Antoni Mora Vergés i Tomàs Irigaray, col•laboradors habituals de Lluçanès.com, ens ha enviat una altre crònica d’una de les seves excursions per les nostres contrades.

En aquesta ocasió, l'article porta per títol “El Pi i la seva parròquia”. El text és de l’Antoni i les fotos d’en Tomàs.

- Cròniques dels mateixos autors
- Veure galeria de 6 fotos (autor: Tomàs Irigaray)

EL PI, I LA SEVA PARRÒQUIA, AVUI EN  TERME DE SANT AGUSTÍ DE LLUÇANES

Fèiem la Irene Tironi i Laporte, la Paqui Cabeza Carrasco, el Tomàs Irigaray i Lopez,  i l’Antonio Mora Vergés un viatge al Lluçanès medieval,  aleshores no existien els actuals termes, i la noció mateixa dels actuals municipis, hauria semblat un despropòsit als nostres avantpassats. 

L’antic terme del Pi comprenia part dels actuals municipis de Sant Agustí de Lluçanès i de Sora  (s'estenia des de l'església de Sant Genís del Pi, de Sant Agustí de Lluçanès, fins al mas Casa-ramona, de Sora). Depenia  al s XI de la jurisdicció del monestir de Ripoll ; perdé l'autonomia com a terme avançat el segle XVI.

Quan a la  parròquia de Sant Genís del Pi prop del mas Casademunt, al NE del terme, el lloc pertanyia a Ripoll des d'abans del 938. Els homes del Pi gaudien d'autonomia i d'organització civil pròpia, que depenia del paborde de Palau, del monestir ripollès. Avançat el segle XVI es desféu d'aquesta organització, i part de la gent restà sotmesa a Sora i part a Sant Agustí. L'església era proveïda pel paborde de Palau, i encomanada al rector de Sant Agustí al segle XVII.

L'edifici actual fou construït al segle XVIII, i el 1878 perdé els atributs parroquials.  Malgrat això, en el petit cementiri observem la construcció recent de nínxols,flors i estris de naturalesa funerària, que son clares  senyals  justament del manteniment d’algunes activitats especifiques i pròpies de les Parròquies.

L'Alou és un petit nucli, al N del terme, format per un carrer amb força pendent al llarg del qual es troben les cases. Just  al costat oposat de la Vall que conformen juntament amb la Parròquia i el Cementiri del Pi.

M’agrada particularment comprovar l’extrema cura amb que es mantenen els petits fossars de la majoria de les antigues parròquies; certament potser ens organitzaran la vida –i fins la mort -  des de Barcelona, Madrid, Estrasburg o Washington; tinc pel cert però, que per més que s’ho proposin no podran modificar els hàbits post-mortem que ens acompanyem des de la nit dels temps.

Tanquem respectuosament la porta del petit cementiri de Sant Genis del Pi.

©  Antonio Mora Vergés