’altre forma, li va posar Ant-oni.

Sense destorbar-los, acostumava a mirar-me’ls junts, fins que un bon dia la sang se’m va gelar a les venes, mentre observava darrera la porta del rebost, com la Marta li donava de menjar.

-Apa Antoni, t’has de posar fort, que avui la mama et portarà a passejar pel bosc

De cop i volta, el morro de l’animal es va refregar amorosament contra el pit de la Marta i de la seva boca, vaig poder sentir:

-Maaama, maaama,  booona, maaama

La Marta se li va abraçar al coll, mentre veia com s’eixugava lles llàgrimes d’emoció, amb el davantal de feinejar que sempre duia al damunt. Vaig córrer al seu costat, ho devia haver escoltat malament, no podia ser que l’animal hagués aprés a parlar!

-Això que he escoltat, es de veritat, Marta!
-Sí, Enric. Acaba de dir les seves primeres paraules, i m’ha dit mama! T’ho pots creure? M’ha dit mama, Enric! No es increïble?


Van passar el dies i l’animal cada cop articulava més paraules i frases, que li sentia repetir a la Marta “Mama gana”, “Mama por” “Mama quedat”. La Marta s’hi passava hores amb l’Antoni, parlant amb ell, traient-lo a passejar, donant-li de menjar... En certa forma ens havia descuida’t tant a mi, com  al pobre Rudie, que malfiava de l’Antoni cada cop que el veia.

Vaig decidir de parlar-hi, aquell tipus de vida i de relació no era normal per a un animal salvatge i la Marta cada dia es feia més dependent d’aquella bèstia, que per alguna estranya raó, havia aprés a parlar. 

-Mira Marta, els ants, son animals salvatges i han de viure lliures al seu entorn, no el podem pas tindre aquí tancat, amb nosaltres. L’hem de deixar lliure, o portar-lo a la protectora d’animals. Que no ho entens, que això no es normal?
-Però si encara es un cadell Enric, no te mare, ni pare i està sol al mon. Que no veus que ens necessita? No el podem abandonar, es el nostre, es el meu...


Després de discutir durant hores i dies, després de males cares i d’un allunyament tant incòmode com voluntari, la Marta em va fer seure a la cuina per parlar sobre l’assumpte.

-Enric, he estat pensant que potser tens raó i tot això de l’Antoni es una bogeria, demà al matí ens l’endurem al bosc on el vam trobar i el deixarem lliure.
-D’acord Marta, crec que es el mes assenyat que podem fer.

Aquella nit la Marta no va dormir, es va passar tota l’estona amb l’Antoni, acaronant-lo, parlant-li i abraçant-lo. Pel matí, vàrem carregar-lo com vam poder dins el Jeep i vam acostar-nos fins el turó on feia uns mesos l’havíem descobert per primer cop. La Marta, al meu costat, no parava de plorar i a mi, només de veure-la, se’m feia un nus a la gola.

Un cop vam aconseguir treure’l del Jeep, ens vam endinsar pel mig dels camins, l’Antoni s’entretenia menjant aquí i allà. En un moment, la Marta va deslligar-li la corda del coll per deixar l’animal completament lliure i ens vam asseure per menjar-nos els entrepans que portàvem a sobre. Els ulls li restaven vermellosos de tant plorar, la seva mirada es clavava en una recent fotografia d’ella i l’Antoni junts, que sostenia entre les seves mans tremoloses. El pobre Antoni aliè al seu nou destí, passejava i s’allunyava cada cop més de nosaltres.

En un moment donat, la Marta em va dir:

-Va marxem cap al cotxe, ara que no ens veu.

Al arribar al cotxe es va posar les mans a la cara i va esclatar amb un plor desconsolat.

-El meu fillet, el meu fillet! Deu meu, ajuda’l, que no li passi res.

No vaig poder arrencar el Jeep, i vaig abraçar-la amb força mentre li acaronava els cabells.

-Estarà bé, tranquil·la dona, es un animal salvatge, hi ha de viure lliure i aprendre a espavilar-se sol.

Mentre li deia això, en la llunyania varem sentir els crits de l’Antoni.

-Maaama pooor, tinc pooor! Maaama viiine, maaama casa
-Em necessita Enric, haig d’anar amb ell, ja tornaré, ves a casa i estigues tranquil.

La Marta va obrir la porta del Jeep i va córrer  en direcció al lloc des don se sentien els crits desconsolats de l’Antoni, la vaig veure desaparèixer entre els arbres, corrents a consolar el fill que no havíem tingut. Va ser l’ultima vegada que la vaig veure viva.

Vaig recórrer durant molts mesos aquelles muntanyes que tant m’estimava i que m’havien pres la Marta, mai vaig donar avís a la policia, confiant que tard o d’hora acabaria trobant-la, però no va ser així, vaig acostumar-me a la vida sense ella, a conviure amb el Rudie i a sortir amb ell pels boscos, amb la vana esperança de retrobar-la. Amb els anys, es va estendre una mena de llegenda entre molts dels habitants del Montseny, alguns excursionistes havien vist a una dona gran, caminant pels camins de bosc, al costat d’una mena de cèrvol. Una dona boja que li parlava a l’animal i que vivia com una ermitana, amagada del món i fugint de qualsevol vestigi de civilització, acompanyada sempre del seu animal.

Jo sabia qui era aquella dona i sabia també que aquell animal, no era un cèrvol qualsevol.

L’Antoni va ser durant molts anys el fill desitjat en silenci per la Marta, el fill que va provocar, com no pot ser d’altra manera, que una mare sigui capaç d’abandonar-ho tot i a tothom pel seu fill.
 
 
Grup d'Escriptors del Montseny

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Tot és possible al Montseny
Follet entremaliat, 17/02/2017 a les 23:06
+5
-0
Amb l'aiguabarreig de la imaginació, realitat, desig, tendresa, bonhomia, sensibilitat i d'altres "condiments" especials, puc afirmar que tot és possible al Montseny.
Moltes gràcies Albert per transmetre aquestes sensacions.
L'escola de la Natura
Rosa Maria Pascual Sellent, 18/02/2017 a les 13:30
+2
-0
Crec que fa temps que no veia a una mare i a un fill tan connectats i, el millor de tot és que va aprendre sense haver d’anar a l’escola amb el sistema de "nen tancat, assegut full i lapis". Quin goig, poder sentir el plaer de córrer pel Montseny mentre et sents estimat i valorat. Oi, amic del follet entremaliat?
sempre hi ha màgia al Montseny
Sole, 18/02/2017 a les 19:49
+2
-0
Quin missatge mes generós que te el teu relat...deixar-ho tot per un fill...fins i tot la cordura. Una vegada mes..la muntanya ens ofereix una bonica llegenda. Moltes gracies Albert!!!!
fantastic
Anònim, 19/02/2017 a les 18:34
+2
-0
Molt maco, un relat fantastic!

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.