Antonio Mora Vergés | Actualitzat el 28/02/2010 a les 22:09h

Deixàvem el cotxe a Moià i sota un cel amenaçador, anàvem a veure la primera joia del mati: El Pont del torrent de les Graus, de calçada quasi plana amb una petita muralleta, la proximitat al nou pas, i el creixement incontrolat de la vegetació, no em permet recollir imatges dels forats que a banda i banda del pont, permetien sostenir el bastiment de fusta, dit cindri o cintra, (bastida de fusta que sosté una volta, un arc en construcció, fins que està posada la clau). El cindri havia de ser suficientment resistent per suportar el pes del pont fins que es col·locava la clau i tot el conjunt quedés ben col·locat per poder resistir les batzegades del corrent d'aigua.
 

Passaríem prop de la Granoia, on ens explicaria el Feliu Añaños i Masllovet, -Notari Gràfic del Moianès- que aquesta havia estat una de les primeres cases amb piscina, i que la bonhomia dels propietaris permetia habitualment que hi accedissin la quitxalla de Moià. La casa, de caire modernista, és una autèntica delícia dels sentits.
 

Un cop vista l'alzina de la Granoia, ja sota una fina pluja, seguiríem per l'esquerra del camí que ascendeix sense pausa, fins a la parròquia de Sant Pere de Ferrerons, situada a 820 metres d'alçada.

L'església existia el 939, quan fou unida temporalment a Moià. L'església romànica anterior a l'actual fou consagrada l'1 de juny de 1110 i aleshores s'anomenava indistintament Sant Pere de Vilalta o de Ferrerons.

L'edifici actual -al que no podem accedir- fou construït el 1763, aprofitant part dels antics murs romànics, s'aprecia clarament l'existència d'un edifici anterior que incloïa la torre campanar. Com en el cas de Sant Feliuet de Terrasssola, estimem com molt possible que tingues inicialment una funció de guaita i bada, i posteriorment al edificar l'església exercís de campanar, clarament és una edificació de la fi de l'època romànica.
 

L'església ha estat transformada diferents vegades. Forma un petit barri amb la rectoria i el Nespler.

Quan al topònim Ferrerons, malgrat no trobar-ne cap evidencia física –el mati plujós, no ajuda a fer recerca– pot tenir relació amb l'explotació del ferro en algun moment del passat llunya.
 

Fins a Moià, per camins enfangats, aniríem sempre sota la pluja. No podríem però deixar de recollir imatges del Mas del Riu.

Ens faríem –una vegada més– amb exquisideses gastronòmiques de la Capital de Moianès, abans d'iniciar el retorn, que en el meu cas, tindria una breu parada a la casa del Villar a Sant Feliu de Codines, on els agradaria rebre exemplars del Diari de Sabadell, on en contraportada –la noranta set de la nostra llista de col·laboracions- es publicava una breu història d'aquesta gran i antiga casa pairal.