02
de desembre
del
2016
Actualitzat
a les
12:37h
El febrer de 2002 l’Ajuntament de Lleida, governat en coalició per PSC - ICV, aprovava, sumant els vots de CiU i PP, el nom de Casimiro Sangenís per un dels nous carrers a construir en l’ampliació de Pardinyes, prop dels Barris Nord. Un Sangenís que a banda d’haver estat alcalde de Lleida durant el feixisme, de l’any 1967 al 1974, fou també voluntari a les ordres de l’exèrcit feixista i president de la Diputació durant la dictadura. Pels seus
"mèrits", fou àmpliament recompensat amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la Encomienda del Mérito Civil.
Aquesta fou la guspira perquè diverses organitzacions com la CGT, l’Assemblea de Joves de Lleida o la Candidatura d’Unitat Popular de Lleida iniciessin una campanya per exigir-ne la seva retirada i per esborrar la resta dels noms franquistes del nomenclàtor de la ciutat, que culminava el dia 20 de novembre del 2006 quan es van lliurar a l’Ajuntament de Lleida 1500 signatures per demanar al govern municipal "la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments".
El novembre de 2008 s’enderrocava el monòlit franquista de la Plaça de Cervantes, erigit el 1970 i construït amb les pedres de l'antiga presó de Lleida, en honor als caiguts durant el règim franquista. Però els noms dels carrers, vuit anys després, continuen al seu lloc. Des d’aquell 2002, l’exigència per la retirada d’aquests noms dels carrers no ha s’ha aturat. Diverses organitzacions, associacions i entitats com l’Associació de Veïns de Ciutat Jardí (que va demanar a la Paeria, el novembre de 2011, el canvi de nom del carrer Carmelo Fenech) no han parat de demanar-ne la substitució.
Ara, un cop la "Comissió d’experts" ha emès el seu informe, s’han acabat les excuses de l’equip de govern i de part de l’oposició per decidir si es volen retirar els noms franquistes dels carrers o no. Ja no hi ha informes ni estudis sota els quals parapetar-se. Ens agradaria que, en el proper ple, quan votem o no la retirada dels carrers, els paers pensin en Juan Baró Torrent, Miquel Casteras Oró, Antonio Mir Jové o Benito Morello Pinto, alguns dels lleidatans deportats (anònims) a Mauthausen durant el mandat de Ramon Areny, que té avui l’honor de tenir un carrer a la nostra ciutat.
Que mirin als ulls dels familiars de Josep Aguila Gallart, de Carmel Solans Lopez, Josep Roca Pla, Agustí Vallespí Colom, Antoni Mariani Jesús i de les desenes de lleidatans i lleidatanes afusellades o mortes a la presó o com a conseqüència de la repressió franquista. I que recordin la repressió contra les esquerres dels anys 60 i 70 per la que els alcaldes de llavors no van moure un dit. D’aquells representants locals del franquisme que miraven cap una altra banda, amb una tolerància indissimulada, davant les agressions dels grupuscles d’ultradreta contra els moviments d’oposició al règim i que, avui també, embruten els carrers amb el seu nom a una placa.
Les lleidatanes i lleidatans hem demostrat que junts es possible, vam aconseguir l’enderroc del monòlit feixista. Ara, més enllà del corporativisme de determinats polítics, cal continuar amb la resta i esborrar, per sempre, el feixisme dels carrers.
"Mai més, enlloc, contra ningú".
"mèrits", fou àmpliament recompensat amb la Medalla de la Campaña, de la Cruz Roja del Mérito Militar i de la Cruz de Guerra, de la Cruz de Caballero del Orden de Cisneros i de la Encomienda del Mérito Civil.
Aquesta fou la guspira perquè diverses organitzacions com la CGT, l’Assemblea de Joves de Lleida o la Candidatura d’Unitat Popular de Lleida iniciessin una campanya per exigir-ne la seva retirada i per esborrar la resta dels noms franquistes del nomenclàtor de la ciutat, que culminava el dia 20 de novembre del 2006 quan es van lliurar a l’Ajuntament de Lleida 1500 signatures per demanar al govern municipal "la retirada dels símbols que, encara ara, recorden aquest règim feixista i que són presents a la nostra ciutat tant en els noms de carrers, en blocs de pisos o en monuments".
El novembre de 2008 s’enderrocava el monòlit franquista de la Plaça de Cervantes, erigit el 1970 i construït amb les pedres de l'antiga presó de Lleida, en honor als caiguts durant el règim franquista. Però els noms dels carrers, vuit anys després, continuen al seu lloc. Des d’aquell 2002, l’exigència per la retirada d’aquests noms dels carrers no ha s’ha aturat. Diverses organitzacions, associacions i entitats com l’Associació de Veïns de Ciutat Jardí (que va demanar a la Paeria, el novembre de 2011, el canvi de nom del carrer Carmelo Fenech) no han parat de demanar-ne la substitució.
Ara, un cop la "Comissió d’experts" ha emès el seu informe, s’han acabat les excuses de l’equip de govern i de part de l’oposició per decidir si es volen retirar els noms franquistes dels carrers o no. Ja no hi ha informes ni estudis sota els quals parapetar-se. Ens agradaria que, en el proper ple, quan votem o no la retirada dels carrers, els paers pensin en Juan Baró Torrent, Miquel Casteras Oró, Antonio Mir Jové o Benito Morello Pinto, alguns dels lleidatans deportats (anònims) a Mauthausen durant el mandat de Ramon Areny, que té avui l’honor de tenir un carrer a la nostra ciutat.
Que mirin als ulls dels familiars de Josep Aguila Gallart, de Carmel Solans Lopez, Josep Roca Pla, Agustí Vallespí Colom, Antoni Mariani Jesús i de les desenes de lleidatans i lleidatanes afusellades o mortes a la presó o com a conseqüència de la repressió franquista. I que recordin la repressió contra les esquerres dels anys 60 i 70 per la que els alcaldes de llavors no van moure un dit. D’aquells representants locals del franquisme que miraven cap una altra banda, amb una tolerància indissimulada, davant les agressions dels grupuscles d’ultradreta contra els moviments d’oposició al règim i que, avui també, embruten els carrers amb el seu nom a una placa.
Les lleidatanes i lleidatans hem demostrat que junts es possible, vam aconseguir l’enderroc del monòlit feixista. Ara, més enllà del corporativisme de determinats polítics, cal continuar amb la resta i esborrar, per sempre, el feixisme dels carrers.
"Mai més, enlloc, contra ningú".