29
de març
del
2017
Actualitzat
a les
10:02h
Límits, de Marta Solé Bonay
Pel Grup de Teatre del Social
Diumenge, 26 de març de 2017
Sala de Dalt d’El Social
Cal felicitar el Grup de teatre del Social per partida doble: en primer lloc, per haver escollit un text contemporani, d’autoria catalana, que ens presenta un cas extrem però ben plausible i, en segon lloc, per haver apostat per les seves actrius i actors joves (el futur de la casa) que, a més, se’n surten molt bé.
L’argument
Institut de batxillerat. Els estudiants amb assignatures pendents estan esperant, davant de consergeria, els resultats dels exàmens de recuperació. En aquest lloc, fent cua, coincideixen la Carla, de 17 anys, i en David, de 19. Tot i que són del mateix curs sembla que no es coneixen perquè ella fa diürn i, ell, el torn de nocturn. Després de rebre el sobre amb les notes, i abans de d’acomiadar-se, la Carla li proposa de quedar aquella nit, revetlla de Sant Joan, per passar-ho bé una estona. Per tal que no se senti cohibit, li suggereix que porti un amic. Ella durà una amiga. En David dubta, però accepta. Ella marxa ben contenta.
Aquest és el resum de la primera escena de l’obra. Tot seguit, se’ns projecta en una pantalla la imatge de la Carla, amb morats i ferides a la cara. És en una comissaria de policia i està denunciant que ha estat violada i apallissada, aquella nit de revetlla, per l’esmentat David. Inici d’obra, doncs, colpidor.
A mida que les escenes següents avancen anem coneixent més coses de la Carla, de les seves amistats, dels seus hàbits, del seu entorn familiar, de la buidor que sent per l’absència d’un pare a qui mai ha arribat a conèixer i té idealitzat. Buidor que es multiplica per la manca de diàleg amb la mare, una doctora molt ocupada, sempre fora de casa. Ens trobem, doncs, davant d’una Carla de casa “bona”, però que ha crescut sola, buida i sense respostes.
Però, i si la Carla no ens ho ha explicat tot d’aquella nit de Sant Joan? I si ens amaga alguna cosa? I si tot és més fosc encara? _i_Carla__(Gemma_Ferrer).jpg)
Límits és una obra que no deixa indiferent. Tal com ens destacà el director (Joan Antoni Cortina) al final de la representació, el text no jutja res ni ningú. Però fa que ens fem un munt de preguntes, com ara: Què és just i què no? Tot és justificable? I també ens fa reflexionar sobre la responsabilitat (de pares i fills), sobre el patiment, sobre la frustració... vaja, sobre la societat on vivim.
Les interpretacions
La Gemma Ferrer interpreta la Carla, la protagonista, un paper gens fàcil. Per un costat ha de representar la noia de rostre angelical, d’aparent bona família, fins i tot un xic vergonyosa... que una matinada denuncia una violació!
A això hi ha d’afegir el drama familiar que viu: absència del pare, incomunicació amb la mare, manca d’afecte, frustració... I quan el públic ja s’ha fet una idea del personatge, quan ja li té empatia, la Gemma ha de mostrar l’altra cara de la Carla: la de l’odi, la de la venjança, la que perd el control, la que no sap on és el límit. Una Carla oculta.
Interpretar les dues cares de la moneda, en una obra de poc més d’una hora, no és fàcil i la Gemma se’n surt perfectament. A més, ho fa amb una dolçor exquisida a la primera part i amb una duresa i fredor extremes a la segona. La gestualitat canvia, l’expressió de la cara i la mirada, també. Ha treballat molt el personatge i el resultat és magnífic, molt complert. Destaco també la bona dicció i entonació que demostra durant tota l’obra. L’exemple més palpable el trobem en els diversos monòlegs que té; brillants. Poques vegades trobem actors o actrius capaços de fer arribar tota la informació d’un monòleg a l’espectador. Generalment hi ha parts que es perden (degut al cansament del públic, a longitud de la parrafada o a les mancances de l’intèrpret). Doncs la Gemma és capaç de fer-nos arribar tot el text i, a més, d’emocionar-nos. Això no és fàcil, cal saber on posar les pauses, on posar l’accent, on córrer, on frenar... Cal tenir present, a més, que són monòlegs cabdals per entendre el personatge. És aquí on la Carla expressa des de records amables fins a l’agror més profunda.
En definitiva, la Gemma demostra tenir molt de futur. Espero continuar veient-la dalt dels escenaris i davant de papers tan compromesos com aquest.
_i_la__Carla_(Gemma_Ferrer),_en_la_primera_escena.jpg)
En David (Arnau Salvador) és el noi que accepta la cita amb la Carla. L’acusat de violació que nega a la policia i a tothom haver fet res. En David passa de caure simpàtic a la primera escena a despertar rebuig i menyspreu a la següent. Una situació complicada.
L’Arnau construeix un personatge creïble. Interpreta amb gràcia i naturalitat l’estudiant que flirteja i accepta la invitació d’una noia bonica i, posteriorment, ens mostra la desesperació, el nerviosisme i l’aclaparament de qui es troba davant d’una acusació molt greu. Bona interpretació, doncs, de l’Arnau, en un paper gens amable i contundent.
La Gemma Vall fa el paper de la Glòria, la mare de la Carla, una doctora entregada totalment a la feina, sembla ser, per oblidar el drama que té dins de casa. La Glòria és una mare soltera que conviu, si es pot dir conviure, amb la seva filla. Sabem que va existir un marit, però no se’ns diu per què va desaparèixer. La Carla tampoc ho sap i això ja és més greu i traumàtic.
La Glòria no coneix la Carla, malgrat es vanti de saber tractar els “adolescents” davant dels seus pacients. Desitjaria ser, més que la mare, una amiga de la filla. Però la realitat és que la seva relació és inexistent: es basa en baralles o simples monosíl·labs. Ni s’entenen ni es comprenen. I el pitjor és que la Glòria no coneix la cara oculta de la Carla i, per tant, no s’adona de la magnitud dels fets. Massa buits, massa silencis, massa temps perdut. La Gemma Vall interpreta aquesta mare superada pels esdeveniments.
_i_la_Carla__(Gemma_Ferrer).jpg)
Finalment, trobem el personatge de l’amiga de la protagonista, la Diana (Carla Silvestre). Tot i ser un paper secundari és molt important, ja que recolza el paper de la Carla i li fa de còmplice. La Carla Silvestre l’interpreta amb energia i també amb la confidència que exigeix el seu personatge. Ben resolt.
Direcció, posada en escena i aspectes tècnics
De la direcció, a càrrec de Joan Antoni Cortina, destaco sobretot el plantejament que ha fet dels personatges, sense excessos dramàtics ni estridències, sinó buscant el màxim de naturalitat possible. Una decisió molt adient.
L’escenografia és un altre encert: simple, minimalista i sense ornaments que puguin distreure l’atenció. Hi ha només l’indispensable, el necessari i, queda demostrat, que és suficient per traslladar-nos als diversos espais de l’obra. La combinació de colors (marrons, grisos, negres...) està també molt ben triada. És suau i ajuda a concentrar-nos en l’important: les interpretacions.
_en_el_moment__de_rebre_la_trucada_de_la_policia.jpg)
Les projeccions són també molt correctes (sobretot la de les dues amigues) i recolzen la trama de l’obra. L’únic aspecte a millorar el trobaríem en algunes errades en l’apartat de llums i so i, sobretot, en unes pauses massa llargues entre les escenes. Pauses que, si no fos per la bona interpretació dels actors, farien perdre el ritme i la tensió de l’obra.
Resumint, espectacle valent i molt necessari el què ens ofereixen des del Social. Un espectacle per gaudir amb les interpretacions, però també per reflexionar. Teatre amb missatge, adreçat a tots els públics. Ens en fan falta més d’aquests!
L’obra Límits, que va rebre el premi Guillem d’Efak de teatre 2010 i és de l’autora osonenca Marta Solé Bonay, es podrà veure encara a la Sala de Dalt del Social els propers 2, 8 i 9 d’abril (dissabtes a les 21.30 h i diumenges a les 18 h). Us la recomano.
.jpg)
REPARTIMENT
Carla: Gemma Ferrer; Diana: Carla Silvestre; Glòria: Gemma Vall; David: Arnau Salvador.
Tècnic de so i llums: Kim Fainé; Muntatge: Equip tècnic del Social; Maquillatge: Sílvia Comellas i Júlia Reig; Vestuari: Margarida Fabregat; Veu en off: Joan Roca; Fotos: Rosa Pastor.
Direcció: Joan Antoni Cortina
Enregistrament dels vídeos: Director: Ignasi Ribó; Ajudants de direcció: Albert Sansabria i Pau Sansabria; Productor: Guillem Parra; Sonidista: Biel Martí; Director de fotografia: Iñaqui González.
Durada: 1 hora i 5 minuts
Eloi Falguera
Director i autor
Pel Grup de Teatre del Social
Diumenge, 26 de març de 2017
Sala de Dalt d’El Social
Cal felicitar el Grup de teatre del Social per partida doble: en primer lloc, per haver escollit un text contemporani, d’autoria catalana, que ens presenta un cas extrem però ben plausible i, en segon lloc, per haver apostat per les seves actrius i actors joves (el futur de la casa) que, a més, se’n surten molt bé.
L’argument
Institut de batxillerat. Els estudiants amb assignatures pendents estan esperant, davant de consergeria, els resultats dels exàmens de recuperació. En aquest lloc, fent cua, coincideixen la Carla, de 17 anys, i en David, de 19. Tot i que són del mateix curs sembla que no es coneixen perquè ella fa diürn i, ell, el torn de nocturn. Després de rebre el sobre amb les notes, i abans de d’acomiadar-se, la Carla li proposa de quedar aquella nit, revetlla de Sant Joan, per passar-ho bé una estona. Per tal que no se senti cohibit, li suggereix que porti un amic. Ella durà una amiga. En David dubta, però accepta. Ella marxa ben contenta.
Aquest és el resum de la primera escena de l’obra. Tot seguit, se’ns projecta en una pantalla la imatge de la Carla, amb morats i ferides a la cara. És en una comissaria de policia i està denunciant que ha estat violada i apallissada, aquella nit de revetlla, per l’esmentat David. Inici d’obra, doncs, colpidor.
A mida que les escenes següents avancen anem coneixent més coses de la Carla, de les seves amistats, dels seus hàbits, del seu entorn familiar, de la buidor que sent per l’absència d’un pare a qui mai ha arribat a conèixer i té idealitzat. Buidor que es multiplica per la manca de diàleg amb la mare, una doctora molt ocupada, sempre fora de casa. Ens trobem, doncs, davant d’una Carla de casa “bona”, però que ha crescut sola, buida i sense respostes.
Però, i si la Carla no ens ho ha explicat tot d’aquella nit de Sant Joan? I si ens amaga alguna cosa? I si tot és més fosc encara?
Diana (Carla Silvestre) i Carla (Gemma Ferrer). Foto: Eloi Falguera
Límits és una obra que no deixa indiferent. Tal com ens destacà el director (Joan Antoni Cortina) al final de la representació, el text no jutja res ni ningú. Però fa que ens fem un munt de preguntes, com ara: Què és just i què no? Tot és justificable? I també ens fa reflexionar sobre la responsabilitat (de pares i fills), sobre el patiment, sobre la frustració... vaja, sobre la societat on vivim.
Les interpretacions
La Gemma Ferrer interpreta la Carla, la protagonista, un paper gens fàcil. Per un costat ha de representar la noia de rostre angelical, d’aparent bona família, fins i tot un xic vergonyosa... que una matinada denuncia una violació!
A això hi ha d’afegir el drama familiar que viu: absència del pare, incomunicació amb la mare, manca d’afecte, frustració... I quan el públic ja s’ha fet una idea del personatge, quan ja li té empatia, la Gemma ha de mostrar l’altra cara de la Carla: la de l’odi, la de la venjança, la que perd el control, la que no sap on és el límit. Una Carla oculta.
Interpretar les dues cares de la moneda, en una obra de poc més d’una hora, no és fàcil i la Gemma se’n surt perfectament. A més, ho fa amb una dolçor exquisida a la primera part i amb una duresa i fredor extremes a la segona. La gestualitat canvia, l’expressió de la cara i la mirada, també. Ha treballat molt el personatge i el resultat és magnífic, molt complert. Destaco també la bona dicció i entonació que demostra durant tota l’obra. L’exemple més palpable el trobem en els diversos monòlegs que té; brillants. Poques vegades trobem actors o actrius capaços de fer arribar tota la informació d’un monòleg a l’espectador. Generalment hi ha parts que es perden (degut al cansament del públic, a longitud de la parrafada o a les mancances de l’intèrpret). Doncs la Gemma és capaç de fer-nos arribar tot el text i, a més, d’emocionar-nos. Això no és fàcil, cal saber on posar les pauses, on posar l’accent, on córrer, on frenar... Cal tenir present, a més, que són monòlegs cabdals per entendre el personatge. És aquí on la Carla expressa des de records amables fins a l’agror més profunda.
En definitiva, la Gemma demostra tenir molt de futur. Espero continuar veient-la dalt dels escenaris i davant de papers tan compromesos com aquest.
En David (Arnau Salvador) i la Carla (Gemma Ferrer), en la primera escena. Foto: Eloi Falguera
En David (Arnau Salvador) és el noi que accepta la cita amb la Carla. L’acusat de violació que nega a la policia i a tothom haver fet res. En David passa de caure simpàtic a la primera escena a despertar rebuig i menyspreu a la següent. Una situació complicada.
L’Arnau construeix un personatge creïble. Interpreta amb gràcia i naturalitat l’estudiant que flirteja i accepta la invitació d’una noia bonica i, posteriorment, ens mostra la desesperació, el nerviosisme i l’aclaparament de qui es troba davant d’una acusació molt greu. Bona interpretació, doncs, de l’Arnau, en un paper gens amable i contundent.
La Gemma Vall fa el paper de la Glòria, la mare de la Carla, una doctora entregada totalment a la feina, sembla ser, per oblidar el drama que té dins de casa. La Glòria és una mare soltera que conviu, si es pot dir conviure, amb la seva filla. Sabem que va existir un marit, però no se’ns diu per què va desaparèixer. La Carla tampoc ho sap i això ja és més greu i traumàtic.
La Glòria no coneix la Carla, malgrat es vanti de saber tractar els “adolescents” davant dels seus pacients. Desitjaria ser, més que la mare, una amiga de la filla. Però la realitat és que la seva relació és inexistent: es basa en baralles o simples monosíl·labs. Ni s’entenen ni es comprenen. I el pitjor és que la Glòria no coneix la cara oculta de la Carla i, per tant, no s’adona de la magnitud dels fets. Massa buits, massa silencis, massa temps perdut. La Gemma Vall interpreta aquesta mare superada pels esdeveniments.
La mare (Gemma Vall) i la Carla (Gemma Ferrer). Foto: Eloi Falguera
Finalment, trobem el personatge de l’amiga de la protagonista, la Diana (Carla Silvestre). Tot i ser un paper secundari és molt important, ja que recolza el paper de la Carla i li fa de còmplice. La Carla Silvestre l’interpreta amb energia i també amb la confidència que exigeix el seu personatge. Ben resolt.
Direcció, posada en escena i aspectes tècnics
De la direcció, a càrrec de Joan Antoni Cortina, destaco sobretot el plantejament que ha fet dels personatges, sense excessos dramàtics ni estridències, sinó buscant el màxim de naturalitat possible. Una decisió molt adient.
L’escenografia és un altre encert: simple, minimalista i sense ornaments que puguin distreure l’atenció. Hi ha només l’indispensable, el necessari i, queda demostrat, que és suficient per traslladar-nos als diversos espais de l’obra. La combinació de colors (marrons, grisos, negres...) està també molt ben triada. És suau i ajuda a concentrar-nos en l’important: les interpretacions.
La mare (Gemma Vall) en el moment de rebre la trucada de la policia. Foto: Eloi Falguera
Les projeccions són també molt correctes (sobretot la de les dues amigues) i recolzen la trama de l’obra. L’únic aspecte a millorar el trobaríem en algunes errades en l’apartat de llums i so i, sobretot, en unes pauses massa llargues entre les escenes. Pauses que, si no fos per la bona interpretació dels actors, farien perdre el ritme i la tensió de l’obra.
Resumint, espectacle valent i molt necessari el què ens ofereixen des del Social. Un espectacle per gaudir amb les interpretacions, però també per reflexionar. Teatre amb missatge, adreçat a tots els públics. Ens en fan falta més d’aquests!
L’obra Límits, que va rebre el premi Guillem d’Efak de teatre 2010 i és de l’autora osonenca Marta Solé Bonay, es podrà veure encara a la Sala de Dalt del Social els propers 2, 8 i 9 d’abril (dissabtes a les 21.30 h i diumenges a les 18 h). Us la recomano.
Un dels monòlegs de la Carla (Gemma Ferrer). Foto: Eloi Falguera
REPARTIMENT
Carla: Gemma Ferrer; Diana: Carla Silvestre; Glòria: Gemma Vall; David: Arnau Salvador.
Tècnic de so i llums: Kim Fainé; Muntatge: Equip tècnic del Social; Maquillatge: Sílvia Comellas i Júlia Reig; Vestuari: Margarida Fabregat; Veu en off: Joan Roca; Fotos: Rosa Pastor.
Direcció: Joan Antoni Cortina
Enregistrament dels vídeos: Director: Ignasi Ribó; Ajudants de direcció: Albert Sansabria i Pau Sansabria; Productor: Guillem Parra; Sonidista: Biel Martí; Director de fotografia: Iñaqui González.
Durada: 1 hora i 5 minuts
Eloi Falguera
Director i autor