Canals, concessionàries i pagesos. Un combinat difícil

La construcció de canals sempre s’ha vist com una obra necessària. Tothom hi guanyava, pagesos, constructors i increments de la producció agrícola. A dia d’avui, el que havia de ser el tercer canal de reg en importància, el Segarra-Garrigues, encara no ha culminat bona part de les seves obres i es troba empantanegat per veure qui paga el que falta. Els pagesos diuen que no en volen saber res, la concessionària que vol més diners i els governants que estan en crisi. El més calent és a l’aigüera, un canal per unes comarques sense pagesos i unes concessionàries assedegades després del pet de la bombolla immobiliària.

Aquest no és el primer cop a les comarques de Ponent que pagesos, concessionàries i polítics se les tenen per un canal i el seu preu. El 1861 s’estava a punt de posar en funcionament el Canal d’Urgell, la Companyia Canal de Urgel S. A. tenia un dèficit de 17 milions de rals. Les dificultats s’anaren agreujant perquè el rendiment immediat que esperaven treure dels pagament dels pagesos, no arribava i el 1871 feia suspensió de pagaments. Els pagesos no volien arriscar-se, comptaven amb espècies, però pocs diners en mà per invertir en una obra colossal.

Concessionàries i polítics, sempre han tingut una bona relació. Així, el govern espanyol de 1870 dictava una llei que permetia, amb caràcter retroactiu, apujar el preu que havien de pagar els pagesos per l’aigua. Els pagesos, que diners, pocs, però ganes de lluita, moltes, van unir-se per fer front per la via judicial a la nova llei. Per la seva banda, els grans capitalistes de la concessionària intentaven aprofitar els seus contactes a Madrid per aconseguir els seus propòsits. Entre decrets, reials decrets i recursos, la cosa es va allargar fins al 1887-1888, quan el tema es va desencallar a favor dels capitalistes de la Companyia.
 
La reacció no es va fer esperar a l’àrea regada de l’Urgell que es va alçar en un dels moviments socials més nombrós de la història d’aquestes comarques, liderada per la Lliga Defensiva d’Urgell. Arreu dels pobles regats s’hi va formar una delegació local de la Lliga que representava els regants. La cosa es va escalfar fins a l’extrem i l’estat de revolta era total. A Torregrossa es va calar foc a les portes i sitges que la Companyia hi tenia, a Bellvís els pallers i els mossos de la Companyia que anaven a apagar el foc van ser rebuts a trets, a Bell-lloc es va negar hostatge al pèrit que havia de peritar la collita a cobrar per la Companyia, a Vilanova de Bellpuig es tallaren setanta oliveres d’un pagès que volia participar a la subhasta que organitzava la Companyia per cobrar el novè.

Un cas semblant a Juneda, va passar a Mollerussa el 20 de novembre de 1887 on s’hi organitzava una manifestació d’entre 12.000 i 14.000 persones amb pancartes negres en senyal de dol. El dia 29 de novembre es reproduïa la manifestació a Lleida amb unes 25.000 persones.

El boicot a la Companyia va ser total a l’àrea regada i davant la impossibilitat de cobrar el novè i de reunir prou forces per exercir una repressió suficient per callar tot una comarca, els seus contactes a les corts es quedaren en no res. El maig de 1888 la Companyia desistia i els pagesos vencien en les seves demandes de mantenir les condicions del contracte signat abans de la construcció del Canal.
 
El Segarra-Garrigues és un canal sense pagesos, però amb problemes semblants, una concessionària faltada de diners, els pagesos que queden no volen o no poden pagar el que es demana i els polítics fan la viu-viu sense oferir solucions. És necessari al segle XXI un canal com aquest?