Nom: Joan Gil, membre de Bages Decideix i d’una Mesa Electoral per Manresa Decideix
No negaré la major. M’esperava un percentatge més gran de participació en la consulta de Manresa sobre la independència. El sentit majoritari de la direcció del vot, si que me l’esperava. Per desgràcia.
Sense entrar a comentar la resta de consultes del Bages, voldria a partir de la de Manresa, fer una breu i humil reflexió.
Hi ha números que són molt rellevants. Els més de 300 voluntaris de Manresa Decideix durant el dia de la consulta, més tota la resta de voluntaris durant els més de 3 mesos de campanya i organització cívica i popular. Aquesta mobilització popular; si és ben cert que recolzada per alguns partits, ha estat organitzada fora de les institucions, i ha estat tot un èxit gràcies a tots els ciutadans anònims que l’impulsaven o que hi han participat. Aquest tipus de moviment ciutadà, molt actiu i transversal, feia molt que no es donava a Manresa. I d’això, hauríem d’estar tots molt orgullosos.
També hem demostrat que més enllà de les cúpules dels partits polítics, la societat civil organitzada (associacions de veïns, associacions culturals i esportives, i un llarg etcètera; fins a més de 70 associacions impulsores i adherides) pot conduir a bon port una organització d’aquestes dimensions. La dificultat era màxima. És el que té el principi democràtic: es basa en el risc. Va guanyar el Sí de forma aclaparadora perquè alguns líders d’opinió locals, Consells locals d’alguns partits, grups de pressió i algunes altres associacions vinculades a certes corrents d’opinió; no van voler participar i fer campanya pel No. No volien doncs, donar veu a la ciutadania sobre una temàtica de país tant important com la de constituir-nos o no en un Estat propi. Més enllà, i com sempre passa, de nobles casos concrets, com la Montserrat Nebreda. Els autonomistes i els federalistes simètrics han obviat la consulta. Del PP i d’altres grups polítics amb elements del Franquisme, que no van obviar la consulta però van fer de les seves; millor no entrar-hi. Ja sabreu quin peu calcen.
Alhora, cal valorar profundament tots aquells que van anar a votar pel Sí, pel No, en blanc o nul; pel seu esperit democràtic i per la seva defensa explícita del dret a decidir. El menyspreu cap a aquest tipus de processos de participació democràtica, fora del control del sistema representatiu, i per part d’alguns suposats defensors de la radicalitat democràtica i de la llibertat i el dret a l’autodeterminació dels pobles; ha estat una bona manera de desemmascarar les prioritats d’algunes organitzacions polítiques, d’alguns “opinòlegs” i “totòlegs”, i d’alguns mitjans de comunicació. Obviar, i en ocasions menystenir, la veu i l’exercici democràtic de 11.380 manresans, és si més no, difícilment justificable.
Més d’un 20% de participació del cens electoral habitual, en un context de desmobilització social i desafecció política, i amb els recursos i l’espai mediàtic que disposàvem; és molt rellevant. És l’opció política més àmplia expressada per la ciutat, si la comparem –tot i saber que parlem de contextos diferents- que la que pugui recollir cap partit polític. Precisament, perquè no parlem de situacions similars; els que defensem el dret a decidir i com a conseqüència, també, més democràcia participativa (si pot ser independent dels vicis de la institució); hem de recordar una qüestió. El dret a decidir –en aquest cas, sobre la independència- no es du a terme a les eleccions catalanes, espanyoles o europees. I aquestes votacions, no volen dir res més que el que volen dir: Sí o No a la independència.
A més, hi ha ciutadans que defensen o queden passius davant l’actitud d’alguns dirigents polítics i socials quan o bé menyspreen les consultes o bé hi posen pals a les rodes. En quin país pot succeir això? En un país sense sobirania, que fa segles que claudica i que encara no s’expressa amb tota la rotunditat sobre la seva llibertat i el seu futur; però que mica en mica, va fent passos, acostant-se cada vegada més a la seva autoestima i al seu auto reconeixement.
|
