opinió

Amb veu de dona

«Encara cal que ens reivindiquem. Que hem avançat és ben cert. Però no hem fet prou ni del tot»

| 06/03/2017 a les 22:01h
Encara cal que ens reivindiquem. Que hem avançat és ben cert. Però no hem fet prou ni del tot, en un país on encara no fa deu anys que va ser aprovada una llei d’educació que si bé és cert que dóna preferència a les escoles mixtes; no ho és menys, de cert, que no prohibeix l’educació diferenciada. Tot just quan és a través de l’educació que avança, tota societat. I no ho faré repetint tòpics, de reivindicar-nos. Ho faré, això sí, reivindicant l’obra literària d’una, de dona: la de Rosa Fabregat.

Deia en el pròleg de La temptació de vol, de Pagès Editors, el segon dels volums de la seva obra completa, que si fos lícita la llicència de qualificar-nos segons els referents, bé podríem dir que Rosa Fabregat seria un esperit del Renaixement, on art i ciència convivien, i de fet en ella conviuen en perfecte equilibri. Farmacèutica i escriptora de formació i de professió, en la seva vida s’hi emmiralla tanta ciència i tant d’art com en la seva literatura. Raó i sentiment, el just equilibri d’un binomi que amara tot un conjunt d’obra que obliga de ser llegida atenent una raó sentimental i un cor del tot racional. I des d’aquest principi és que l’autora ens presenta, sempre des del coneixement, un món, el seu, que també és el nostre quan no és el de la seva privacitat, que ens és, d’entrada, un estrany. Entenent-lo, aquest món desconegut, com un tot d’elements que cal anar descobrint fins que sigui possible la intimitat.

“La poesia no és cosa de sentiments, sinó d’experiències”, deia Rilke. I aquestes experiències, les que Rosa Fabregat transforma en poètica, no li són, en el seu cas, una visita de tant en tant, sinó una convivència contínua. Primer, doncs, el coneixement, per poder definir; i després, només després, les emocions, per poder qualificar. I és que com deia el filòsof, i fent-se seva aquesta filosofia, per a Rosa Fabregat la “recerca de la veritat esdevé la respiració mateixa de l’ésser lliure”. És llavors quan cal que ens preguntem com es trasllada aquesta seva recerca empírica al llenguatge de les emocions, perquè és això l’art a través del llenguatge de l’alfabet. Doncs assimilant-la, aquesta realitat, és a dir, fent-la desaparèixer sota la seva representació.

En tot el conjunt d’obra de Fabregat, s’hi entrecreuen múltiples influències pròpies d’una dona d’una enorme avidesa intel·lectual, la força de la personalitat de la qual les fon totes en una veu de singular i de fascinadora bellesa. Per això és que la riquesa del seu corpus literari, ple d’inquietud, té una forta ressonància entre creadors de generacions posteriors, la qual cosa, a més a més del seu valor intrínsec, constitueix un ferment d’extraordinària eficàcia. Tant en vers com en prosa. I tant en la prosa com en el vers, Rosa Fabregat és sempre en la seva obra. Hi és en el tic i en el signe; en la voluptuositat i en la ferida; hi és en la cal·ligrafia i en l’obsessió; i hi és en la biografia i en el mirall.

I té el do que la seva obra es deixi gaudir des de diferents tipus de lectura: per formació, per informació i per oci, perquè aposta, sempre, per la capacitat analítica de la raó. Però pel fet de servint-se’n fora del circuit barceloní, d’aquest do dels llenguatges, i fora, doncs, dels grans centres de decisió, malgrat la quantitat i la qualitat d’obra publicada i malgrat també la quantitat de bibliografia crítica que ha generat, Rosa Fabregat és una escriptora no diria pas que poc coneguda, sinó mal coneguda. I aquest és un repte que tenim, perquè aquest conjunt d’obra, bastit de realitats i descriptiu d’experiències, sigui referent entre lectors i crítics, eina de traductors i motiu d’estudi acadèmic, perquè com aquell jo de la prosa del poeta de Sarrià pugui trobar-se “... al bat del temps, prop de tothom en llunyedat de segles”.

També us pot interessar

 

COMENTARIS

Prop de tothom
Anònim, 07/03/2017 a les 01:01
+3
-0
en llunyedat de segles.
Una veu d'home
Complementaris
Anònim, 09/03/2017 a les 12:46
+0
-0
Les dones coneixen a l'home, perquè el veuen des de fora.
Els homes coneixen a la dona, perquè la veuen des de fora.
Per això som complementaris i ens ajudem mútuament.

FES EL TEU COMENTARI

D'aquesta manera, verifiquem que el teu comentari
no l'envia un robot publicitari.
Autor
Carme Vidalhuguet
Un món, el meu, fet de llengües i de llenguatges, editorials i gestió cultural. Doctora en Filologia, des de l’IEI –n’he estat directora, he passat pel Parlament i pels serveis territorials de Cultura a Lleida- i la Universitat de Heidelberg, convisc des de la Catalunya nova amb la vella Europa: dues cultures, dues visions del món. Aquí també dirigeixo la col·lecció d’assaig “Argent Viu” de @PagesEditors, faig d’assessora editorial, i col·laboro a @SEGREcom. Allà, sintaxi comparada del discurs. I a Twitter sóc @carmevidal2.
Imatge del cotxe sinistrat | ACN
01/01/1970
En el sinistre s'hi van veure implicats un camió, dos furgonetes i cinc turisme i a també van resultar ferits un menor en estat crític, dos greus, un menys greu i dos lleus
Membres del col·lectiu La Sirollada | La Sirollada
01/01/1970
El col·lectiu planteja un nou model de festa, participativa i autogestionada
Musulmans a la mobilització de la plaça Catalunya de Barcelona | Jordi Bes
01/01/1970
Reclama treballar amb les institucions perquè els nois musulmans "no abracin ideologies perverses que no tenen justificació ni explicació" | Unes 2.500 persones, entre membres del col·lectiu i altres veïns, condemnen l'atemptat i es desvinculen del terrorisme