Joan Iglesias: «Una hisenda que només amenaça està abocada al fracàs»

Els números, els models fiscals i la gestió dels impostos els explica amb un llenguatge planer i sovint desenfadat que ajuda a entendre el panorama. Joan Iglesias ronda des de fa mesos pels municipis catalans presentant el seu llibre, "Una hisenda a la catalana" (Angle Editorial), i acostant aquesta realitat que es situa en el centre del debat quan es parla de l'Estat català.

Com a assessor d'Artur Mas i director del Programa per la definició d'un nou model d'Administració Tributària a Catalunya, Iglesias parla amb coneixement de causa i admet que es pot crear un sistema més eficient que l'actual, però amb humilitat i autocrítica.
 
- Podem dir que sense la Hisenda catalana no és possible un Estat català?

- El primer que cal és que la gent vulgui que Catalunya sigui un Estat, i que votin amb aquesta voluntat. Si això passa, és quan s’han de veure quines estructures es necessiten, i la hisenda n’és una d’indispensable, perquè les polítiques públiques que impulsa un estat s’han de pagar, i per tant, ha d’obtenir recursos per poder-les finançar. Com es fa això? a través dels impostos.

- De què parlem quan ho fem d’hisenda?

- En el sentit més propi del terme, la hisenda no és l’Agència Tributària, sinó el conjunt de ciutadans i empreses que generen riquesa cada dia. Una part d'aquesta es destina a l’Estat per tal que pugui fer la seva funció. Per això sempre dic que Catalunya ja té una hisenda pròpia, perquè té una base que genera moviment econòmic i que és capaç de pagar-se un estat propi.

- El que falta, doncs, és l’eina

- Exacte. És necessària una eina que permeti que la riquesa que produïm els catalans pugui ser transferida als pressupostos que aprova el Parlament de Catalunya. Cal diferenciar entre hisenda, que som el conjunt de ciutadans, i la sobirania fiscal, que és el poder de decidir sobre els impostos. Quan és té aquesta capacitat és quan es constitueix el sistema fiscal, que és una estructura que ara mateix no té el Govern català.  

- Per tant, el temps de creació del sistema fiscal de Catalunya es marca en funció de quan serà un estat independent?

- Allò important no és el temps, sinó si tenim la substància per fer-ho. L’element indispensable és poder fer les lleis, però per fer-les cal tenir sobirania fiscal que només s’adoptarà quan Catalunya sigui un estat. No és una qüestió de temps, sinó de tenir les eines a la mà.

- Imaginem que el proper 27 de setembre hi ha eleccions al Parlament i que els partits que defensen la independència tenen majoria. Si es va cap a l’Estat propi hi pot haver un moment en que els catalans es trobin fiscalment en terra de ningú?

- La referència en aquest aspecte la marca del Consell Assessor de la Transició Nacional, i no contempla aquest espai buit. Es delimiten dues fases; la primera és l’actual, on Catalunya no és un estat i està subjecta a les lleis espanyoles. La segona és quan es fa independent i esdevé un estat, on hi regeix la llei catalana. Es passa d’una a l’altra.

- De quina manera es pot fer una fiscalitat millor?

- La fiscalitat de Catalunya hauria de ser millor de la que tenim ara, però només ho aconseguirem si fem les coses ben fetes. La primera cosa que cal fer és autocrítica per valorar les coses que s’han fet bé fins ara i les que no. La segona és tenir molta humilitat, perquè els catalans mai hem fet fiscalitat i per això hem de ser capaços d’aprendre dels altres i de veure com han resolt els problemes. Per fer això s’ha de ser humil i pensar que poques coses s’han d’inventar ja en aquest tema. O és que creiem que pel fet de ser catalans ja tindrem un sistema millor? La tercera cosa és ser conscients que tenim una feinada per endavant.

- Estem parlant de crear un sistema més eficient

- La fiscalitat és eficiència. La societat demana serveis públics i els estats necessiten augmentar la seva recaptació sense pujar impostos, i això només es pot fer si s’és eficient. Per ser-ho, és molt important tenir controlada l’escletxa fiscal, la tax gap, que és l’indicador que compara el que recaptes amb el que realment podries recaptar. Com més reduït sigui aquest espai, més eficient serà el seu sistema, i a l’inrevés. Si té un tax gap molt ample, passen dues coses: que ha d’augmentar els impostos als que paguen i que a sobre no pot atendre els serveis com s’hauria de fer, perquè no hi ha prous ingressos. I si això passa, té dues opcions: retallades o endeutament.

- Com té el tax gap Espanya?

- No ho sap, perquè no el calcula! En 35 anys cap ministre d’economia espanyol l’ha calculat,  miri que aquest és un indicador que l’estudia tothom.

- Per què no ho fa?

- Bona pregunta! A Catalunya ho començarem a fer ara. Calcularem el nostre i també el d’Espanya, perquè ho vegin.

- A qui s’han de donar les culpes d'aquest sistema actual ineficient?

- L’Agència Tributària d’Espanya és eficaç. La dotació de recursos humans està per sota de la mitjana europea i els resultats estan per sobre. Aquest és un organisme que es dedica a trobar infractors, però amb això no n’hi ha prou per aconseguir que el sistema funcioni. Per aconseguir un model que rutlli és necessari que la gent pagui sense necessitat de perseguir-los. Encara que l’Agència Tributària sigui eficaç, el sistema fiscal és molt ineficient.

- S’han d’assenyalar els governants?

- Sí, perquè són els que fan les lleis. Els principals culpables de la ineficiència del sistema són les autoritats fiscals, les  que prenen decisions. Això no vol dir que els ciutadans no tinguin responsabilitats, però és més fàcil complir-les si el model funciona bé.

- Vostè és partidari de multar menys i incentivar més.

- Multar cal fer-ho quan toca, però només amb l’amenaça i la sanció no n’hi ha prou. Una hisenda que només amenaça està abocada al fracàs. Cal obrir la porta als incentius, promoure la reputació fiscal, la transparència... en definitiva, que el ciutadà es senti propi el sistema fiscal.

- I que no el temi...

- Això mateix! I no tenir por al sistema és molt normal arreu del món. És aquí que ens sembla extraordinari.

- Els països han de competir en la seva fiscalitat?

- Sí, perfectament. En aquesta economia globalitzada les persones poden escollir on volen viure i treballar. És molt legítim que els estats entrin en competència per atreure contribuents, aquesta noció és real. Si arriben nous contribuents voldrà dir que posaran diners a la meva guardiola i, en conseqüència, poder atendre millor els ciutadans. Ull, no estic dient que siguem un paradís fiscal, però tampoc un infern, perquè la gent en marxa.

- És a dir, aquest concepte de competència el que fa és generar un cercle en el qual s’ofereixen incentius per atreure contribuents a més a més de conservar els que ja té. Interpreto, doncs, que els contribuents que se’n van als paradisos tindrien arguments per no fer-ho.

- Correcte. Si ho fem bé, sí. La competència és un concepte nuclear, fonamental. Pots fer la competència en dos eixos. En preus, és a dir, impostos baixos, o en qualitat. Aquest segon aspecte fa referència a donar bona seguretat jurídica, fomentar la transparència, reduir els costos de compliment, vetllar per la poca conflictivitat... aquests valors de qualitat són els que aporten nous contribuents. Si només ens baséssim amb els impostos alts o baixos, a Suècia no hi hauria cap empresa, i, en canvi, n’hi ha.

- És un infern fiscal Espanya?

- Pregunti-ho als empresaris, als assessors fiscals, als catedràtics de les universitats, als funcionaris... des del 2012 s’han realitzat molts informes sobre el sistema fiscal espanyol, i tots coincideixen en que cal canviar-lo. Ho diu tothom!