Jordi Santasusagna | Actualitzat el 15/09/2010 a les 18:28h

L'any 1988 el Parlament de Catalunya aprovava una llei de protecció dels animals que afectava molt directament algunes de les festes amb braus que es celebraven a Catalunya. Crec que no aniré gens errat si afirmo que la més afectada va ser el Correbou de Cardona, que des de finals del segle XIX havia afegit la mort del brau a un espectacle amb 500 anys a l'esquena. La llei, necessària però extremadament mal feta, diferenciava les places de braus entre mòbils i fixes, prohibint la mort de l'animal a les primeres. Cardona va tenir la sospitosa mala sort de tenir una plaça que no era ni una cosa ni l'altra. Ni és fixa, per que es desmunta cada setembre, ni és mòbil per que ningú tindria nassos d'ubicar-la enlloc més. D'aquesta manera el veredicte sobre "el bou de mort" quedava en mans de la interpretació política de qui manava a la Generalitat, CiU, enfront de qui governava l'ajuntament de Cardona, PSC. Amb aquest panorama doncs, la resolució final estava cantada i a ningú si li va escapar l'ensarronada política que hi havia al darrera.

L'any abans, a la plaça de Cardona hi havien aparegut pancartes en contra de la mort del brau i el procés per eliminar-lo de manera espontània, i potser lògica, semblava irreversible, però la decisió arbitrària de la Generalitat es va encarregar d'aturar-lo. Molta gent, taurins i anti-taurins, va rebre el greuge com un insult i la aclamació popular va obligar el llavors alcalde Gervasi Arnaste, a autoritzar la mort del brau i carregar l'ajuntament amb 4 anys de multes repetides fins que transgredir la llei va ser completament impossible. El desafiament a la Generalitat va tenir conseqüències i Cardona va passar uns anys de completa ignorància per part del Govern de Jordi Pujol, amb el tancament de la mina inclòs. Vist amb la perspectiva dels anys és evident que tanta desobediència municipal no valia la pena. Es va pagar un preu massa alt, no només en multes, per un tema completament secundari per un poble en depressió econòmica.

Vint-i-dos anys més tard s'han prohibit les curses de braus a tota Catalunya. Això era el que es reclamava llavors a Cardona, que es prohibissin a tot arreu, i precisament aquest sentiment de greuge comparatiu va ser el que va encendre la festa.

Ara, sentint una colla d'ignorants ficant "las corridas" i els correbous en el mateix sac, i cridant també a favor de la prohibició d'aquests, a Cardona se li remouen les entranyes. El Correbou de Cardona ja fa anys que ha paït aquesta mesura i no en vol tornar a sentir parlar, ni en broma. La festa del Correbou es recupera. Ha costat anys, però tothom en torna a gaudir. El respecte a l'animal és total i una simple tivada de cua es rebuda amb xiulets per part del públic. El bou juga amb els joves, i al revés. El toreig sense sang hi és rebut amb elegància i tot plegat esdevé una festa envejablement integradora La Banda de Música hi toca peces de la Patum de Berga i del Carnaval de Solsona. Amenitza els "retalladors" vinguts del País Valencià amb música de la seva terra, i la plaça es posa dempeus aplaudint un immigrant sud-americà que aconsegueix lligar el brau amb una llaçada per acompanyar-lo al corral. Quantes festes de Catalunya voldrien tenir aquesta vitalitat?

Així doncs, no cal que ningú s'esforci a relacionar el Correbou de Cardona amb el maltractament dels animals, o amb "las corridas". Ens van obligar a oblidar-les i així ho hem acabat fent. Que s'oblidin de nosaltres, que ara ens toca tornar a gaudir de la festa.