Darrer tram de la riera de Talamanca

La Riera de Talamanca neix als voltants del Montcau. L'origen el trobem en els torrents de la Vall i de la Font del Jueu. Conflueix a Sant Esteve de Vila-Rasa amb la riera de Mura per anar a desembocar al Llobregat, prop dels Tres Salts.

En el seu recorregut alt trobem esmentades les rescloses següents: de la Vall, de les Solanes i de les Refardes, en el tram proper a la població son notables les restes de la Sínia de Can Valls, la resclosa de la Gobiana i la Sínia i resclosa del molí Menut. Des d'aquell punt i fins a Sant Esteve de Vila-Rasa [topònim que habitualment s'interpreta com terra baixa, plana] segons els mapes discorre per paratges on no trobem ja cap evidència de presència humana.

Aquesta doncs, era la nostra fita: documentar un espai desconegut encara. Havíem demanat informació a les pàgines oficials del Bages: turisme@ccbages.org i la de les Valls del Montcau vallsdelmontcau@diba.es , cap de les dues ens va tornar resposta; i més enllà de la cortesia que pensàvem rebre, interpretaven el silenci com la inexistència d'informació al respecte per part d'ambdós Organismes Oficials.

Casa de vinya a la riera de Talamanca. Foto: Tomàs Irigaray

Sota la boira que s'aniria aixecant durant el mati, creuàvem els carrers empedrats de Talamanca; la baixada de la Font Negundo, la Plaça del cementiri i l'església, i la part posterior del Castell, precedien el llarg descens fins al llit de la riera, en el que tindríem ocasió de contemplar algunes cabanes de pedra seca, refetes de no feia gaire temps.

La parada al molí del Menut era obligada, tota vegada que alguns dels companys, no l'havien vist mai; seguiríem des d'aquell punt pel llit de la riera. Les parets de pedra, altes en algun punt, palesaven clarament la força de l'aigua en altres moments per aquestes contrades; ens aturaríem per recollir imatges del que semblaven restes d'una resclosa; el bosc a dreta i esquerra en els primers quilometres, li dóna al recorregut una bellesa salvatge. Esmorzàvem superats llargament els dos terços del camí, ho fèiem en un rocam magnífic, acaronats per un sol.

Casa de vinya a la riera de Talamanca. Foto: Tomàs Irigaray

El tram des de l'alçada de Santa Magdalena fins al pont de la carretera, va patir les conseqüències de l'incendi paorós que va assolar la contrada. Als que caminem se'ns presenta com un desert no exempt però de bellesa; els marges de pedra son visibles en la seva totalitat, des de la vora de la riera, fins al punt més elevat. En algun moment podem albirar fins a deu cases de vinya, quadrades, rodones, altes, baixes, amb corral,...

Superat el pont, el paisatge recupera els tons verdosos, que ens acompanyaran ja fins a l'envistes de Sant Esteve de Vila-Rasa. Recollíem en relació a aquesta ermita la següent informació :

El primer document que parla de l'església és del 1017 i l'ubica al costat del riu Telario, que és l'actual riera de Talamanca o de Sant Esteve. Al 1030 l'església se'ns cita com a Sant Esteve de Vilarasa i al 1282 com a sufragània de la parroquial de Talamanca. La seva funció passà a ser des d'aleshores la de sufragània de l'Església parroquial de Talamanca i en tenim constància en altres documents com el del 1685. Al 1636, data que apareix al portal, l'església fou profundament remodelada. La capella fou víctima de la gran estultícia que visqué aquest país en ocasió de la Guerra Civil de 1936; foren robades les campanes i la imatge del sant destruïda. Darrerament, a l'any 1994, es retirà tota la vegetació que cobria la façana i es feren reconstruccions puntuals. Actualment l'edifici no té culte habitual.

Ermita de Sant Esteve de Vila-Rasa. Foto: Tomàs Irigaray

Situada al darrera de la masia des de la perspectiva del camí, l'església de Sant Esteve amb el doble campanar d'espadanya accessible per una escala exterior ens crida l'atenció, no advertim cap absis en la part posterior , i si uns grans contraforts en les seves parets laterals; davant la porta dins d'un espai voltat per una paret de pedra, trobem el petit cementiri. L'indret transmet alhora gravetat i serenor.

En la tornada primer fins al vehicle que deixàvem a Talamanca i desprès fins a Sabadell, tots tenim molt presents els paisatges ara feréstecs de l'inici del mati, ara desèrtics al punt del migdia, per concloure amb l'excepcional contemplació de Sant Esteve de Vila-Rasa, en el punt just on conflueixen la riera dels Nespres que recull les aigües de la vessant sud del Montcau, i la riera de Talamanca que transporta fins aquí, les aigües de la vessant Nord.

Casa de vinya a la riera de Talamanca. Foto: Tomàs Irigaray

Tothom està d'acord en que se'ns aixeca feina, ens queda pendent encara el darrer tram fins al Riu Llobregat.

Aquest país nostre, Catalunya, està ple de racons d'extrema bellesa.