Pere Fontanals: Aprofito l'enrenou que ha muntat en Claret amb els seus articles d'opinió al Manresainfo.cat i amb els seus articles d'opinió al Pou de la Gallina que enllacem des del diari gràcies a un acord a que vàrem arribar fa un temps per incidir en una Manresa que més que rònega, és orgullosa. En Claret s'ha servit de la seva ploma de llicenciat en periodisme i de la seva ortografia de Pompeu Fabra per a començar a repartir de forma desinhibida a tort i a dret contra tot el que es mou. En alguns casos de la seva exposició ha errat en generalitzar i en altres en personalitzar massa. Si més no pel meu gust.

Assenyalar és de mala educació si no es tenen motius poderosos i basar tota una exposició, no en uns fets sinó en unes persones, et poden convertir, com a molt, en l'enfant terrible d'un poble petit, on tothom es coneix i on el rendiment d'aquest gest tampoc porta res més al seu autor que un pit inflat i una butxaca buida.

Amb això no dic que no tingui raó a l'hora de denunciar el protagonisme que prenen (o prenem) alguns personatges més aviat mediocres, o que no sempre es premia l'excel·lència si no va acompanyada d'una actitud de certa submissió de classe (i aquí no em refereixo al que entenem tradicionalment com a classe). Això, que sembla molestar al Carles passa a Manresa, i a Terrassa, i a Sabadell i a Mollerussa.

La mediocritat, les enveges, les conxorxes, les hipocresies no es poden posar sota els focus de l'atenció pública si no afecten al correcte funcionament de la ciutat. I en cap dels casos indicats, no es dóna el cas. A Manresa i a Pekín, en qualsevol poble mínimament organitzat, és comú veure persones que s'odien saludar-se cordialment perquè l'orgull propi no aguantaria demostrar la feblesa de sentir-se afectat per una mala relació.

Tant de bo visquéssim en una ciutat on ens miréssim amb estima i valoréssim allò que tenim de positiu les persones i que sabéssim perdonar allò que no tenim tant bo. Tant de bo l'harmonia de premiar algú amb una rialla sense córrer a dir d'ell en veu baixa s'acabés imposant. Tant de bo els mèrits d'uns fossin citats per altres sense que això hagués de significar perdre la preeminència.

Crec que traslladar la típica conversa de sobretaula a la finestra pública no fa bé ni als protagonistes, ni a Manresa ni a qui ho fa. Manresa aguanta gràcies al xoc d'orgulls dels seus protagonistes. Trencar aquests orgulls amb acusacions públiques només pot ajudar a que les relacions personals empitjorin i les coses vagin a pitjor.