13
de maig
del
2017
Actualitzat
a les
2:15h
Tornem a anar a pams, abans no anem a mal borràs. Quan el tinent d’alcalde de l’àrea social assegura literalment que el mal estat de les construccions i nínxols de les parets A, B, F i G del departament de Santa Cecília, amb les bigues de fusta podrides, n’impedeix la rehabilitació, a quines bigues de fusta està fent referència? A les que probablement componen els dos vessants inclinats, tirant, monjo i bieles en ziga-zaga del conjunt d’encavallades que sostenen les cobertes a dues aigües amb filades de teules, les juntes de les quals s’hagin pogut degradar per filtracions de pluja i per erosió aviària, la qual cosa, òbviament, hauria afectat només algunes o part de les plantes cinquenes de nínxols de cada paret?
Però, en tal supòsit d’estat malmès, més o menys generalitzat, d’unes cobertes més que centenàries, cal enderrocar llavors tot el bloc compacte i massiu edificat de nínxols amb una estructura sòlida, estable i consolidada de parets i envanets de maons, que no de toves com pretenen argumentar, i aixecats amb una tècnica constructiva dels nínxols basada en la universalment coneguda com a volta a la catalana, emprant revoltons de poca llum en forma de petita volta ceràmica i molt rebaixada, en què les rajoles de poc gruix són col·locades de pla, tocant-se unes amb les altres a través del cantell, recolzades sobre els dos envanets laterals d’obra?
I, a més, per acabar-ho d’adobar, utilitzant la volta com a element estructural de formació de forjat o paviment de pis o nivell un cop fet horitzontal l’extradós o part de sobre de la volta mitjançant el rebliment amb material lleuger, de morter o de reblum petri o ceràmic, dels carcanyols o zones buides que romanen a ambdós costats de la volta. Perquè aquesta secció transversal arquejada és el senyal que deixen estampat les voltes dels nínxols sobre el gruixut mur perimetral un cop enderrocats, com es pot veure en les fotos de la demolició de Sant Anastasi. O sigui, res de fustes podrides. Només molta runa ceràmica.
Aquest llegat històric d’entre 110 i 137 anys d’antigor, de 1880 fins a 1907, d’uns mestres d’obra nostrats de finals del segle XIX i començos del XX, volem ara enderrocar per no rehabilitar i/o reparar uns desperfectes ocasionals circumscrits a filtració d’humitat pluvial per degradació de juntes en teulades, despreniment d’arrebossats o enlluits d’argamassa o morter en façanes de nínxols, manca o deterioració de bastiments o marcs de ferro collats a l’obra en portes abans vidriades, algunes escadusseres esquerdes no estructurals i paviments esmicolats i fets miques en galeries porxades, gairebé intransitables i fins i tot amb vegetació aflorant?
Però no només, tot i que també, és una qüestió sensible i personalitzada, de conservar làpides i altres elements que els propietaris considerin distintius per entendre que són espais sagrats amb una forta càrrega de significat que perdura unes quantes generacions enllà, sinó que és la vulneració del concepte mateix de conjunt històric, d’un llegat de béns arquitectònics, nínxols d’una banda i pòrtics de l’altra, que formen una indiscutible unitat estructural i d’assentament, contínua i interdependent, a més d’original i històrica, com a testimoniatge de la cultura d’una comunitat en una època determinada, digna d’ésser catalogada amb tots els ets i uts legals, i que en dissociar-ne la unitat del conjunt per enderroc d’un dels components, posa en risc que l’altra romangui dempeus, o que les illes centrals de mausoleus i panteons restin privades de l’entorn històric que en revaloritza el seu propi valor artístic intrínsec.
Però, en tal supòsit d’estat malmès, més o menys generalitzat, d’unes cobertes més que centenàries, cal enderrocar llavors tot el bloc compacte i massiu edificat de nínxols amb una estructura sòlida, estable i consolidada de parets i envanets de maons, que no de toves com pretenen argumentar, i aixecats amb una tècnica constructiva dels nínxols basada en la universalment coneguda com a volta a la catalana, emprant revoltons de poca llum en forma de petita volta ceràmica i molt rebaixada, en què les rajoles de poc gruix són col·locades de pla, tocant-se unes amb les altres a través del cantell, recolzades sobre els dos envanets laterals d’obra?
I, a més, per acabar-ho d’adobar, utilitzant la volta com a element estructural de formació de forjat o paviment de pis o nivell un cop fet horitzontal l’extradós o part de sobre de la volta mitjançant el rebliment amb material lleuger, de morter o de reblum petri o ceràmic, dels carcanyols o zones buides que romanen a ambdós costats de la volta. Perquè aquesta secció transversal arquejada és el senyal que deixen estampat les voltes dels nínxols sobre el gruixut mur perimetral un cop enderrocats, com es pot veure en les fotos de la demolició de Sant Anastasi. O sigui, res de fustes podrides. Només molta runa ceràmica.
Aquest llegat històric d’entre 110 i 137 anys d’antigor, de 1880 fins a 1907, d’uns mestres d’obra nostrats de finals del segle XIX i començos del XX, volem ara enderrocar per no rehabilitar i/o reparar uns desperfectes ocasionals circumscrits a filtració d’humitat pluvial per degradació de juntes en teulades, despreniment d’arrebossats o enlluits d’argamassa o morter en façanes de nínxols, manca o deterioració de bastiments o marcs de ferro collats a l’obra en portes abans vidriades, algunes escadusseres esquerdes no estructurals i paviments esmicolats i fets miques en galeries porxades, gairebé intransitables i fins i tot amb vegetació aflorant?
Però no només, tot i que també, és una qüestió sensible i personalitzada, de conservar làpides i altres elements que els propietaris considerin distintius per entendre que són espais sagrats amb una forta càrrega de significat que perdura unes quantes generacions enllà, sinó que és la vulneració del concepte mateix de conjunt històric, d’un llegat de béns arquitectònics, nínxols d’una banda i pòrtics de l’altra, que formen una indiscutible unitat estructural i d’assentament, contínua i interdependent, a més d’original i històrica, com a testimoniatge de la cultura d’una comunitat en una època determinada, digna d’ésser catalogada amb tots els ets i uts legals, i que en dissociar-ne la unitat del conjunt per enderroc d’un dels components, posa en risc que l’altra romangui dempeus, o que les illes centrals de mausoleus i panteons restin privades de l’entorn històric que en revaloritza el seu propi valor artístic intrínsec.