Txevi Rovira | Actualitzat el 12/04/2010 a les 08:57h

Mishima és indiscutiblement un dels millors grups del panorama pop en català, però no ens enganyem no es tracta de Manel o dels Amics de les Arts, que actualment poden omplir a tot arreu on vagin. Més aviat és un grup d'aquells que s'ha d'escoltar al sofà de casa amb intimitat i tranquil·litat, fent un cigarret, o fent un cafè... I si no sou fumadors ni cafeters, simplement asseguts davant un tauler d'escacs de la tauleta del menjador per exemple. Ja que les seves cançons són com autèntiques peces d'orfebreria tallades a mà que recorden a una torre o que es desplacen en diagonal com un alfil.

Això no vol dir que el concert no valgués res, al contrari, però com els va passar fa unes setmanes a la sala Pasternak de Vic, la complicitat amb un públic que pot anar a fer una cervesa dista molt de ser la mateixa que es produeix quan algú els escolta en la intimitat. A més, s'ha de tenir en compte que han canviat la seva columna vertebral per a les actuacions en directe des de la nova gira de presentació d'Ordre i Aventura (Sones/Tris 2010) que surt a la venda aquest dilluns 12 d'abril. Així, Oscar D'Aniello (Delafé) bateria i percussions i Dani Acedo baix, tot i gravar el darrer disc, s'han centrat en els seus altres projectes, i s'han incorporat als directes Alfons Serra a la bateria i Dani Caparrós al baix.

Comença el concert amb una sala mig plena, hi ha gent que hi ha anat expressament i d'altra que simplement s'ha trobat el concert allà. Per trencar el gel (i algunes cordes de guitarra) cançons dels discs anteriors, Aguéev i l'Estrany, que deixen al públic una mica fred. Membres del grup manresà Gossos són a la sala. Mentre canvien les cordes, David Carabén (guitarra acústica i veu i culé destacat) aprofita per parlar del clàssic i guanyar-se la confiança del públic. Com a líder i frontman del grup és l'únic que està dret, la resta es passen tot el concert asseguts, no fan saltar al públic de la sala, però tampoc hi ha cadires per seure, no és un teatre... Continuen sense desanimar-se amb Tornaràs a tremolar, una de les millors cançons del disc nou, i l'enllacen amb La forma d'un sentit, (Set tota la vida 2007). Per cantar El temple demana la col·laboració del públic per fer el falset dels corus a la veu, amb un tímida resposta. La sala no està gaire plena, un reproductor de cd al menjador de casa els faria més justícia. Guspira, estel o carícia, sintonia del programa Ànima de Televisió de Catalunya, és una gran cançó però no per fer entre birres i fum. Una part de tu, del nou disc continua el concert (una mica apagat). Mishima és una oda al desamor, i costa que un divendres a la nit motivin al personal. Són uns escultors de saló i no es dediquen a oferir quincalla, però els aires rockabilly de L'olor de la nit intenten recuperar l'atenció del públic, encara que sigui amb el final de la lletra "No vull que em facis petons però follem? Follem? Follem!" Un missatge tan simple com això pot cridar l'atenció, però el missatge amaga la solitud desesperada del protagonista que s'endinsa en una discoteca plena de gent que balla entre el cel i l'infern.

Arriba el torn a un gran clàssic No et fas el llit (Trucar a casa, recollir les fotos, pagar la multa 2005) una obra mestra dins les cançons de desamor del seu primer i brillant disc íntegrament en català... fa posar la pell de gallina, però hi ha gent que xerra... Seguidament toquen Neix el món dintre l'ull del penúltim i segueixen amb En arribar la tardor, del disc nou, un tema sarcàstic on el protagonista “es fot fins el cul de tot”. Toquen algun altre tema mític i per fi n'arriba un ben esperat pel públic, la brillant Un tros de fang. No se'ls veu especialment còmodes a l'escenari, i continuen desgranant les seves peces, ara del disc nou, Tot torna a començar, on l'udol dels llops convoca la lluna. És un grup certament romàntic, el públic no li fa prou justícia, i el so de la sala tampoc acaba de ser l'òptim. Com abans, un dels temes destacats del nou disc serveix per introduir un altre dels grans clàssics, Miquel a l'accés 14. Carabén intenta guanyar-se el públic dient si els han traït i han anat a veure també el gran Miqui Portet (Quimi) que tocava abans al Kursaal.

Presenta a la formació i comença la part final del concert, La tarda esclata sembla posar el públic una mica més dins el concert, i com que el baixista ha sigut pare avui mateix, tenen el detall de convidar el públic a beure cava que es reparteix des de la barra. És d'hora i la gent no està gaire esverada. Jo m'imagino Tim Robbins a Cadena Perpètua polint figuretes d'escacs mentre escolta als Mishima tranquil·lament en una cel·la de la presó, aquí la gent riu amb les copes de cava a la mà. Francament surrealista la situació. Evidentment després d'aquest simpàtic episodi toquen Qui n'ha begut, gran tema del Set tota la vida. El guitarrista canari, Dani Vega, no pot parar de fumar ni mentre toquen i deixa el cigarret a la punta del màstil amb molt d'estil. Toquen la trista Em dius adéu del Trucar a casa... i s'acomiaden. Als bisos Vega sorprèn amb una slide guitar, i també sona la minimalista Ordre i aventura que dóna títol al nou disc. Amb tota una declaració d'intencions acaben amb la genial Sant Pere  "no res ni ningú podrà amb nosaltres". Mishima, un dels millors grups de pop català del moment s'han d'anar guanyant la fama i les garrofes tocant en tot tipus de locals, jo us recomano una cosa: compreu el disc i escolteu-lo, fumant o no depèn del vostre grau d'ordre i aventura vital.