La vila de Bellver és una font inesgotable de sorpreses patrimonials, a vegades poc conegudes, a vegades molt, i a vegades sense possibilitat de ser visitades però que no podem deixar passar per alt pel seu valor etnològic, cultural i perquè formen part del patrimoni històric català.
Aquest és el cas d’una indústria en ple funcionament a la qual li desitgem llarga vida. La Farinera de Bellver és una de les joies del passat, com les fàbriques de llanes d’Arsèguel o d’Angostrina i seria un magnífic museu però, per sort, encara funciona a ple rendiment i no és possible visitar-la. Però no ens podem estar de parlar-ne ja que la maquinària que conserva ens dóna una fidel idea de la importància que tingueren els molins fariners per a l’economia tradicional ja que formaven part de les indústries artesanes complementàries del sistema rural. Molts dels molins fariners es troben localitzats als Pirineus i aparegueren a l’època medieval.
Com tota indústria que necessita de la força hidràulica, la Farinera de Bellver es troba arran del Segre del qual en capta les aigües a través d’una sèquia d’aproximadament un quilòmetre, coneguda com la peixera o la sequi. Probablement es tracta de l’empresa més antiga de Cerdanya ja que el Molí de Bellver el trobem documentat abans de l’any 1225 i edificat sobre uns fonaments medievals.
L’any 1918 s’hi va construir un forn de pa, el forn del Molí o forn Pous, i la propietat estava a nom de Ventureta Martí, vídua de Josep Pous perquè se’n fes càrrec el seu fill Sebastià.
L’edifici segueix els criteris de construcció de les farineres de l’època que podem comparar amb altres de repartides pel nostre país. Consta de quatre plantes que acullen una curiosa i antiquíssima maquinària alguns elements de la qual passen d’un pis a l’altre, formant un conjunt interconnectat de ginys mitjançant corretges de transmissió a través de politges. La maquinària treballa gràcies a una turbina hidràulica que funciona entre 8 i 10 hores diàries, transformant la força de l’aigua en energia mecànica.
A la planta soterrani hi ha l’embarrat amb les politges que distribueixen la força a totes les màquines. Es tracta d’un complicat entramat de tubs folrats de fusta de secció quadrada.
Tot just a l’entrada principal, passem per damunt de la tremuja, fossa coberta per uns taulons separats uns centímetres entre sí on s’aboca el gra quan arriba. Des de la tremuja, és transportat pel bisensfí fins l’elevador. A la sala dels cilindres, el gra es talla i es comprimeix una vegada net de les primeres impureses, cosa que s’ha produït a la primera planta amb les màquines de netejar , el carro pedrer i el “besser” per treure les besses. D’aquí es tomba a la “tolva” on ja hi cau farina. A la segona planta hi trobem sacs emmagatzemats plens de segó que és el que s’aprofita del gra, utilitzat bàsicament per a l’alimentació del bestiar.
A la tercera planta, el producte encara passa per un mecanisme anomenat “zig-zag” que n’elimina impureses més inapreciables i encara pel “planxister” format per calaixos amb diferents tamisos molt fins de nylon que distribueix i classifica la molta del gra.
Tot el blat que s’hi mol és comprat als pagesos de la comarca, la qual cosa posa de rigorosa actualitat la Farinera ara que està tan de moda parlar del consum de proximitat. La farina que s’hi elabora és la matèria primera d’algunes fleques de Cerdanya, Alt Urgell, Ripollès i Berguedà que clouen el cicle d’aquest element bàsic de l’alimentació catalana.
Encoratgem el jove propietari del Molí Fariner de Bellver, Josep Pous, perquè continuí plantant cara a les modernes industries farineres i ens allargui el plaer de poder menjar pa de blat cultivat i manufacturat exclusivament a Cerdanya.
Núria Boltà