Alguna cosa es mou...

Alguna cosa se’ns mou als lleidatans que darrerament estem destapant la capsa dels trons. En poques setmanes s’ha anat fent visible un fet que, sincerament, servidora feia temps que no observava. Ens estem llençant per un costat a les sales on es munten activitats de caràcter intel·lectual, és a dir relatives a l’enteniment, (no vull dir cultural perquè el concepte se’m desdibuixa cada cop més). I, per un altre, emprem més sovint els mitjans de comunicació per espolsar-nos la son de les orelles i opinar obertament. Això, realment, comença a fer bona pinta. Com diria el Francesc Canosa, els normals comencem a formar part d’un exèrcit que de manera silenciosa, anem coincidint i segurament creant consciència de...(?) i comencem a ignorar les imposicions que tant de temps han funcionat, de manera mil·limètrica, a la nostra ciutat.

Per primer cop després d’anys i panys de llepar-nos les ferides i de comprovar com les nostres administracions han capat i relegat, de manera tan progressiva com insistent, a la foscor de la marginació a moltes persones creatives i treballadores que han gosat criticar-les. Ara, de manera espontània i des de múltiples racons, sembla que estem en procés de resurrecció i que comencem a plantar cara per defendre allò que és un dret que se’ns ha anorreat. Molts tenim clars quins són els mals que ens han desactivat com a societat inquieta i exigent. Un dels més furibunds és que les nostres administracions han posat en pràctica allò tan vell de divideix i guanyaràs i ho han fet atorgant favors en mode de subvencions, amiguisme, favoritisme i tantes altres martingales que ha comportat sovint un cercle viciós dominat per la por de perdre l’oportunitat de formar part d’aquest clientelisme mediocre i roí. Al mateix temps personatges tant tèrbols com anodins han aconseguit estar al capdavant de la gestió cultural oficial d’aquestes institucions i han jugat una política que en moltes ocasions ha comportat desil·lusió, desànim i abandó mentre ells, amb un yes, Minister, han anat surant per damunt de les restes de la desesperació dels qui realment tenien en el bé comú el seu interès prioritari.

Ara noto i darrerament ho noto sovint, que a la nostra Lleida d’urani empobrit, es fan activitats en les quals es viu calor humà i ganes de reeixir. Veig esforços que amb paraules clares i mirades farcides de connexió, fan que la gent “normal”, creem aliances fortes, complicitats reparadores i endeguem una cerca de l’altre, del que pensa com jo i del que lluita pel mateix que jo. Aquesta connexió no té altra fi si no fer possible el creixement individual i grupal dins la nostra ciutat. Sento que estic prop de persones desinteressades que lluiten per allò que els agrada i motiva i que amb el seu treball em transmeten ganes de participar, ganes de convidar a altres amics meus, ganes de fer extensible que allò és bo i val la pena.

I sempre la societat civil en paral·lel que s’està enfortint. Escriptors que unifiquen esforços, tertúlies d’amics i coneguts que s’asseuen davant un te, un cafè o una birra i parlen, s’informen i es formen conjuntament amb el saber de cada membre de la trobada. Entitats i organismes no institucionals que arrosseguen gent i mouen talents i voluntats. S’estan creant confluències, impensables fa un temps, engrescadores ara. Sento que finalment alguna cosa es cova i que ho fa sense micròfons, sense manifestos, sense càmeres fotogràfiques.

I això, deixeu-me que ho digui, comença a fer gràcia i comença a estar molt bé. Sembla que hi ha una corrent aparentment subterrània, que potser s’està enfortint silenciosament i si ho fa, sense cap mena de dubte, acabarà per minar la roca monolítica de la mediocritat que ens han imposat les nostres institucions en els darrers anys. Sento que podem fer pinya i això és el millor de tot, fer pinya, parlar i opinar sense estridències i amb consciència d’aprendre. Això ara hauria de començar a inquietar els poders fàctics de la ciutat, perquè som molts els que finalment passem de l’oficialitat i fem coses perquè ens agraden i perquè pensem que fent-les ens comportarà beneficis com a individus i com a societat.