25
de juny
del
2016
Actualitzat
el
26
de juny
a les
10:28h
"L'estudi se centra a demostrar si un dels factors explicatius del fracàs europeu de la gestió de la Crisi dels Refugiats de Síria és el Sistema de Protecció de la Seguretat de la Unió Europea i dels propis estats membres. El resultat obtingut demostra que efectivament hi ha una major protecció del Dret de la Seguretat en detriment del Dret dels Refugiats, i també identifica els obstacles europeus més rellevants per a l'eficaç compliment de les obligacions internacionals en matèria d'Asil".
Així és com comença el Treball de Final de Grau (TFG) de la bagenca Àngela Sanmartí ("El Dret dels Refugiats VS el Dret de la Seguretat de la Unió Europea"), que el 2013 va començar a estudiar Dret a l'Autònoma, després d'haver cursat els estudis de Criminologia a la mateixa universitat. "Vaig tenir clar que volia centrar el meu treball en la crisi dels refugiats quan vaig veure que molts partits de l'extrema dreta pertanyents a la Unió Europea (UE) van començar a dir que si els refugiats entraven a Europa, la seguretat de tots els països que en formen part es veuria afectada", exposa l'autora del treball, que explica que quan va començar a buscar informació sobre la temàtica "em vaig trobar amb un estudi realitzat l'any 2011 per l'Europol i el Frontex que concloïa que no era perillós que els refugiats entressin a la UE. I va ser llavors quan em vaig decidir: volia analitzar jurídicament quin dret pesava més i quin estava més protegit; si el de la Seguretat dels estats o el Dret dels Refugiats".
Al llarg de 46 pàgines, el treball –que el jurat va puntuar amb un 8,9 sobre 10–, es divideix en quatre parts. Primer de tot parla de la Crisi dels Refugiats a través de diversos retalls de notícies per posar en situació el lector; en segon lloc fa referència a la immigració i l'asil a la UE, posant de manifest el fenomen migratori, la protecció internacional del Dret d'Asil i el marc jurídic de la immigració i l'asil a la UE; el tercer punt parla de la seguretat a la Unió Europea (la part més extensa del treball) i, finalment, compara el Dret dels Refugiat i el Dret a la Seguretat de la UE.
La immigració i l'asil a la UE
La norma que estableix els principis de l'actuació de l'estructura europea és el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Dintre d'aquest tractat, hi ha una part que s'anomena Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia en el qual està garantida la lliure circulació de persones –la UE té un espai lliure de fronteres interiors–; es controlen les fronteres exteriors, l'asil i la immigració, i es lluita contra la delinqüència. L'Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia és el que Sanmartí ha analitzat per entendre amb quins drets s'emparen les persones refugiades. "De tots els articles que conté aquest Espai, he fet referència al 67, al 77, al 78, al 79 i al 80, que primer de tot introdueixen la prioritat total de la UE, la inexistència de fronteres internes i, finalment, estableixen les mesures que es duran a terme per mantenir un cert ordre social als estats membres". Unes mesures, continua l'autora del treball, que van dirigides directament "a les persones que possiblement estaran més interessades a beneficiar-se de la inexistència de fronteres, és a dir, els immigrants i totes les persones nacionals de tercers països".
"Malgrat que és la UE la que regula aquest Espai, els estats que la componen són, en última instància, els principals responsables de facilitar i controlar l'entrada de persones al seu territori", puntualitza Sanmartí. I aquí és on entra el Reglament de Dublín (2013), que s'emmarca dins l'anomenat Sistema Europeu d'Asil (SECA) i que estableix el procediment de repartició de responsabilitat respecte les sol·licituds d'asil que els estats membres de la UE reben.
"Amb aquest reglament –que és d'obligat compliment- el criteri que es fa servir per determinar quin és l'estat que s'ha de fer responsable de l'arribada de refugiats és, normalment, el que està més a prop del país on hi ha el conflicte, és a dir, l'estat d'entrada a la UE", expressa la bagenca: "això vol dir que els que més els tocarà viure la problemàtica de prop seran els estats fronterers. I és el que estem veient amb Grècia", diu.
"Però, és clar, això vol dir que a uns els hi toca molt més el rebre que als altres. És per això que el propi Reglament de Dublín diu que en cas que [el reglament] per sí mateix sobrecarregui un dels estats membres, s'hauran d'aplicar els principis de solidaritat i de distribució equitativa de responsabilitats". És a dir, que els altres estats de la UE els hauran d'ajudar. "Això només és un principi, i els principis són com els valors que haurien de guiar l'actuació i no són d'obligat compliment", explica Sanmartí, que recalca que "la UE coordina, però, al final, la responsabilitat és dels estats que la conformen. I ara mateix el que haurien de fer és actuar i ajudar els que es troben desbordats per l'arribada de tants i tants refugiats".
Un cas real que exemplifica la problemàtica
"Si tu ets una persona refugiada i arribes a la UE, passes per un procediment: has de mostrar tots els documents que tens, has d'explicar la vida que has tingut, i quins problemes tindries si tornessis al teu domicili. A partir d'aquí, l'estat d'acollida valora si et concedeix l'estatut de refugiat o no. Quan te'l donen, és quan tens dret d'asil i si te'l deneguen, et retornen al teu país d'origen", explica la bagenca autora del treball.
"Vull destacar la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea pel que fa a l'assumpte M.S.S. contra Bèlgica i Grècia, que va suposar, per primera vegada, la possibilitat d'excepcionar el Dret de la UE i, en concret, el Reglament de Dublín, amb l'objectiu d'evitar la potencial violació dels drets humans per part d'un altre estat membre", comenta Sanmartí.
Es tracta d'un cas que incumbia cinc persones provinents d'Afganistan, Iran i Algèria. Tots ells van entrar a la Unió Europea per Grècia i allà els van detenir per entrar il·legalment a la UE, els van denegar l'estatut de refugiats i els van retornar al seu país d'origen, on els van empresonar i torturar. Al cap d'uns mesos van aconseguir escapar-se i van tornar a entrar a Europa, a Irlanda, concretament. Allà van sol·licitar que se'ls reconegués l'estatut d'asil. Però Irlanda, emparant-se amb el Reglament de Dublín, va obligar els protagonistes de la història a tornar a Grècia, al·legant que era l'estat membre en qüestió pel qual havien entrat a la UE i, per tant, era ell la responsable de la seva sol·licitud d'asil.
"El motiu que argumentaven les cinc persones afectades per no ser retornades a Grècia era que la vulneració dels seus drets i de la protecció internacional per causa dels procediments i les condicions que s'havien trobat a Grècia", explica la manresana.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), entre les seves conclusions sobre aquesta qüestió, va indicar que no s'ha d'excloure la possibilitat que el SECA pugui enfrontar-se, a la pràctica, amb greus dificultats de funcionament en un estat membre determinat: existeix un risc important que els sol·licitants d'asil rebin un tracte incompatible amb els seus drets fonamentals. És per això que el TJUE –i veient que Grècia estava desbordada amb l'arribada de tants refugiats– va concloure que és prioritari el respecte dels drets fonamentals dels refugiats per sobre del Reglament de Dublín. En cas contrari, la UE i els seus estats membres no respectarien les seves obligacions respectives a la protecció internacional. Això vol dir que els estats membres i els òrgans jurisdiccionals nacionals no poden traslladar un sol·licitant d'asil al que, suposadament, n'és l'estat responsable (Grècia, en aquest cas), quan aquest trasllat pot derivar a una vulneració de tots els drets de les cinc persones afectades.
"Resumint: això vol dir que la majoria de vegades els estats membres es renten les mans en base al Reglament de Dublín, perquè, en definitiva, no tenen cap responsabilitat. Només és un principi", comenta Sanmartí que afegeix que "el cas d'aquestes cinc persones és una història excepcional tenint en compte els milions de refugiats que hi ha".
El PESC
"La protecció de la qual haurien de gaudir els refugiats, així com també els procediments d'asil portats a terme pels estats membres receptors, han demostrat la seva total ineficàcia en el sentit de respectar els drets fonamentals que tantes vegades diuen que protegeixen", declara, l'autora, en el seu treball. "És per això que em vaig preguntar el per què de tanta ineficàcia. A través d'un extens anàlisi, vaig concloure que malgrat que en matèria d'asil i d'immigració, la cessió de sobirania cap als estats de la UE és total, també hi ha altres àmbits competencials que poden afectar directament a la gestió i al tractament de la immigració i l'asil. Àmbits tan importants com, per exemple, la seguretat".
L'àmbit de la seguretat està inclòs dins del segon dels Tractats en els quals es fonamenta la UE (el primer és el Tractat de Funcionament de la Unió Europea), que és el Tractat de la Unió Europea. I és en aquest punt on hem de parlar de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (la PESC), l'àmbit normatiu del dret de la UE amb més peculiaritats. "La PESC té un sistema de decisions molt especial. Qualsevol decisió que s'hagi de prendre s'ha de prendre per unanimitat. Tots els estats han d'estar a favor d'una cosa perquè passi a formar part de la PESC. Només que un estat s'oposi a una decisió, ja no hi ha acord", explana Sanmartí.
En aquest sentit, doncs, la PESC no aprova que els estats membres de la UE puguin acollir refugiats. "A Bèlgica, per exemple, no li interessa que s'obrin les fronteres de Grècia i s'apliqui l'acollida de refugiats", comenta, tot recalcant que "malgrat que la PESC no aprovi aquest dictamen els estats membres són lliures d'acollir si ells volen. Si la UE pogués obligar-los a acollir col·lectivament seria perquè tots els estats membres hi haurien estat d'acord a la PESC".
"La UE, de totes maneres, està intentant que s'acullin refugiats, però hi ha la PESC, que complica que es pugui fer. La PESC no preveu uns continguts, sinó que es basa en el procediment de decisió. De fet, en el cas que algun dels estats membres no seguís les directrius de la UE d'acollir refugiats, al·legant que podria ser perillós per la seguretat del seu país, el TJUE no el podria jutjar. Hi ha moltes limitacions i molta protecció dels interessons nacionals per sobre dels dels refugiats", explica l'autora.
"Si Grècia deixa creuar la frontera als refugiats, els altres estats membres de la UE s'enfaden. I és aquí on entra el tema de la seguretat dels estats membres, que he vinculat al meu TFG: el dret d'asil està regulat, com he dit, en l'espai de Llibertat, Seguretat i Justícia de la UE. Aquest espai, malgrat que exposa que hi hagi llibertat interna de fronteres, pot ser vulnerat pels estats si al·leguen que l'entrada de nouvinguts pot afectar a la seva seguretat interna", exposa la manresana. "Grècia sap que si obre fronteres i deixa de fer de passatge, els altres països tancaran les seves. I això seria un caos per tota la UE. No deixa de ser, tot plegat, un joc de poders".
"S'ha de treballar la legalitat d'aquests refugiats i no tan l'actuació directa"
"El que m'ha sorprès més fent aquest treball és la hipocresia i la demagògia dels estats de la UE. Diuen que Europa és una de les potències mundials més sòlides amb valors de la humanitat i principis de la llibertat i al final només es preocupen d'ells mateixos", conclou Sanmartí que, referint-se a les obligacions que té la UE, expressa que "hi ha molt fum. Es fan moltes reunions però al final, quan algun tema pot afectar a la seguretat dels estats membres, ja no és competència de la UE, sinó de cada estat".
"Quan vaig analitzar per què no es respectaven els drets dels refugiats vaig mirar què s'havia estudiat sobre això. ACNUR i molts organismes de la UE estudiaven què es podia fer per millorar i perquè no es vulneressin els drets dels refugiats, però el que estudien realment és la resposta directa als camps de refugiats: si els falten recursos, com s'han de coordinar les ONG's...", diu Sanmartí: "però el que realment falla és l'estructuració del sistema. S'ha de treballar la legalitat d'aquests refugiats i no tan l'actuació directa que, malauradament, és molt necessària".
Àngela Sanmartí declara que "m'he decebut molt fent aquest treball: quan el vaig començar em pensava que hi havia buits legals amb els quals la UE estava jugant. Però realment no n'hi ha. El que hi ha és un gran egoisme per part de tots els estats, així com també una manca de confiança latent entre ells. No confien els uns en els altres i no hi ha un sentiment de pertinença, i això és el que és més trist".
Així és com comença el Treball de Final de Grau (TFG) de la bagenca Àngela Sanmartí ("El Dret dels Refugiats VS el Dret de la Seguretat de la Unió Europea"), que el 2013 va començar a estudiar Dret a l'Autònoma, després d'haver cursat els estudis de Criminologia a la mateixa universitat. "Vaig tenir clar que volia centrar el meu treball en la crisi dels refugiats quan vaig veure que molts partits de l'extrema dreta pertanyents a la Unió Europea (UE) van començar a dir que si els refugiats entraven a Europa, la seguretat de tots els països que en formen part es veuria afectada", exposa l'autora del treball, que explica que quan va començar a buscar informació sobre la temàtica "em vaig trobar amb un estudi realitzat l'any 2011 per l'Europol i el Frontex que concloïa que no era perillós que els refugiats entressin a la UE. I va ser llavors quan em vaig decidir: volia analitzar jurídicament quin dret pesava més i quin estava més protegit; si el de la Seguretat dels estats o el Dret dels Refugiats".
Al llarg de 46 pàgines, el treball –que el jurat va puntuar amb un 8,9 sobre 10–, es divideix en quatre parts. Primer de tot parla de la Crisi dels Refugiats a través de diversos retalls de notícies per posar en situació el lector; en segon lloc fa referència a la immigració i l'asil a la UE, posant de manifest el fenomen migratori, la protecció internacional del Dret d'Asil i el marc jurídic de la immigració i l'asil a la UE; el tercer punt parla de la seguretat a la Unió Europea (la part més extensa del treball) i, finalment, compara el Dret dels Refugiat i el Dret a la Seguretat de la UE.
La immigració i l'asil a la UE
La norma que estableix els principis de l'actuació de l'estructura europea és el Tractat de Funcionament de la Unió Europea. Dintre d'aquest tractat, hi ha una part que s'anomena Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia en el qual està garantida la lliure circulació de persones –la UE té un espai lliure de fronteres interiors–; es controlen les fronteres exteriors, l'asil i la immigració, i es lluita contra la delinqüència. L'Espai de Llibertat, Seguretat i Justícia és el que Sanmartí ha analitzat per entendre amb quins drets s'emparen les persones refugiades. "De tots els articles que conté aquest Espai, he fet referència al 67, al 77, al 78, al 79 i al 80, que primer de tot introdueixen la prioritat total de la UE, la inexistència de fronteres internes i, finalment, estableixen les mesures que es duran a terme per mantenir un cert ordre social als estats membres". Unes mesures, continua l'autora del treball, que van dirigides directament "a les persones que possiblement estaran més interessades a beneficiar-se de la inexistència de fronteres, és a dir, els immigrants i totes les persones nacionals de tercers països".
"Malgrat que és la UE la que regula aquest Espai, els estats que la componen són, en última instància, els principals responsables de facilitar i controlar l'entrada de persones al seu territori", puntualitza Sanmartí. I aquí és on entra el Reglament de Dublín (2013), que s'emmarca dins l'anomenat Sistema Europeu d'Asil (SECA) i que estableix el procediment de repartició de responsabilitat respecte les sol·licituds d'asil que els estats membres de la UE reben.
"Amb aquest reglament –que és d'obligat compliment- el criteri que es fa servir per determinar quin és l'estat que s'ha de fer responsable de l'arribada de refugiats és, normalment, el que està més a prop del país on hi ha el conflicte, és a dir, l'estat d'entrada a la UE", expressa la bagenca: "això vol dir que els que més els tocarà viure la problemàtica de prop seran els estats fronterers. I és el que estem veient amb Grècia", diu.
"Però, és clar, això vol dir que a uns els hi toca molt més el rebre que als altres. És per això que el propi Reglament de Dublín diu que en cas que [el reglament] per sí mateix sobrecarregui un dels estats membres, s'hauran d'aplicar els principis de solidaritat i de distribució equitativa de responsabilitats". És a dir, que els altres estats de la UE els hauran d'ajudar. "Això només és un principi, i els principis són com els valors que haurien de guiar l'actuació i no són d'obligat compliment", explica Sanmartí, que recalca que "la UE coordina, però, al final, la responsabilitat és dels estats que la conformen. I ara mateix el que haurien de fer és actuar i ajudar els que es troben desbordats per l'arribada de tants i tants refugiats".
Un cas real que exemplifica la problemàtica
"Si tu ets una persona refugiada i arribes a la UE, passes per un procediment: has de mostrar tots els documents que tens, has d'explicar la vida que has tingut, i quins problemes tindries si tornessis al teu domicili. A partir d'aquí, l'estat d'acollida valora si et concedeix l'estatut de refugiat o no. Quan te'l donen, és quan tens dret d'asil i si te'l deneguen, et retornen al teu país d'origen", explica la bagenca autora del treball.
"Vull destacar la Sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea pel que fa a l'assumpte M.S.S. contra Bèlgica i Grècia, que va suposar, per primera vegada, la possibilitat d'excepcionar el Dret de la UE i, en concret, el Reglament de Dublín, amb l'objectiu d'evitar la potencial violació dels drets humans per part d'un altre estat membre", comenta Sanmartí.
Es tracta d'un cas que incumbia cinc persones provinents d'Afganistan, Iran i Algèria. Tots ells van entrar a la Unió Europea per Grècia i allà els van detenir per entrar il·legalment a la UE, els van denegar l'estatut de refugiats i els van retornar al seu país d'origen, on els van empresonar i torturar. Al cap d'uns mesos van aconseguir escapar-se i van tornar a entrar a Europa, a Irlanda, concretament. Allà van sol·licitar que se'ls reconegués l'estatut d'asil. Però Irlanda, emparant-se amb el Reglament de Dublín, va obligar els protagonistes de la història a tornar a Grècia, al·legant que era l'estat membre en qüestió pel qual havien entrat a la UE i, per tant, era ell la responsable de la seva sol·licitud d'asil.
"El motiu que argumentaven les cinc persones afectades per no ser retornades a Grècia era que la vulneració dels seus drets i de la protecció internacional per causa dels procediments i les condicions que s'havien trobat a Grècia", explica la manresana.
El Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE), entre les seves conclusions sobre aquesta qüestió, va indicar que no s'ha d'excloure la possibilitat que el SECA pugui enfrontar-se, a la pràctica, amb greus dificultats de funcionament en un estat membre determinat: existeix un risc important que els sol·licitants d'asil rebin un tracte incompatible amb els seus drets fonamentals. És per això que el TJUE –i veient que Grècia estava desbordada amb l'arribada de tants refugiats– va concloure que és prioritari el respecte dels drets fonamentals dels refugiats per sobre del Reglament de Dublín. En cas contrari, la UE i els seus estats membres no respectarien les seves obligacions respectives a la protecció internacional. Això vol dir que els estats membres i els òrgans jurisdiccionals nacionals no poden traslladar un sol·licitant d'asil al que, suposadament, n'és l'estat responsable (Grècia, en aquest cas), quan aquest trasllat pot derivar a una vulneració de tots els drets de les cinc persones afectades.
"Resumint: això vol dir que la majoria de vegades els estats membres es renten les mans en base al Reglament de Dublín, perquè, en definitiva, no tenen cap responsabilitat. Només és un principi", comenta Sanmartí que afegeix que "el cas d'aquestes cinc persones és una història excepcional tenint en compte els milions de refugiats que hi ha".
El PESC
"La protecció de la qual haurien de gaudir els refugiats, així com també els procediments d'asil portats a terme pels estats membres receptors, han demostrat la seva total ineficàcia en el sentit de respectar els drets fonamentals que tantes vegades diuen que protegeixen", declara, l'autora, en el seu treball. "És per això que em vaig preguntar el per què de tanta ineficàcia. A través d'un extens anàlisi, vaig concloure que malgrat que en matèria d'asil i d'immigració, la cessió de sobirania cap als estats de la UE és total, també hi ha altres àmbits competencials que poden afectar directament a la gestió i al tractament de la immigració i l'asil. Àmbits tan importants com, per exemple, la seguretat".
L'àmbit de la seguretat està inclòs dins del segon dels Tractats en els quals es fonamenta la UE (el primer és el Tractat de Funcionament de la Unió Europea), que és el Tractat de la Unió Europea. I és en aquest punt on hem de parlar de la Política Exterior i de Seguretat Comuna (la PESC), l'àmbit normatiu del dret de la UE amb més peculiaritats. "La PESC té un sistema de decisions molt especial. Qualsevol decisió que s'hagi de prendre s'ha de prendre per unanimitat. Tots els estats han d'estar a favor d'una cosa perquè passi a formar part de la PESC. Només que un estat s'oposi a una decisió, ja no hi ha acord", explana Sanmartí.
En aquest sentit, doncs, la PESC no aprova que els estats membres de la UE puguin acollir refugiats. "A Bèlgica, per exemple, no li interessa que s'obrin les fronteres de Grècia i s'apliqui l'acollida de refugiats", comenta, tot recalcant que "malgrat que la PESC no aprovi aquest dictamen els estats membres són lliures d'acollir si ells volen. Si la UE pogués obligar-los a acollir col·lectivament seria perquè tots els estats membres hi haurien estat d'acord a la PESC".
"La UE, de totes maneres, està intentant que s'acullin refugiats, però hi ha la PESC, que complica que es pugui fer. La PESC no preveu uns continguts, sinó que es basa en el procediment de decisió. De fet, en el cas que algun dels estats membres no seguís les directrius de la UE d'acollir refugiats, al·legant que podria ser perillós per la seguretat del seu país, el TJUE no el podria jutjar. Hi ha moltes limitacions i molta protecció dels interessons nacionals per sobre dels dels refugiats", explica l'autora.
"Si Grècia deixa creuar la frontera als refugiats, els altres estats membres de la UE s'enfaden. I és aquí on entra el tema de la seguretat dels estats membres, que he vinculat al meu TFG: el dret d'asil està regulat, com he dit, en l'espai de Llibertat, Seguretat i Justícia de la UE. Aquest espai, malgrat que exposa que hi hagi llibertat interna de fronteres, pot ser vulnerat pels estats si al·leguen que l'entrada de nouvinguts pot afectar a la seva seguretat interna", exposa la manresana. "Grècia sap que si obre fronteres i deixa de fer de passatge, els altres països tancaran les seves. I això seria un caos per tota la UE. No deixa de ser, tot plegat, un joc de poders".
"S'ha de treballar la legalitat d'aquests refugiats i no tan l'actuació directa"
"El que m'ha sorprès més fent aquest treball és la hipocresia i la demagògia dels estats de la UE. Diuen que Europa és una de les potències mundials més sòlides amb valors de la humanitat i principis de la llibertat i al final només es preocupen d'ells mateixos", conclou Sanmartí que, referint-se a les obligacions que té la UE, expressa que "hi ha molt fum. Es fan moltes reunions però al final, quan algun tema pot afectar a la seguretat dels estats membres, ja no és competència de la UE, sinó de cada estat".
"Quan vaig analitzar per què no es respectaven els drets dels refugiats vaig mirar què s'havia estudiat sobre això. ACNUR i molts organismes de la UE estudiaven què es podia fer per millorar i perquè no es vulneressin els drets dels refugiats, però el que estudien realment és la resposta directa als camps de refugiats: si els falten recursos, com s'han de coordinar les ONG's...", diu Sanmartí: "però el que realment falla és l'estructuració del sistema. S'ha de treballar la legalitat d'aquests refugiats i no tan l'actuació directa que, malauradament, és molt necessària".
Àngela Sanmartí declara que "m'he decebut molt fent aquest treball: quan el vaig començar em pensava que hi havia buits legals amb els quals la UE estava jugant. Però realment no n'hi ha. El que hi ha és un gran egoisme per part de tots els estats, així com també una manca de confiança latent entre ells. No confien els uns en els altres i no hi ha un sentiment de pertinença, i això és el que és més trist".