Pere Fontanals: El proper mes de novembre arribarà el judici pel desallotjament de l'Ateneu Popular la Sèquia, del local que van endreçar, adequar i decorar per organitzar activitats per a joves, per acollir reunions d'entitats mal anomenades alternatives i per a situar un punt d'oci no consumista a prop del centre de Manresa que no caigui en el model convencional de tant gastes, tant vals.

Ara farà dos anys que un grup de joves van entrar en l'immoble abandonat i ruïnós que havia allotjat Mobles Pich, a l'edifici Llisach, al carrer Alfons XII, i el van adequar per a fer-lo hàbil per a reunions, per a ser punt de trobada de la joventut –i no tan joventut- i per revitalitzar, que d'això es tracta, mitjançant l'acció la innumerable quantitat d'habitatges i locals que al barri antic s'apuntalen davant l'escandalosa desídia de propietaris especuladors que viuen amb alegria una crisi que desnona treballadors de casa seva a diari i obliga a moltes famílies a viure de la caritat del Banc d'aliments o Cáritas o entitats similars.

Quina mena de llei pot protegir un propietari que deixa morir el seu immoble mentre hi ha gent al carrer? Quina mena de lliure mercat deixa en la misèria el veí per mantenir un patrimoni que s'esfondra per falta de manteniment? Una porqueria de sistema legal al servei d'un lliure mercat malalt de la síndrome de Diògenes. Un sistema polític que prioritza la propietat econòmica a la propietat vital. L'epitafi del segle XX, amb totes les seves guerres i injustícies, amb totes les tibantors polítiques, amb tots els seus greuges col·lectius, serà el mirall on miraran els idealistes futurs d'aquest mil·lenni que comencem.

L'advocat Lluís Matamala defensarà els interessos dels antics socis de la Gestoria ARFE, Arderiu i Feliu, que són els propietaris legals de l'edifici Llisach, d'un immoble que es troba en molt millors condicions ara que no pas fa dos anys quan va ser ocupat. El judici havia de ser aquest octubre però sembla que finalment serà a primers de novembre.

Per a qui estigui despistat o per a qui sigui jove, és important recordar que Arderiu i Feliu són els socis fundadors de la Gestoria ARFE, però que no es parlen de fa anys ja que la seva relació empresarial va acabar com el rosari de l'Aurora. L'edifici Llisach va ser una de les peces que van quedar pendents en el procés de separació empresarial. És evident que a certs nivells, no hi ha res que uneixi més que la defensa de bens comuns, oimés quan són patrimonials o econòmics, i encara que sigui per a deixar-ho morir d'avorriment després.

(*)

Però que dos gestors de perfil conservador es dediquin a l'especulació sense importar-los el model de ciutat o la vida dels seus veïns no seria estrany si no fos que a qui han encarregat la defensa dels seus interessos és al conegut advocat manresà Lluís Matamala. I Matamala ha acceptat l'encàrrec.

Lluís Matamala ha estat membre actiu de l'organització de la consulta per a la independència a Manresa i de les Marxes de Torxes, és copropietari de l'empresa que embotella a Valls de Torroella la cervesa Guineu, ha defensat causes d'insubmissió militar i de desobediència cívica, en la majoria de casos de forma gratuïta o cobrant de forma simbòlica, des dels anys 80 fins fa poc. Matamala és un símbol de la història recent de la resistència nacional i social.

Hi haurà qui podrà pensar que Lluís Matamala és un advocat i que, per tant, es deu a qui el contracta. Hi haurà qui dirà que en temps de crisi s'han d'acceptar les feines que arriben sense mirar més enllà. Però no. I tristament ho dic: Lluís Matamala ha traït la seva història. Ni una hipotètica mala situació econòmica justificaria aquesta decisió.

En un moment de greu crisi econòmica en que el què cal a Manresa és la dinamització del centre de la ciutat, i especialment el barri antic, amb una oferta lúdica, intel·lectual, social i, evidentment, d'habitatge; amb imaginació, emprenedoria i creativitat; tornar a veure l'edifici Llisach oblidat pels seus propietaris com un cadàver que es descrosta sense taüt, mentre Manresa grinyola de grisor, és, com a mínim, desencisador. I com a màxim, un mal irreparable que es trobaran els nostres fills.

Llegir, també, Parlant amb en Lluís Matamala

(*) En aquest espai hi havia un paràgraf on, per confusió de l'autor, es donaven explicacions errònies sobre la biografia d'un dels socis. L'autor demana disculpes públicament per aquest error i per l'afectació que pugui haver causat en alguna de les persones esmentades.