Sense entrar en si són causa o conseqüència, l'entrada de Jordi Porta a Òmnium, la sortida de Núñez i Gaspart del Barça i la centralitat política d'ERC són els fets que millor representen el salt del nacionalisme a l'independentisme de Catalunya, sense els que, malgrat tot el moviment de base, no s'hagués pogut fer en tan poc temps. Deixant a banda la simpatia personal que despertin cadascun dels protagonistes dels tres fets del gir, l'independentisme s'ha normalitzat des del territori (Òmnium), des dels mitjans (Barça) i des de l'acció política (ERC). Sens dubte que amb unes passes més curtes del que a alguns ens hagués agradat, però potser en l'únic ritme que permet, hores d'ara, anar a un acte sobre les consultes i veure-hi molta, moltíssima, gent de més de 60 i 70. Persones que cinc anys enrere s'haurien definit nacionalistes moderats...
I els joves, es preguntava Sobrequés al saló se sessions de l'Ajuntament de Manresa. I els joves que responen menys que la gent gran, deien des d'algunes meses aquest passat 28F. El que és realment màgic d'aquest procés és veure la gent gran assistint als actes i participant, en el cas de Manresa, de forma evident des de la passada Marxa de Torxes. Els joves vindran. Vaja, els joves hi són. No cal que els demanem que vagin a xerrades de més d'una hora o que es llevin d'hora per anar a votar.
El 40% de nacionalistes del passat han deixat pas al 40% d'independentistes d'ara. I tots els camins conflueixen per a que en el futur la llengua obligui al PSC (al seu entorn social i econòmic) a radicalitzar-se en un sentit o altre, i el negoci obligui a CiU (al seu entorn social i econòmic) a fer el mateix. El poble no té por. / P.F.B.