15
de juliol
del
2017
Actualitzat
a les
10:24h
Durant setmanes hem estat parlant, escrivint, publicant i debatin, amb major o menor fortuna, sobre el ja emblemàtic recinte funerari de Santa Cecília tot fent ús d'una riquesa insòlita de llenguatge relacionat d'una manera o altra amb la mort. Que si espais sagrats, despulles, nínxols, estat de ruïna física, reglamentària, irreversible o parcial, arcades, pilars, capitells, galeries, esfondraments, forats negres, enderroc, patrimoni històric o monumental, bé cultural, etc.
Però no calia anar tan lluny. Només calia llegir el que deia Joan Sales el 1940 en les seves cartes al nostrat poeta Màrius Torres i Perenya (1910-1942), referint-se a l'elegància amb què els seus impecables poemes ens parlen de la impura o tal vegada angèlica mort, evocant coses que tenen una forta càrrega de significat que perdura unes quantes generacions enllà perquè tenen a veure amb la representació immaterial de la cultura: arcs, pòrtics, capitells, portal de misteri, runes i tenebres, trist recinte humil i gras, fosca que glaça, etc.
Ho diu clarament en el sonet d'El Temple de la Mort, on aquesta és a la manera d'un arc triomfal bastit sobre la frontera mateixa (pòrtic) de l'espai (on la vida governa) que està més enllà de les coses terrenals que tant ens abalteixen, però que al seu costat té l'altra mort, la immunda, el nínxol, la tomba (el trist recinte 'humit i gras').
Concepte mateix de conjunt històric indestriable, d'un llegat de béns arquitectònics, nínxols d'una banda i pòrtics de l'altra, que formen una indiscutible unitat estructural i d'assentament, continua i interdependent, a més d'original, històrica, i també poètica, com a testimoniatge de la cultura d'una comunitat (poble d'ocells) i d'una època.
Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,
no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.
La Mort -tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri-
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,
alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!
Però el poeta Màrius té un altre poema intimista -i jo diria i afegiria que també premonitori del final de Santa Cecíla- en què s'estremeix i desespera davant la mort, i el titula paradoxalment Dolç Àngel de la Mort, atès que traspua el dolor per la pèrdua que es tem de sí mateix i de tot el seu entorn (allò que he estimat, la terra amarada de plors, el llast de records) i aquesta angoixa i dolor transcendents, esperant el pitjor desenllaç, l'empeny cap al conformisme eixorc davant el tot poderòs i a desitjar amb afany que finalment tot plegat acabi d'una vegada, sense agonia, agafant embranzida com el vol d'un ocell (tinc peresa de viure demà encara ...):
Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.
Doncs bé, que serveixi la màgia d'aquests versos per remoure la vostra sensibilitat i el proper dimecres, dia 19, a les 11:30 hores, esperem la vostra assistència massiva, tant de ciutadania com d'entitats, al nostrat departament de Santa Cecília, on hi tindrà lloc una concentració per proclamar solemnement un manifest en defensa de la preservació d'aquest recinte funerari, el més antic i testimonial del cementiri.
Però no calia anar tan lluny. Només calia llegir el que deia Joan Sales el 1940 en les seves cartes al nostrat poeta Màrius Torres i Perenya (1910-1942), referint-se a l'elegància amb què els seus impecables poemes ens parlen de la impura o tal vegada angèlica mort, evocant coses que tenen una forta càrrega de significat que perdura unes quantes generacions enllà perquè tenen a veure amb la representació immaterial de la cultura: arcs, pòrtics, capitells, portal de misteri, runes i tenebres, trist recinte humil i gras, fosca que glaça, etc.
Ho diu clarament en el sonet d'El Temple de la Mort, on aquesta és a la manera d'un arc triomfal bastit sobre la frontera mateixa (pòrtic) de l'espai (on la vida governa) que està més enllà de les coses terrenals que tant ens abalteixen, però que al seu costat té l'altra mort, la immunda, el nínxol, la tomba (el trist recinte 'humit i gras').
Concepte mateix de conjunt històric indestriable, d'un llegat de béns arquitectònics, nínxols d'una banda i pòrtics de l'altra, que formen una indiscutible unitat estructural i d'assentament, continua i interdependent, a més d'original, històrica, i també poètica, com a testimoniatge de la cultura d'una comunitat (poble d'ocells) i d'una època.
Com un poble d'ocells, fills de la llum eterna,
des dels pòrtics del temple d'un déu abandonat,
o cos meu, la meva ànima, sedent de claredat,
guaita enfora, a l'espai on la vida governa,
no pas dins teu, al trist recinte humit i gras
on regna, entre la fosca que glaça les palpebres,
la Mort, la immunda Mort, oferta en els altars
a un culte corromput de runes i tenebres.
La Mort -tots els camins que arriben fins a Déu
passen sota els teus arcs, o portal de misteri-
Ah, qui pogués morir sense agonia, lleu,
cara a la sola llum, a l'esplendor aeri,
alegre, lliure, net com el vol d'un ocell,
travessant l'arc més alt a frec de capitell!
Però el poeta Màrius té un altre poema intimista -i jo diria i afegiria que també premonitori del final de Santa Cecíla- en què s'estremeix i desespera davant la mort, i el titula paradoxalment Dolç Àngel de la Mort, atès que traspua el dolor per la pèrdua que es tem de sí mateix i de tot el seu entorn (allò que he estimat, la terra amarada de plors, el llast de records) i aquesta angoixa i dolor transcendents, esperant el pitjor desenllaç, l'empeny cap al conformisme eixorc davant el tot poderòs i a desitjar amb afany que finalment tot plegat acabi d'una vegada, sense agonia, agafant embranzida com el vol d'un ocell (tinc peresa de viure demà encara ...):
Dolç Àngel de la Mort, si has de venir, més val
que vinguis ara.
Ara no temo gens el teu bes glacial,
i hi ha una veu que em crida en la tenebra clara
de més enllà del gual.
Dels sofriments passats tinc l'ànima madura
per ben morir.
Més que el dolor sofert, el dolor que es prepara,
el dolor que m'espera em fa mal...
I gairebé donaria, per morir ara
-morir per sempre-, una ànima immortal.
Doncs bé, que serveixi la màgia d'aquests versos per remoure la vostra sensibilitat i el proper dimecres, dia 19, a les 11:30 hores, esperem la vostra assistència massiva, tant de ciutadania com d'entitats, al nostrat departament de Santa Cecília, on hi tindrà lloc una concentració per proclamar solemnement un manifest en defensa de la preservació d'aquest recinte funerari, el més antic i testimonial del cementiri.