P.F.B. | Actualitzat el 19/12/2009 a les 14:43h

Llegia aquesta setmana, arran dels processos consultius independentistes del 13D, l'anàlisi que Ferran Mascarell escrivia a "La Vanguardia" sota el títol "Una nación en busca de estado", un retrat de l'autonomia de Catalunya de 1800, de 1900 i, ja situant-nos en l'actualitat, de la primera dècada de 2000. Mentre que als catalans de 1800 "no les quedó más remedio que ceder poder político a cambio de poder económico", els de 1900 "se verbalizaron como nación" i, finalment, els de la primera dècada de 2000 "comprendieron que una nación sólo puede hacer frente a sus retos con un Estado eficiente y propio".
 

Vivim una actualitat mòbil que venç estereotips i tòtems a una velocitat que els que vàrem néixer abans de la revolució electrònica no abastim amb facilitat. Definim com a eterns, valors, visions i experiències que han tingut una vida fugaç de menys d'un segle i ens hi abracem, encara, romàntics, sense apreciar que substantius de la seva corda com treball, sindicat, capitalisme, comunisme, anarquisme, indústria han perdut la seva essència primera i només s'empren com un mite ideal platònic inabastable des de l'experiència.

Mai un segle com el XX ha viscut tants models polítics alhora, ni tants models productius. Va iniciar-se amb les fàbriques plenes de gent i acaba, ara, amb un model obligat a fer prevaldre l'efectivitat per sobre de la llibertat. Com sempre la política d'esquerres, tot i sentir-se vençuda, va marcar el ritme d'entrada al segle i acaba indicant el camí al final. Del retorn de la democràcia a través dels moviments populars i obrers, fins a la confirmació de l'asèpsia, de la desnaturalització humana, de la preponderància de la raó sobre qualsevol vestigi instintiu.

Ja la gran indústria, la dels macroespais i les màquines gegantines no té espai al Primer Món, com no el té tampoc el sector primari. El Segon i el Tercer Món aclapararan la producció manufacturera i l'explotació natural respectivament. Aquí: investigació, serveis, contemplació, informació i organització. Res que no necessita ni mà d'obra, ni sindicats, ni formulacions polítiques complexes, ni contaminar, ni horari laboral o convenis. El treball ha mort. Si més no, el treball, el model obrer del qual ha agitat el convuls segle XX. La desaparició de la Pirelli industrial n'és, al Bages, la constatació més fefaent.

Pirelli acomiada els darrers 195 operaris després de 82 anys, més anys que els que el comunisme va ser present a la URSS i molts més que d'existència del Mur de Berlín. Seran 195 nous aturats que el Bages computarà en les estadístiques que cada inici de mes servim als lectors. Això sense comptar els danys col·laterals que tindrà.