13
d'agost
del
2017
Actualitzat
a les
14:58h
L'Antoni Poch i Vilamajó ha complert de nou la seva cita anual de pujar en bicicleta al Monestir de Montserrat. Amb els seus 90 anys, aquest fill de La Bauma (Castellbell i el Vilar), que va treballar com a fuster durant la seva joventut i va acabar establint-se a Pineda de Mar, ha tornat a demostrar que està en plena forma.
El ciclisme ha estat la seva gran afició des de que va començar als 15 anys amb una bicicleta atrotinada que li va regalar el seu cunyat, i que ell va anar arreglant i millorant a poc a poc. L'Antoni Poch ha estimat aquest esport tota la vida havent participat en centenars de curses destacant la seva fortalesa com a escalador. Ens explicava el seu amic Albert Camps "Calixte", veí de La Bauma, que quan eren joves no es perdien cap oportunitat de participar en premis i curses: "l'Antoni ja es veia que picava alt, perquè era molt bo, el millor de tots i va guanyar molts premis".
Sortint ben d'hora aquest passat divendres des de l'aparcament de La Bauma, l'Antoni Poch ha fet la pujada a Montserrat d'uns 13 quilòmetres a bon ritme. L'acompanyava un petit grup de suport entre els quals es trobava el seu fill, Pere Poch, i l'Albert Camps, net del seu amic "Calixte", de La Bauma.
El veterà ciclista ha estat rebut a dalt del Monestir per familiars i amics. Entre ells, la seva senyora, el seu net i els seus cosins, el Josep Haro i la Marta Gall, veïns del Barri Borràs, que han recordat algunes de les fites esportives de l'Antoni.
L'Antoni tenia 20 anys i va guanyar la cursa de la Diada de Sant Jaume del 1947, en plena Festa Major de Monistrol de Montserrat. "Aquell matí, els corredors van pujar al Monestir, i ja havien deixat també enrere can Massana, Marganell, Sant Cristòfol, Sant Vicenç de Castellet i Rellinars. Prim com una canya, tenia poques possibilitats de guanyar davant d'altres més velocistes. Li calia haver-los tret avantatge abans, a la muntanya, perquè en pla amb prou feina podia mantenir-los a roda. Passaven per Castellbell, i vorejant el riu, enfilaven cap a Monistrol. Anaven tres escapats, dos de Barcelona i ell. Van pujar els 200 metres a ritme infernal i en reprendre el pla de la recta final, l'Antoni va aguantar sense canviar a pinyó petit aconseguint acceleració i uns metres d'avantatge. Els altres l'havien canviat abans, per guanyar velocitat, i se li van acostar, però ja no el van poder atrapar, perquè l'Antoni pedalava al límit. Va ser una victòria molt emocionant".
Records que es barregen amb el present, al fil d'una vida de passió pel ciclisme i d'un exemplar esperit d'esportista. L'Antoni Poch, torna a pujar a Montserrat i agraeix a la Moreneta, com cada any, que el deixi seguir fent-ho. Com diu el Josep Haro, per fi una bona notícia i positiva.
El ciclisme ha estat la seva gran afició des de que va començar als 15 anys amb una bicicleta atrotinada que li va regalar el seu cunyat, i que ell va anar arreglant i millorant a poc a poc. L'Antoni Poch ha estimat aquest esport tota la vida havent participat en centenars de curses destacant la seva fortalesa com a escalador. Ens explicava el seu amic Albert Camps "Calixte", veí de La Bauma, que quan eren joves no es perdien cap oportunitat de participar en premis i curses: "l'Antoni ja es veia que picava alt, perquè era molt bo, el millor de tots i va guanyar molts premis".
Sortint ben d'hora aquest passat divendres des de l'aparcament de La Bauma, l'Antoni Poch ha fet la pujada a Montserrat d'uns 13 quilòmetres a bon ritme. L'acompanyava un petit grup de suport entre els quals es trobava el seu fill, Pere Poch, i l'Albert Camps, net del seu amic "Calixte", de La Bauma.
El veterà ciclista ha estat rebut a dalt del Monestir per familiars i amics. Entre ells, la seva senyora, el seu net i els seus cosins, el Josep Haro i la Marta Gall, veïns del Barri Borràs, que han recordat algunes de les fites esportives de l'Antoni.
L'Antoni tenia 20 anys i va guanyar la cursa de la Diada de Sant Jaume del 1947, en plena Festa Major de Monistrol de Montserrat. "Aquell matí, els corredors van pujar al Monestir, i ja havien deixat també enrere can Massana, Marganell, Sant Cristòfol, Sant Vicenç de Castellet i Rellinars. Prim com una canya, tenia poques possibilitats de guanyar davant d'altres més velocistes. Li calia haver-los tret avantatge abans, a la muntanya, perquè en pla amb prou feina podia mantenir-los a roda. Passaven per Castellbell, i vorejant el riu, enfilaven cap a Monistrol. Anaven tres escapats, dos de Barcelona i ell. Van pujar els 200 metres a ritme infernal i en reprendre el pla de la recta final, l'Antoni va aguantar sense canviar a pinyó petit aconseguint acceleració i uns metres d'avantatge. Els altres l'havien canviat abans, per guanyar velocitat, i se li van acostar, però ja no el van poder atrapar, perquè l'Antoni pedalava al límit. Va ser una victòria molt emocionant".
Records que es barregen amb el present, al fil d'una vida de passió pel ciclisme i d'un exemplar esperit d'esportista. L'Antoni Poch, torna a pujar a Montserrat i agraeix a la Moreneta, com cada any, que el deixi seguir fent-ho. Com diu el Josep Haro, per fi una bona notícia i positiva.