El santuari de Bellulla, a Canovelles. Foto: Tomàs Mogas, fulletó 'La Mare de Déu de Bellulla', 1908

"Grandíssims són los danys que ocasiona la guerra". Tomàs Palmerola, impecable dominic de brillant hàbit, no parava de donar-li voltes a la frase. Anava d'una banda a l'altra de la capella i desfeia les seves passes de retorn al pòrtic del santuari per contemplar, entre la terra i el cel, la deprimida plana vallesana: "Los poetes antics deien que la guerra l'enviava des de l'infern la més cruel de les fúries", murmurava el clergue mentre dirigia la mirada cap a la Granollers emmurallada, enmig d'uns camps erms que havien acabat la sega com bonament havien pogut. "Ah, Senyor... Quant durarà aquesta guerra...?". És l'estiu de 1712 i el frare dominic rector del santuari de Bellulla està a punt de lliurar al censor, fra Jacint Turull, el manuscrit de la seva obra La perla del Vallès.

Enmig de la guerra de Successió, amb el Principat al centre del camp de batalla, el religiós va dedicar una bona temporada a recollir la història i els miracles d'una Mare de Déu que havia esdevingut l'esperança dels vallesans en temps de desesperança. Excepte la capella, poc se'n conserva d'un santuari que va ser tingut pel lloc de culte marià més important de la nostra comarca, fins al punt que cada poble tenia un dia de l'any per apropar-s'hi en processó: el 15 de març els granollerins, el dilluns de Pasqua els canovellins i els roquerols, el dimarts els cardedeuencs i els feligresos de les quatre parròquies franquesines, el 23 d'abril els ronçanencs... El rector del Santuari de Bellulla no donava a l'abast. Malgrat tot, Tomàs Palmerola va poder acabar la seva obra.

Internacional i regnant des de dalt del turó
No sabem si davant la competència per l'obertura el 1711 del santuari de Puiggraciós o potser volent palesar que les marededéus de la plana (com les dels cingles) també regnaven amb força amb el seu mantell, Tomàs Palmerola va aplegar en el seu llibret el poder d'intercessió de la verge que li havien encomanat custodiar. Palmerola era el rector orgullós d'aquell envejable santuari situat al punt més elevat de Canovelles. Doncs Bellulla (pronunciat Viluia pels habitants de la zona, els vallesans de l'època i encara pels canovellins d'avui) era el major motiu d'orgull dels canovellins d'aleshores. Era... la perla del Vallès!

Santa Maria de Bellulla, però, poc entenia de pàtries xiques i localismes. A Can Ramis, una masia de Marata que avui es manté sòlidament dempeus, la Jaumeta, filla d'en Jaume Ramis, va llevar-se un dia amb un gran dolor d'ulls. Tan malalta estava que els seus pares van invocar la Mare de Déu de Bellulla, tinguda per advocada de la vista, i li van prometre ofrenes si guaria la filla.

Gràcia concedida. Fra Tomàs va trobar la tauleta ofrenada per la família a la verge, datada el 1603 i que el dominic afegí immediatament al seu relat. Igualment, Teresa Costa, de Sant Celoni, va marxar caminant fins a Canovelles en acció de gràcies per curar-se d'unes cataractes que quasi la deixaren cega... En el relat de Palmerola hi ha comerciants, pescadors i pagesos. De Barcelona, de Teià, de Canet, de Breda... més enllà dels murs naturals del Vallès. Una advertència: "Los exemples que refereixo no tenen més certesa que la fe humana". El dominic bé es guarí en salut recordant que cap dels miracles relatats havien passat l'examen canònic. Tant se valia. A Bellulla la gent no deixava mai de pujar-hi.

La talla original de la Mare de Déu de Bellulla, que va desaparèixer el 1936. Foto: Arxiu Ca l'Ignasi

El santuari, que des 1611 passà a dependre del convent dominic de Santa Caterina de Barcelona, engrandí la seva fama a marxes forçades. La talla de la Mare de Déu de Bellulla, segons la llegenda, havia estat trobada per una pastora canovellina i ja el 1279 és documentada una capella al lloc corresponent. El taller dels germans Vergós, els prestigiosos pintors que a l'entorn del 1500 guarniren Sant Esteve de Granollers amb un retaule que avui dia pot admirar-se al MNAC, van treballar també per a Bellulla. Pintaren una Crucifixió i dues taules de Santa Llúcia i Santa Àgata, respectivament. Aquestes últimes es conserven avui dia... a l'Art Institute de Chicago!

El santuari és ara una finca particular
El 1835 la desamortització de Mendizábal acabà amb el culte al santuari de Bellulla. Tots els béns foren venuts fins que el rector de Sant Feliu de Canovelles va recuperar la talla gòtica de la verge i se l'endugué a l'església canovellina. La imatge es va perdre l'any 1936 amb l'inici de la Guerra Civil. Segurament, Palmerola no hauria evitat repetir la seva frase: "Grandíssims són los danys que ocasiona la guerra", la mateixa amb què començà les primeres pàgines de La perla del Vallès.

Però, on quedava tan cèlebre indret que tots els vallesans coneixien? Bellulla era un santuari a mig camí de Canovelles i Lliçà d'Amunt. En un gran turó que avui dia queda just al damunt de la C-17 a la rotonda gegant de Can Duran. I, de fet, si un s'hi atansa advertirà enmig d'un gran bosc de pins una solemne casa amb aire de palauet: l'antic santuari de Bellulla esdevingut finca particular.

Un castell perdut enmig d'un bosc
Com que l'excursió bel·luiana pot esdevenir en debades, què millor que resseguir el traç de les carenes fins a la propera fita? Canovelles no només amaga un santuari perdut amb una Mare de Déu desapareguda. També un castell enmig d'un bosc feréstec. Tan amagat que escapa als circuits de rutes de patrimoni i, sovint, de llocs d'interès. És la domus d'Olivet.

Fins al segle XIV, força temps abans de l'incendi que va destruir aquesta casa forta situada vora el vell camí de Mataró a Caldes de Montbui, la domus d'Olivet havia estat la residència dels Riudeperes, el llinatge que arribà a posseir drets sobre el mercat de Granollers. De fet, la família va acabar vivint a Granollers. Poden atansar-se al carrer de Barcelona de la capital vallesana per veure-hi l'escut. Concretament, entre els números 3 i 5.

Malgrat la forçada discreció històrica a què s'ha vist sotmesa la domus d'Olivet, la seva contribució és excepcional. Per exemple, en el parament militar de la petita noblesa, ja que les excavacions dutes a terme a partir de 1993 van recuperar una de les poques cotes de malla de cavaller que es conserven a Catalunya. Atansar-se a la domus d'Olivet és tota una descoberta. Hom hi pot trobar, al mig del bosc, les restes de la torre circular i part dels murs de la casa. Recentment, l'Ajuntament de Canovelles ha posat a disposició de la ciutadania una ruta per accedir a l'amagadissa domus d'Olivet.

Canovelles-Granollers-Chicago. Sovint, les connexions de la història són inescrutables. Però així és el Vallès. Un racó de món que amaga santuaris i castells perduts enmig dels boscos. Tanmateix, ens ha estat donat un tarannà explorador! El mateix que ens porta a endinsar-nos en aquests boscos per a recuperar de l'oblit aquestes joies, aquestes perles, de la nostra història.

La domus d'Olivet, una casa forta medieval perduda als boscos de Canovelles. Foto: Diego Sola