Pere Fontanals: Sóc conscient que pretendre fer una avaluació macroeconòmica amb els coneixements bàsics d'economia domèstica no és massa diferent que voler analitzar la conducta d'un gat a partir de l'estudi del comportament d'una ameba. Fa temps que l'economia financera es va separar dels valors d'origen de la moneda. Però de la mateixa manera que la majoria de vegades podem emprar la mecànica de Newton sense necessitat de complementar-la amb la relativitat d'Einstein, intentaré avaluar les conseqüències que el FROB pugui arribar a controlar el 80% de la capacitat de negoci de les caixes catalanes des de l'òptica més elemental.

A la pèrdua de la referència nominal de la ciutat en tot el procés que ha portat a Caixa Manresa a dissoldre's dins de CatalunyaCaixa i les complicacions que ha significat a nivell laboral per a molts treballadors de l'entitat d'estalvis, cal sumar-hi ara que l'estat espanyol a través del FROB controlarà la part de negoci, o sigui el banc, d'aquesta entitat fusionada. A priori, i insisteixo, per algú que s'ho mira amb ulls no científics, la mesura és lògica: l'estat et rescata amb uns diners i l'estat vol garantir que aquells diners s'empren en allò pel qual van ser deixats i que, a més, s'empren bé.

De fet crec que no hauríem de témer l'estatalització de negocis, menys encara quan aquests són d'interès general, sinó fos que igual que passa amb l'economia financera respecte de la idea original de la moneda, l'estat, des de Bonaparte, fa temps que va deixar de ser la suma de totes les voluntats d'un poble per ser quelcom que supera el poble i només l'empra per legitimar-se en el millor dels casos: o sigui en democràcia.

I en el cas que ens ocupa, essent un element les caixes d'estalvi com a invent català, i l'altre element l'estat, l'estat espanyol com a invent castellà, pot arribar a ser preocupant que aquella caixa modesta que portava el nom de la nostra ciutat sense presentar xifres espectaculars però amb uns balanços sense fissura –o això deien els entesos a l'inici de la fusió- acabarà diluïda en un poti-poti d'entitats de caràcter social però què en allò que és important, i més ara, estarà repercutint uns hipotètics beneficis econòmics en engreixar un maquinari centralista que ens ofega, com a catalans, cada dia més: econòmicament i en totes les facetes que ens defineixen com a poble.

Avui no voldria acabar aquesta Anotació al marge sense demanar perdó a economistes, biòlegs, enginyers i científics en general.