07
d'abril
del
2017
Actualitzat
a les
8:20h
Aquest dissabte i diumenge, 8 i 9 d’abril, el grup Qollunaka estrena nou espectacle: Tot assajant... Un clàssic. Es tracta d’una comèdia sobre un grup de teatre que està assajant La venganza de Don Mendo.
És la primera vegada que Qollunaka ens presenta un text propi, escrit i dirigit per dues de les ànimes de la companyia: Òscar Garcia i Eduard Garcia. És cert que ens tenen acostumats a les adaptacions més agosarades, només cal recordar totes les edicions dels Okupastorets, però mai s’havien atrevit amb un text propi. Ara sí.
Els que la vulgueu veure, la cita és a la Sala Crespi, del Casal de Sant Pere. Aquesta estrena és la darrera obra (fora de concurs) del XLIII Premi Ciutat de Terrassa de Teatre.
Per descobrir una mica més aquest Tot assajant... Un clàssic, hem entrevistat a l’Eduard i a l’Òscar Garcia, autors i directors de la criatura.
De què tracta Tot assajant... Un clàssic?
Òscar Garcia: Com el seu títol indica, d’un grup de teatre que assaja una obra clàssica. Vol ser un homenatge a tots aquells que fem teatre amateur. És la història del viatge que fem les companyies amateurs per arribar a estrenar una obra. Parla de les anècdotes que es viuen i de tot el què pot passar a qualsevol grup durant el període d’assajos. Força anècdotes són reals: n’hi ha de pròpies i d’altres que han passat a grups que coneixem.
Eduard Garcia: Fem veure a l’espectador com va creixent l’espectacle, assaig rere assaig. Al final acaba amb l’obra completa, tot veient l’evolució de personatges, de direcció... Acaba veient la culminació de l’espectacle. Comencem amb un primer assaig i acabem amb l’obra rodona. I també amb un final inesperat.
És una obra adreçada només a la gent de teatre?
Òscar Garcia: No. Creiem que tothom pot gaudir d’aquesta obra. Per això el clàssic escollit i que assagen és La venganza de Don Mendo, que sol agradar a tothom. Per tant, si Don Mendo t’agrada, doncs també la veus i et diverteixes. Sí que és veritat que hi ha moltes picades d’ullet dirigides a la gent del teatre, sobretot dels amateurs que s’hi veuran molt reflectits. Però qualsevol en pot gaudir, com es gaudeix amb Pel davant i pel darrere, que no deixa de ser una obra de teatre dins del teatre. Dirigim, doncs, l’obra a tots els públics.
La podem definir com una comèdia?
Òscar Garcia: Sí, sí. És una comèdia total, una broma, un divertiment. Nosaltres en gaudim molt i esperem que tothom s’ho passi igual de bé. El mateix Don Mendo que assagen és una de les millors comèdies que hi ha a la literatura castellana. Sempre m’ha fet riure molt i, des de petit, que en tinc un gran record.
Les anècdotes i situacions que passen els personatges són totes divertides o n’hi ha també de dramàtiques?
Òscar Garcia: T’ho contesto amb una altra pregunta: Quin és el símbol del teatre? Les dues màscares, la del riure i la del plorar. Una mateixa història pot ser trista i alegra a la vegada. Així doncs, hi ha anècdotes divertides i n’hi ha que no. De fet, el punt de partida de l’obra és tens i dramàtic, no pas de comèdia. Però la gent ja ens coneix, sempre tendim a pintar-ho tot en un to còmic.
És la primera vegada que Qollunaka estrena un text de creació pròpia?
Òscar Garcia: Es podria dir que si. El què passa és que a Qollunaka sempre hem sigut uns grans adaptadors. Vam néixer fent les adaptacions gamberres dels Pastorets de Folch i Torres, aquells Okupastorets. Vam seguir per aquest camí quan vam convertir El retaule del flautista en un musical del far west. Sempre hem fet, com diu la gent, les nostres qollunakades.
Eduard Garcia: De fet, tota adaptació implica creació. En el cas de Tot assajant... Un clàssic, l’obra de Don Mendo fa del fil conductor però tot el que passa al voltant és creació. Val a dir que l’obra és escrita fonamentalment per l’Òscar. La resta hi hem anat afegint coses, però la idea inicial és d’ell.
Òscar Garcia: En tot cas, és una creació pròpia basada en anècdotes molt viscudes. El text no parteix de zero. Fins i tot ens ha fet il·lusió conservar els noms reals dels actors que fan els papers. Perquè, de fet, no deixen de ser ells mateixos.
Com ha anat això de treballar a quatre mans?
Òscar Garcia: Jo no sabia com aniria perquè, quan havia treballat amb algú altre, sempre havia ocupat el lloc de director. Ara ha estat al revés, l’autor sóc jo. Però treballar amb l’Eduard sempre és una meravella: a tot s’adapta, a tot hi posa facilitats... Suposo que la seva resposta serà diferent perquè jo sóc una persona amb qui s’ha de tenir molta paciència. Quan s’acosta la data d’estrena em poso molt nerviós, molt exigent...
Eduard Garcia: No he tingut cap dificultat a l’hora de treballar amb l’Òscar, al contrari. Ens coneixem de fa anys, som bons amics i ens entenem molt bé. Bàsicament, jo m’he ocupat de la direcció dels actors. De la manera com s’han de moure per l’escenari i, sobretot, de com han d’interpretar sense dir res, sense paper, i que es vegi natural. Calia no caure en l’error que els actors que estan a l’escenari sense diàleg es convertissin en uns simples espectadors de l’escena. Això ho he volgut evitar.
És la vegada que Qollunaka fa un projecte amb més col·laboracions de gent d’altres grups?
Òscar Garcia: Si parlem de col·laboracions en general, no. L’última edició dels Okupastorets va implicar a moltes entitats i grups diferents de la ciutat, en total unes 100 persones. Però si parlem només pel que fa a actors, potser sí que és la vegada que hem comptat amb més gent de grups diferents: de Punt i Seguit, del QESC, el Porronet, la col·laboració d’Amics de les Arts... I això ens fa molta il·lusió.
Li falta humor a la nostra societat? Necessitem riure més?
Òscar Garcia: Jo crec que la societat no hi té res a veure. L’humor el porta a dins cadascú. Necessitem riure més? Sempre s’ha de riure. No sé qui deia que un dia sense haver rigut almenys una vegada és un dia perdut. És així. A mi m’agrada riure molt. Puc veure una comèdia 100 vegades i riure igual.
Eduard Garcia: Tot assajant... Un clàssic també reivindica això, la necessitat de riure’ns de nosaltres mateixos, de riure’ns del teatre i en especial del teatre amateur. Riure de les dificultats que tenim a l’hora de crear i de dur a escena una obra.
Tot assajant... Un clàssic es podrà veure els propers 8 i 9 d’abril, a la Sala Crespi, del Casal de Sant Pere (C/ Major de Sant Pere, 59-63). El dissabte, a les 9 del vespre i el diumenge, a les 6 de la tarda.
Compta amb el següent repartiment: Paco Burguillos, Ángeles Peinado, Marta Espachs, Montse Jorba, Ramon Alcaraz, Carles Gutés, Patrick Martínez, Josep Manel Martínez “Kazo”, Marga Cervelló, Mercè Coll, Mariona Linares, Sergi Guillemot, Pep Ramos, Eduard Garcia, Òscar Garcia i Jordi Serra.
Eloi Falguera
Director i autor
És la primera vegada que Qollunaka ens presenta un text propi, escrit i dirigit per dues de les ànimes de la companyia: Òscar Garcia i Eduard Garcia. És cert que ens tenen acostumats a les adaptacions més agosarades, només cal recordar totes les edicions dels Okupastorets, però mai s’havien atrevit amb un text propi. Ara sí.
Els que la vulgueu veure, la cita és a la Sala Crespi, del Casal de Sant Pere. Aquesta estrena és la darrera obra (fora de concurs) del XLIII Premi Ciutat de Terrassa de Teatre.
Per descobrir una mica més aquest Tot assajant... Un clàssic, hem entrevistat a l’Eduard i a l’Òscar Garcia, autors i directors de la criatura.
De què tracta Tot assajant... Un clàssic?
Òscar Garcia: Com el seu títol indica, d’un grup de teatre que assaja una obra clàssica. Vol ser un homenatge a tots aquells que fem teatre amateur. És la història del viatge que fem les companyies amateurs per arribar a estrenar una obra. Parla de les anècdotes que es viuen i de tot el què pot passar a qualsevol grup durant el període d’assajos. Força anècdotes són reals: n’hi ha de pròpies i d’altres que han passat a grups que coneixem.
Eduard Garcia: Fem veure a l’espectador com va creixent l’espectacle, assaig rere assaig. Al final acaba amb l’obra completa, tot veient l’evolució de personatges, de direcció... Acaba veient la culminació de l’espectacle. Comencem amb un primer assaig i acabem amb l’obra rodona. I també amb un final inesperat.
És una obra adreçada només a la gent de teatre?
Òscar Garcia: No. Creiem que tothom pot gaudir d’aquesta obra. Per això el clàssic escollit i que assagen és La venganza de Don Mendo, que sol agradar a tothom. Per tant, si Don Mendo t’agrada, doncs també la veus i et diverteixes. Sí que és veritat que hi ha moltes picades d’ullet dirigides a la gent del teatre, sobretot dels amateurs que s’hi veuran molt reflectits. Però qualsevol en pot gaudir, com es gaudeix amb Pel davant i pel darrere, que no deixa de ser una obra de teatre dins del teatre. Dirigim, doncs, l’obra a tots els públics.
La podem definir com una comèdia?
Òscar Garcia: Sí, sí. És una comèdia total, una broma, un divertiment. Nosaltres en gaudim molt i esperem que tothom s’ho passi igual de bé. El mateix Don Mendo que assagen és una de les millors comèdies que hi ha a la literatura castellana. Sempre m’ha fet riure molt i, des de petit, que en tinc un gran record.
Òscar Garcia i Eduard Garcia, els directors de l'obra. Foto: Qollunaka
Les anècdotes i situacions que passen els personatges són totes divertides o n’hi ha també de dramàtiques?
Òscar Garcia: T’ho contesto amb una altra pregunta: Quin és el símbol del teatre? Les dues màscares, la del riure i la del plorar. Una mateixa història pot ser trista i alegra a la vegada. Així doncs, hi ha anècdotes divertides i n’hi ha que no. De fet, el punt de partida de l’obra és tens i dramàtic, no pas de comèdia. Però la gent ja ens coneix, sempre tendim a pintar-ho tot en un to còmic.
És la primera vegada que Qollunaka estrena un text de creació pròpia?
Òscar Garcia: Es podria dir que si. El què passa és que a Qollunaka sempre hem sigut uns grans adaptadors. Vam néixer fent les adaptacions gamberres dels Pastorets de Folch i Torres, aquells Okupastorets. Vam seguir per aquest camí quan vam convertir El retaule del flautista en un musical del far west. Sempre hem fet, com diu la gent, les nostres qollunakades.
Eduard Garcia: De fet, tota adaptació implica creació. En el cas de Tot assajant... Un clàssic, l’obra de Don Mendo fa del fil conductor però tot el que passa al voltant és creació. Val a dir que l’obra és escrita fonamentalment per l’Òscar. La resta hi hem anat afegint coses, però la idea inicial és d’ell.
Òscar Garcia: En tot cas, és una creació pròpia basada en anècdotes molt viscudes. El text no parteix de zero. Fins i tot ens ha fet il·lusió conservar els noms reals dels actors que fan els papers. Perquè, de fet, no deixen de ser ells mateixos.
Com ha anat això de treballar a quatre mans?
Òscar Garcia: Jo no sabia com aniria perquè, quan havia treballat amb algú altre, sempre havia ocupat el lloc de director. Ara ha estat al revés, l’autor sóc jo. Però treballar amb l’Eduard sempre és una meravella: a tot s’adapta, a tot hi posa facilitats... Suposo que la seva resposta serà diferent perquè jo sóc una persona amb qui s’ha de tenir molta paciència. Quan s’acosta la data d’estrena em poso molt nerviós, molt exigent...
Eduard Garcia: No he tingut cap dificultat a l’hora de treballar amb l’Òscar, al contrari. Ens coneixem de fa anys, som bons amics i ens entenem molt bé. Bàsicament, jo m’he ocupat de la direcció dels actors. De la manera com s’han de moure per l’escenari i, sobretot, de com han d’interpretar sense dir res, sense paper, i que es vegi natural. Calia no caure en l’error que els actors que estan a l’escenari sense diàleg es convertissin en uns simples espectadors de l’escena. Això ho he volgut evitar.
És la vegada que Qollunaka fa un projecte amb més col·laboracions de gent d’altres grups?
Òscar Garcia: Si parlem de col·laboracions en general, no. L’última edició dels Okupastorets va implicar a moltes entitats i grups diferents de la ciutat, en total unes 100 persones. Però si parlem només pel que fa a actors, potser sí que és la vegada que hem comptat amb més gent de grups diferents: de Punt i Seguit, del QESC, el Porronet, la col·laboració d’Amics de les Arts... I això ens fa molta il·lusió.
Els actors de l'obra. Foto: Qollunaka
Li falta humor a la nostra societat? Necessitem riure més?
Òscar Garcia: Jo crec que la societat no hi té res a veure. L’humor el porta a dins cadascú. Necessitem riure més? Sempre s’ha de riure. No sé qui deia que un dia sense haver rigut almenys una vegada és un dia perdut. És així. A mi m’agrada riure molt. Puc veure una comèdia 100 vegades i riure igual.
Eduard Garcia: Tot assajant... Un clàssic també reivindica això, la necessitat de riure’ns de nosaltres mateixos, de riure’ns del teatre i en especial del teatre amateur. Riure de les dificultats que tenim a l’hora de crear i de dur a escena una obra.
Tot assajant... Un clàssic es podrà veure els propers 8 i 9 d’abril, a la Sala Crespi, del Casal de Sant Pere (C/ Major de Sant Pere, 59-63). El dissabte, a les 9 del vespre i el diumenge, a les 6 de la tarda.
Compta amb el següent repartiment: Paco Burguillos, Ángeles Peinado, Marta Espachs, Montse Jorba, Ramon Alcaraz, Carles Gutés, Patrick Martínez, Josep Manel Martínez “Kazo”, Marga Cervelló, Mercè Coll, Mariona Linares, Sergi Guillemot, Pep Ramos, Eduard Garcia, Òscar Garcia i Jordi Serra.
Eloi Falguera
Director i autor