24
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
10:49h
Segons diverses fonts consultades, el conjunt immoble funerari de Santa Cecília, no està catalogat ni enregistrat com a Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) ni Local (BCIL), tot i que inscrit en l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic Català (IPA) amb el codi 14.425 i, per tant, cal entendre que reuneix prou valors històrics, arquitectònics, artístics i/o d’altra mena en el seu conjunt d’edificacions, tant en nínxols,pilastresi arcades com en tombes i panteons, d’acord amb com relaciona i defineix l'ampli concepte de béns de patrimoni cultural l’article 1.2 de la llei 9/1993, de 30 de setembre, mereixent tots l’empara d’una protecció i defensa especials, de manera que puguin ésser gaudits pels ciutadans i ésser transmesos en les millors condicions a les generacions futures.
Doncs bé, l’àmbit que d’aquest conjunt ara en resulta pròpiament afectat pel polèmic decret municipal de declaració en estat de ruïna ‘irreversible’, (?) comprèn els 761 nínxols de les quatre parets de la part del recinte més immediata i contigua al de Sant Anastasi, assenyalades amb les lletres A, B, F i G, just sota galeria porxada i amb riques arcades i capitells, essent en l’actualitat la més antiga de tot el cementiri municipal per haver estat aixecada el 1867 i obrada entre els anys 1880 i 1895 pel que fa a les parets A i B, mentre que les F i G varen construir-se més tardanament, a començos del segle següent, entre 1898 i 1907.
Però, dit això, cal tenir present que es tracta d’una obra compartida entre nínxols i porxos, i dissociar o discriminar ambdós components constitueix, doncs, una vulneració del concepte mateix de conjunt històric tal com el defineix l’article 15.3 de la llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimonio Histórico Español, quan judica ésser l’agrupació de béns immobles que formen una unitat d’assentament, continua o dispersa, condicionada per una estructura física representativa de l’evolució d’una comunitat humana per ésser testimoniatge i prova manifesta de llur cultura o constituir un valor d’ús i gaudi per a la col·lectivitat. Més clar, impossible.
I aquí és on aleshores hi encaixa la institució de la ruïna, la qual s’inspira i opera sobre el principi de les unitats constructives o conjunts arquitectònics, com és el cas que ens ocupa, de forma que no és possible declarar-ne la ruïna parcial d’una part o cos (els nínxols) si arrossega i posa en risc la subsistència de l’altra part o cos restant (porxos i murs de càrrega exteriors o perimetrals), principi consagrat per la jurisprudència en sentència del TS, de 20 de març de 1991, i que determina ‘no vinculants els informes tècnics municipals de ruïna parcial en immobles constituïts per cossos o elements arquitectònicament units i mútuament interdependents’.
O és que també amb l’enderroc es vol sacrificar el valor històrico-artístic de capitells, pilastres i arcades d’alt interès arquitectònic? Perquè en el cas de prosperar i executar-ne l’objectiu que es pretén de demolir els quatre blocs o parets de nínxols, aquests elements integrants de les respectives galeries porticades, a banda de participar en la molt greu infracció de contravenir el principi jurisprudencial esmentat, sí que correrien també un risc físic seriós d’enfonsar-se.
Per tant, senyors paers detectors de facultats executives, urbanistes amants dels tresors de la ciutat i d’altres entitats ciutadanes, pronuncieu-vos de forma col·legiada per al deseiximent de l’extremista barrabassada d’una genèrica i pretesa declaració d’estat de ruïna econòmica, física i normativa en base a unes més que dubtoses condicions pèssimes en l'estat dels nínxols’ i torneu a la sensatesa de les coses senzilles, honestes i sense paranys ni especulacions morboses, i mai millor dit. Perquè en realitat, i pel que fa a l’estabilitat, seguretat, estanquitat i consolidació estructurals, no hi ha cap risc imminent ni llunyà de desplomament de murs verticals perimetrals ni de pilastres de les galeries porxades, sinó tan sols, en general, filtracions per degradació pluvial i aviària de juntes en teulades, manca d’arrebossats en façanes i paviments de galeries esmicolats, fets miques i intransitables, fins i tot amb vegetació aflorant, tot plegat per incompliment secular del deure de preservació i manteniment.
Anem, doncs, a la derogació íntegra del decret de 30 de gener de 2017 i, per tant, dels seus efectes ultrasensibles i perniciosos en tot l’àmbit previst de Santa Cecília, i passem a l’execució d’obres de reparació i rehabilitació dels nínxols desocupats, aparedats i sense titular conegut en el suara referit departament per tal de restituir-los al seu originari estat d’ús, així com la reparació d’altres elements constructius annexos, més o menys deteriorats, com ara la impermeabilització de teulades, pavimentació i sostres de galeries porxades i arrebossat de façanes. Aquí hi trobareu la col·laboració ciutadana, en la bona governança.
Doncs bé, l’àmbit que d’aquest conjunt ara en resulta pròpiament afectat pel polèmic decret municipal de declaració en estat de ruïna ‘irreversible’, (?) comprèn els 761 nínxols de les quatre parets de la part del recinte més immediata i contigua al de Sant Anastasi, assenyalades amb les lletres A, B, F i G, just sota galeria porxada i amb riques arcades i capitells, essent en l’actualitat la més antiga de tot el cementiri municipal per haver estat aixecada el 1867 i obrada entre els anys 1880 i 1895 pel que fa a les parets A i B, mentre que les F i G varen construir-se més tardanament, a començos del segle següent, entre 1898 i 1907.
Però, dit això, cal tenir present que es tracta d’una obra compartida entre nínxols i porxos, i dissociar o discriminar ambdós components constitueix, doncs, una vulneració del concepte mateix de conjunt històric tal com el defineix l’article 15.3 de la llei 16/1985, de 25 de juny, del Patrimonio Histórico Español, quan judica ésser l’agrupació de béns immobles que formen una unitat d’assentament, continua o dispersa, condicionada per una estructura física representativa de l’evolució d’una comunitat humana per ésser testimoniatge i prova manifesta de llur cultura o constituir un valor d’ús i gaudi per a la col·lectivitat. Més clar, impossible.
I aquí és on aleshores hi encaixa la institució de la ruïna, la qual s’inspira i opera sobre el principi de les unitats constructives o conjunts arquitectònics, com és el cas que ens ocupa, de forma que no és possible declarar-ne la ruïna parcial d’una part o cos (els nínxols) si arrossega i posa en risc la subsistència de l’altra part o cos restant (porxos i murs de càrrega exteriors o perimetrals), principi consagrat per la jurisprudència en sentència del TS, de 20 de març de 1991, i que determina ‘no vinculants els informes tècnics municipals de ruïna parcial en immobles constituïts per cossos o elements arquitectònicament units i mútuament interdependents’.
O és que també amb l’enderroc es vol sacrificar el valor històrico-artístic de capitells, pilastres i arcades d’alt interès arquitectònic? Perquè en el cas de prosperar i executar-ne l’objectiu que es pretén de demolir els quatre blocs o parets de nínxols, aquests elements integrants de les respectives galeries porticades, a banda de participar en la molt greu infracció de contravenir el principi jurisprudencial esmentat, sí que correrien també un risc físic seriós d’enfonsar-se.
Per tant, senyors paers detectors de facultats executives, urbanistes amants dels tresors de la ciutat i d’altres entitats ciutadanes, pronuncieu-vos de forma col·legiada per al deseiximent de l’extremista barrabassada d’una genèrica i pretesa declaració d’estat de ruïna econòmica, física i normativa en base a unes més que dubtoses condicions pèssimes en l'estat dels nínxols’ i torneu a la sensatesa de les coses senzilles, honestes i sense paranys ni especulacions morboses, i mai millor dit. Perquè en realitat, i pel que fa a l’estabilitat, seguretat, estanquitat i consolidació estructurals, no hi ha cap risc imminent ni llunyà de desplomament de murs verticals perimetrals ni de pilastres de les galeries porxades, sinó tan sols, en general, filtracions per degradació pluvial i aviària de juntes en teulades, manca d’arrebossats en façanes i paviments de galeries esmicolats, fets miques i intransitables, fins i tot amb vegetació aflorant, tot plegat per incompliment secular del deure de preservació i manteniment.
Anem, doncs, a la derogació íntegra del decret de 30 de gener de 2017 i, per tant, dels seus efectes ultrasensibles i perniciosos en tot l’àmbit previst de Santa Cecília, i passem a l’execució d’obres de reparació i rehabilitació dels nínxols desocupats, aparedats i sense titular conegut en el suara referit departament per tal de restituir-los al seu originari estat d’ús, així com la reparació d’altres elements constructius annexos, més o menys deteriorats, com ara la impermeabilització de teulades, pavimentació i sostres de galeries porxades i arrebossat de façanes. Aquí hi trobareu la col·laboració ciutadana, en la bona governança.