La Gàl·lia d'Àngel Ros

Si algú mirés la fotografia política de la Paeria ara mateix pensaria que aquest és un consistori força allunyat del que ha estat històricament la realitat política i social de Catalunya, marcada per la pluralitat de formacions. L’Ajuntament de Lleida ha viscut des del 2011 amb només tres forces polítiques, entre les quals n’ha sobresortit una; el PSC d’Àngel Ros, l’alcalde que ha convertit Lleida en un indret similar a aquella Gàl·lia d’Astèrix, el petit llogaret resistent impossible d’assetjar pels romans, que inútilment intentaven sempre fer caure aquest baluard. Les darreres eleccions municipals van ser un daltabaix per al PSC, però a Lleida, el candidat Ros es feia de nou amb la majoria absoluta tot i perdre 3.300 vots i convertir-se en l’alcalde menys votat de la història de la capital del Segrià.

Els perquès d’aquesta situació es troben en la massiva abstenció registrada a la ciutat el 22 de maig del 2011, un 50,1% que va encarir el preu del regidor fins al punt que ni ERC ni ICV, antics socis del PSC i amb plom a les ales en aquell moment, assolissin els mínims per creuar la porta de la Paeria. Els capricis de la Llei d’Hont van fer la resta, i Ros es quedava amb els mateixos 15 regidors que li donaven la majoria absoluta tot i perdre la brillantor electoral d’altres comicis. CiU i PP completaven el dibuix amb sis regidors cadascun. En total, 27.

La majoria absoluta no ha estat, però, sinònim de pau política. De fet, mai com en aquesta legislatura Lleida havia estat tan dividida entre partidaris i detractors del paer en cap, que ha hagut d’afrontar en el darrer any polèmiques que han tensionat la vida política de la ciutat. El procés sobiranista ha estat un llast per Ros, equilibrista en aquest tema i que ha hagut de veure com una plaça de la Paeria plena cridava a favor de la seva dimissió després que s’hagués negat a votar una moció a favor del 9-N. El segon cas ha estat el conflicte amb la seva mà dreta, Marta Camps, que ha acabat amb la Fiscalia Anticorrupció i l’Oficina Antifrau escorcollant la Paeria i amb l'ombra de la sospita instal·lada al despatx consistorial.
 
Durant setmanes, la sensació de final d’etapa estava instal·lada a la ciutat, però a mesura que les eleccions s’han aproximat, aquest batec ha perdut intensitat per la gran capacitat que té el PSC de greixar els seus mecanismes electorals i també, cal dir-ho, per la divisió d’una oposició que no ha estat capaç d’embastar una gran coalició amb prou força per lliurar una batalla real per l’alcaldia de la ciutat. Ras i curt; quan Ros veu l’atomització de partits, somriu i es frega les mans.

El debat no és doncs si el líder socialista guanyarà o no les eleccions, aquest és un fet que es dóna per gairebé segur, sinó si serà capaç de fermar la majoria absoluta que ha aconseguit en tots els comicis municipals en que s’ha presentat. Per repetir-la per tercera vegada, Ros necessita mantenir la distància amb CiU, que presenta un candidat nou que sembla més una aposta a mitjà termini que no un líder fet per governar a partir del mes vinent. Tot i això, caldrà parar atenció en si Toni Postius, de 30 anys, és capaç d’evitar la majoria socialista, una situació que obriria un ball de pactes que precisaria, però, de més forces representades al consistori.

A la porta hi ha cua; L’ERC de Carles Vega aprofitarà l’embranzida nacional per entrar a la Paeria, un camí que també pot emprendre la Crida per Lleida-CUP amb Pau Juvillà i Francesc Gabarrell al capdavant, i Ciutadans que presenta Ángeles Ribes com a candidata. La concurrència del PP també es dóna per segura però perdent pistonada, mentre que els interrogants es situen en tres candidatures d’esquerra. ICV-MES, amb Eduard Baches, està al llindar mentre que el Comú de Lleida necessitarà mobilitzar un votant que es va quedar a casa fa quatre anys per tenir opcions a estar present en el proper arc municipal.