02
de maig
del
2016
Actualitzat
a les
14:03h
Quan parlem de la possibilitat d’enregistrar i/o retransmetre els plens dels ens locals, ja sigui amb mitjans oficials, de premsa o per qualsevol ciutadà, parlem del dret a la lliure expressió i a la difusió d’informació, que no pot ésser restringit atesa la seva naturalesa de dret fonamental reconegut a l’article 20 de la Constitució.
El precepte constitucional consagra, en el seu apartat primer lletra a), el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció; i en el mateix apartat, lletra d), el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Tot advertint, en el seu apartat segon, que l’exercici d’aquests drets no pot ésser restringit mitjançant cap tipus de censura prèvia.
Pot topar aquest dret a enregistrar i difondre imatge de les sessions plenàries amb el dret a la pròpia imatge dels membres de la corporació que hi participen?
No. Ambdós drets troben encaix entre sí atès allò disposat en l’article 8 de la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de Protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, quan preveu que el dret a la pròpia imatge no en podrà impedir la seva captació, reproducció o publicació quan es tracti de persones que exerceixen un càrrec públic i la imatge sigui captada durant un acte públic o en llocs oberts al públic.
No hi ha cap dubte del caràcter públic de les sessions del Ple dels ens locals, així com tampoc del caràcter públic dels càrrecs electes, secretari/a municipal i resta de personal al servei de l’ens que participen d’una sessió plenària. En aquest sentit, l’article 70.1 de la Llei reguladora de les bases del règim local preveu de forma clara que les sessions del Ple són públiques.
I amb el dret a la pròpia imatge de terceres persones?
Sí. Només, doncs, en els casos en què el propi Ple adoptés un acord per majoria absoluta respecte el caràcter secret del debat i votació per tractar-se d’un assumpte en que es veu afectat el dret al honor, intimitat i pròpia imatge d’una persona, es podria limitar l’accés a l’enregistrament i difusió d’aquella part de la sessió dedicada a aquest assumpte i mentre dura aquesta. Així ho te previst el mateix article 70.1 de la Llei de Bases.
Tret d’aquest cas, la sessió d’un Ple sempre pot ser objecte de gravació i difusió atès allò disposat, també, per l’article 154.1 del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, reproduint l’art. 69.1 LRBRL, quan estableix: “Les corporacions locals han de facilitar la més àmplia informació sobre llur activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local”.
Qui està habilitat per dur a terme l’enregistrament de les sessions?
Tothom, sense autorització prèvia i amb independència que l’ens tingui prevista la gravació dels plens amb mitjans oficials. En tractar-se de l’exercici d’un dret fonamental que té lloc durant un acte públic participat per càrrecs també públics per tractar afers d’interès general de la ciutadania, s’entén que es tracta d’un dret universal i que l’administració no el pot limitar en base a una assumpció exclusiva de la competència en aquest exercici.
No cal autorització prèvia per gravar un Ple.
Existeix ja un pronunciament al respecte del Tribunal Suprem, en la seva sentència de la Sala contenciosa, secció 7a, de 24 de juny de 2015, en que s’examinava la conformitat a dret del precepte del Reglament orgànic municipal de l’Ajuntament de Mogán (Canàries) que prohibia de forma expressa enregistrar les sessions sense la prèvia i discrecional autorització d’Alcaldia com a president del Ple.
El Tribunal Suprem ha dictaminat de forma clara i contundent la il·legalitat d’aquesta norma per flagrant vulneració del dret fonamental a la llibertat d’expressió i a comunicar i rebre una informació veraç, que no ha dubtat en qualificar de “censura”:
“Por censura previa ha de entenderse cualquier impedimento "a priori" al ejercicio de las libertades de información y expresión; y no cabe duda que esa autorización previa que el repetido artículo 107 del Reglamento Orgánico Municipal establece obstaculiza el inmediato ejercicio del derecho a la grabación de las sesiones plenarias y encarna, por ello, ese impedimento "a priori" con el que hay que identificar la censura previa. A lo que ha de añadirse que la aplicación de la discrecionalidad administrativa al ejercicio de los derechos fundamentales no es compatible con las exigencias de reserva legal establecidas constitucionalmente para la regulación de su ejercicio y desarrollo (artículos 53.1 y 81 CE).”
No es pot reservar als mitjans de premsa ni als mitjans oficials de la corporació.
L’aprovació d’un acord o una disposició general que contingui l’obligació d’enregistrar de forma oficial per part de la corporació no impediria ni limitaria que, qualsevol ciutadà, pugui també enregistrar la sessió. La qual cosa, naturalment, també inclou els mitjans de comunicació i la resta de regidors que no formen part de l’equip de govern.
Així ho exposa l’alt Tribunal en la seva fonamentació jurídica que no es limita a establir una obligació de no ingerència dels poders públics en l’exercici d’aquest dret a l’enregistrament del Ple, sinó que articula el deure legal de la corporació de garantir-ne l’exercici:
“(...) ha de recordarse que ambas libertades tienen una faceta individual y otra institucional. Que esa faceta individual encarna un derecho de inmediato disfrute, que impone a los poderes públicos una necesaria actitud pasiva consistente en el necesario respeto de ese derecho, en la prohibición de toda interferencia en el proceso de comunicación y en la no necesidad de ninguna autorización previa para que el derecho pueda ser ejercitado. Y que la faceta institucional concierne al interés general que ambas libertades tienen para asegurar la existencia de una sociedad democrática (que no es posible sin una opinión pública libre); un interés general que trasciende por ello al interés individual de cada ciudadano. Asimismo deben subrayarse estas consecuencias que la jurisprudencia del Tribunal Constitucional ha derivado de la apuntada dimensión constitucional: el carácter preferente de la libertad de información frente a otros derechos; la especial obligación de su protección que pesa sobre los poderes públicos cuando la información está referida a hechos de relieve público; y la inclusión, dentro de esa libertad de información, del derecho a que no se impida el acceso a la fuente de la noticia cuando es pública o de acceso general. Y ha de ponerse de manifiesto, así mismo, que estas dos libertades de expresión y de información de que se viene hablando son de titularidad común de todos los ciudadanos, sean o no profesionales de la información.”
En conclusió, els ens locals venen obligats a garantir, de forma plena i a tot ciutadà, l’exercici dels drets fonamentals a la lliure expressió i a una informació veraç que es materialitzen, en aquest cas, en l’enregistrament de les sessions del Ple sense autorització prèvia i amb independència de qui les dugui a terme, atès el seu caràcter de dret universal.
Consulta el web del despatx Simeó Miquel
Esther Sancho i Cepero
Advocada en exercici del Col·legi de l’Advocacia de Lleida, és membre del despatx col·lectiu Simeó Miquel Advocats Associats, on forma part de l’Àrea Pública en l’especialitat de dret administratiu i consultoria d’ens locals. Advocada de l’AMI a la demarcació de Lleida, també està d’alta al torn d’ofici i participa en la Comissió de defensa dels drets humans i l’estrangeria del Col·legi, així com en diverses associacions de juristes. Imparteix cursos i participa de taules rodones, a més de col·laborar habitualment amb mitjans de comunicació i en articles d’opinió del Nació Digital.
El precepte constitucional consagra, en el seu apartat primer lletra a), el dret a expressar i difondre lliurement els pensaments, idees i opinions mitjançant la paraula, l’escrit o qualsevol altre mitjà de reproducció; i en el mateix apartat, lletra d), el dret a comunicar o rebre lliurement informació veraç per qualsevol mitjà de difusió. Tot advertint, en el seu apartat segon, que l’exercici d’aquests drets no pot ésser restringit mitjançant cap tipus de censura prèvia.
Pot topar aquest dret a enregistrar i difondre imatge de les sessions plenàries amb el dret a la pròpia imatge dels membres de la corporació que hi participen?
No. Ambdós drets troben encaix entre sí atès allò disposat en l’article 8 de la Llei orgànica 1/1982, de 5 de maig, de Protecció civil del dret a l’honor, a la intimitat personal i familiar i a la pròpia imatge, quan preveu que el dret a la pròpia imatge no en podrà impedir la seva captació, reproducció o publicació quan es tracti de persones que exerceixen un càrrec públic i la imatge sigui captada durant un acte públic o en llocs oberts al públic.
No hi ha cap dubte del caràcter públic de les sessions del Ple dels ens locals, així com tampoc del caràcter públic dels càrrecs electes, secretari/a municipal i resta de personal al servei de l’ens que participen d’una sessió plenària. En aquest sentit, l’article 70.1 de la Llei reguladora de les bases del règim local preveu de forma clara que les sessions del Ple són públiques.
I amb el dret a la pròpia imatge de terceres persones?
Sí. Només, doncs, en els casos en què el propi Ple adoptés un acord per majoria absoluta respecte el caràcter secret del debat i votació per tractar-se d’un assumpte en que es veu afectat el dret al honor, intimitat i pròpia imatge d’una persona, es podria limitar l’accés a l’enregistrament i difusió d’aquella part de la sessió dedicada a aquest assumpte i mentre dura aquesta. Així ho te previst el mateix article 70.1 de la Llei de Bases.
Tret d’aquest cas, la sessió d’un Ple sempre pot ser objecte de gravació i difusió atès allò disposat, també, per l’article 154.1 del Text refós de la Llei municipal i de règim local de Catalunya, aprovat pel Decret legislatiu 2/2003, de 28 d’abril, reproduint l’art. 69.1 LRBRL, quan estableix: “Les corporacions locals han de facilitar la més àmplia informació sobre llur activitat i la participació de tots els ciutadans en la vida local”.
Qui està habilitat per dur a terme l’enregistrament de les sessions?
Tothom, sense autorització prèvia i amb independència que l’ens tingui prevista la gravació dels plens amb mitjans oficials. En tractar-se de l’exercici d’un dret fonamental que té lloc durant un acte públic participat per càrrecs també públics per tractar afers d’interès general de la ciutadania, s’entén que es tracta d’un dret universal i que l’administració no el pot limitar en base a una assumpció exclusiva de la competència en aquest exercici.
No cal autorització prèvia per gravar un Ple.
Existeix ja un pronunciament al respecte del Tribunal Suprem, en la seva sentència de la Sala contenciosa, secció 7a, de 24 de juny de 2015, en que s’examinava la conformitat a dret del precepte del Reglament orgànic municipal de l’Ajuntament de Mogán (Canàries) que prohibia de forma expressa enregistrar les sessions sense la prèvia i discrecional autorització d’Alcaldia com a president del Ple.
El Tribunal Suprem ha dictaminat de forma clara i contundent la il·legalitat d’aquesta norma per flagrant vulneració del dret fonamental a la llibertat d’expressió i a comunicar i rebre una informació veraç, que no ha dubtat en qualificar de “censura”:
“Por censura previa ha de entenderse cualquier impedimento "a priori" al ejercicio de las libertades de información y expresión; y no cabe duda que esa autorización previa que el repetido artículo 107 del Reglamento Orgánico Municipal establece obstaculiza el inmediato ejercicio del derecho a la grabación de las sesiones plenarias y encarna, por ello, ese impedimento "a priori" con el que hay que identificar la censura previa. A lo que ha de añadirse que la aplicación de la discrecionalidad administrativa al ejercicio de los derechos fundamentales no es compatible con las exigencias de reserva legal establecidas constitucionalmente para la regulación de su ejercicio y desarrollo (artículos 53.1 y 81 CE).”
No es pot reservar als mitjans de premsa ni als mitjans oficials de la corporació.
L’aprovació d’un acord o una disposició general que contingui l’obligació d’enregistrar de forma oficial per part de la corporació no impediria ni limitaria que, qualsevol ciutadà, pugui també enregistrar la sessió. La qual cosa, naturalment, també inclou els mitjans de comunicació i la resta de regidors que no formen part de l’equip de govern.
Així ho exposa l’alt Tribunal en la seva fonamentació jurídica que no es limita a establir una obligació de no ingerència dels poders públics en l’exercici d’aquest dret a l’enregistrament del Ple, sinó que articula el deure legal de la corporació de garantir-ne l’exercici:
“(...) ha de recordarse que ambas libertades tienen una faceta individual y otra institucional. Que esa faceta individual encarna un derecho de inmediato disfrute, que impone a los poderes públicos una necesaria actitud pasiva consistente en el necesario respeto de ese derecho, en la prohibición de toda interferencia en el proceso de comunicación y en la no necesidad de ninguna autorización previa para que el derecho pueda ser ejercitado. Y que la faceta institucional concierne al interés general que ambas libertades tienen para asegurar la existencia de una sociedad democrática (que no es posible sin una opinión pública libre); un interés general que trasciende por ello al interés individual de cada ciudadano. Asimismo deben subrayarse estas consecuencias que la jurisprudencia del Tribunal Constitucional ha derivado de la apuntada dimensión constitucional: el carácter preferente de la libertad de información frente a otros derechos; la especial obligación de su protección que pesa sobre los poderes públicos cuando la información está referida a hechos de relieve público; y la inclusión, dentro de esa libertad de información, del derecho a que no se impida el acceso a la fuente de la noticia cuando es pública o de acceso general. Y ha de ponerse de manifiesto, así mismo, que estas dos libertades de expresión y de información de que se viene hablando son de titularidad común de todos los ciudadanos, sean o no profesionales de la información.”
En conclusió, els ens locals venen obligats a garantir, de forma plena i a tot ciutadà, l’exercici dels drets fonamentals a la lliure expressió i a una informació veraç que es materialitzen, en aquest cas, en l’enregistrament de les sessions del Ple sense autorització prèvia i amb independència de qui les dugui a terme, atès el seu caràcter de dret universal.
Consulta el web del despatx Simeó Miquel
Esther Sancho i Cepero
Advocada en exercici del Col·legi de l’Advocacia de Lleida, és membre del despatx col·lectiu Simeó Miquel Advocats Associats, on forma part de l’Àrea Pública en l’especialitat de dret administratiu i consultoria d’ens locals. Advocada de l’AMI a la demarcació de Lleida, també està d’alta al torn d’ofici i participa en la Comissió de defensa dels drets humans i l’estrangeria del Col·legi, així com en diverses associacions de juristes. Imparteix cursos i participa de taules rodones, a més de col·laborar habitualment amb mitjans de comunicació i en articles d’opinió del Nació Digital.