El periodista Vicenç Relats, director de la revista-llibre 'Vallesos'. Foto: Esteve Plantada

Arriba esbufegant i demana disculpes per 15 minuts de retard que en realitat són, li dic, els 15 minuts acadèmics de rigor. Sua, somriu i seu. Patia per l'hora i ha vingut corrents. En Vicenç Relats (Lliçà d'Amunt, 1964) és tal com es mostra en aquests deu segons: cordial, transparent. I s'aboca a la feina només d'una manera, com sempre ha fet i tal com és: amb la màxima passió possible, suant, al límit, vivint l'experiència com si fos l'home més afortunat del món. Porta sota el braç tots els exemplars de la seva criatura, brillant i estimada, uns fills de qui presumeix i que el fan sentir ben ufanós. Els tres números, impecables, gruixuts i saberuts, de la revista Vallesos. Un projecte que li té robat el cor, pràcticament tot el temps i bona part d'aquesta passió tan encomanadissa.

Em diu, de seguida, que la revista és un petit miracle. "Que l'any 2011, en plena crisi, en època de tancament d'empreses i de mitjans de comunicació, aparegui un projecte tan singular com aquest i que, a sobre, se'n surti i vagi creixent, és un petit miracle". Els miracles com aquest, però, acostumen a ser fruit de molta feina. "Molta dedicació, molta feina, i també molta complicitat. Per sort, Vallesos és una publicació que ha trobat moltíssima complicitat en molta gent que estima un territori". Ah, el Vallès, els Vallesos. "Ens va semblar que una publicació tan especial com aquesta -que surt dos cops a l'any, que és una revista-llibre, que s'ha de llegir a poc a poc i de manera reposada– tenia molt sentit de plantejar-se de manera global a tot el Vallès, perquè volíem mostrar totes aquelles referències comunes".

Gent, terra i patrimoni
Una proposta així, tan valenta i tan de territori, necessitava trobar un hàbitat adequat. "Això no tindria cap mena de futur en un àmbit informatiu diari. Però, en canvi, en té molt a l'àmbit de la publicació periòdica, amb uns continguts que parlin de gent, de personatges, de personalitats que sempre són agafats en clau vallesana". Un dels exemples més recurrents és el de Xavi, el futbolista del FC Barcelona, un dels protagonistes del segon número. "Tothom ens preguntava com ens ho havíem fet per poder-li fer una entrevista, en un moment en el qual els jugadors del Barça no feien entrevistes i realment era difícil accedir-hi. Però la resposta és fàcil, perquè ens va interessar una faceta que no té res a veure amb l'actualitat esportiva. A nosaltres, del Xavi ens interessa que expliqui què feia de petit, si pujava a la Mola o si encara conserva la mateixa colla d'amics de Terrassa". I en Xavi hi va accedir. Gent, terra i patrimoni, tal com diu la capçalera.

"En aquest àmbit de gent, terra i patrimoni, el Vallès és un territori més comú del què ens pensem", amb un substrat compartit d'història, d'indústria, de llegendes, de paisatge, amb unes mateixes referències geogràfiques, "un territori ondulat que està fitat per unes mateixes muntanyes". I també amb una mateixa fonètica. "Potser sembla una bestiesa, però fent aquesta revista m'he adonat que a Lliçà parlem exactament igual que a Terrassa". Què ha fet, doncs, que els dos Vallès sempre ens haguem donat l'esquena? "Les comunicacions no hi han ajudat gaire. Tenim un país que està dissenyat per anar a Barcelona". També ho explicaria el fet que alguna de les grans ciutats hagin tingut "una capacitat de fer-se autosuficients, com ara Terrassa, Sabadell, Sant Cugat o la mateixa Granollers".

Un dels èxits de la revista Vallesos és haver aconseguit que aquest debat sigui present. "No fem discursos. Simplement ho fem i demostrem que això no és cap entelèquia. No vam començar fent la primera carpeta sobre les gitanes perquè sí. Ho vam fer perquè és una dansa pròpia i genuïna que es fa arreu del Vallès". A la segona carpeta, la idea va ser la de demostrar una singular tradició esportiva pròpia, amb l'hoquei de Terrassa, l'handbol i la Mitja Marató de Granollers o el futbol a Sabadell, per dir-ne només uns exemples.

Una editorial que aposta pel paper
En plena revolució digital, Vallesos encara aposta, i molt decididament, pel paper. "Crec que un dels nostres grans valors és que existim exclusivament en paper, i que volem seguir apostant per això, per un format de revista proper al llibre". Un producte elegant i acurat, de qualitat i amb un disseny que reforça la sensació d'exclusivitat. "Fem una gran aposta per l'objecte, pel producte que t'agrada tenir a les mans. És un concepte una mica romàntic, en sóc conscient". D'altra banda, res que no pugui ser compatible amb la nova era. "Tenim més de 3.000 amics al Facebook, però encara volem que el producte sigui en paper, es trobi a la llibreria i es pugui col·leccionar".

Una gran aposta que comença a recollir els fruits. Fa ben poc que la revista va ser finalista del premi Tasis-Torrent que dóna la Diputació a mitjans de comunicació d'àmbit local i comarcal. Tota una fita, tenint en compte que van presentar el primer número. I també un esperó a seguir fent coses. "Des de la nostra editorial, Gent i terra, ens agradaria poder promoure alguna altra capçalera en algun altre territori, i també donar sortida, si podem, a petits llibres de gent que ens els confiï". De ganes de fer-ho en sobren. De ganes de posar-ho tot, també. El talent queda provat per molts anys de periodisme, d'implicació i de feina. I així acabem la conversa, amb un Vicenç Relats que segueix tal com ha arribat: amb la passió per bandera, amb un somriure, amb la il·lusió d'estar fent coses que valen la pena.

  La revista Vallesos recorda la tràgica riuada del 1962