22
de juliol
del
2016
Actualitzat
a les
12:17h
Recreació dels fets de 1872 Foto: AMTL’any 1883 el Ple de l’Ajuntament va acordar posar el nom de Vint-i-dos de Juliol al carrer o passeig que anava paral·lel a la línia del tren. El nom es refereix a la data de la victòria de la vila de Terrassa sobre les tropes carlines, el 1872, un capítol de la Tercera Guerra Carlina (1872-1875). El 22 de juliol d’aquell any va ser rebutjat un ataca carlí per sorpresa, amb un balanç d’una desena de morts.
El motiu de la incursió a Terrassa no era l'ocupació, propòsit no gaire viable al ésser una vila amb 9.000 habitants i molt propera a Barcelona. Sembla ser que els carlins havien exigit al Consistori terrassenc una contribució especial a la seva causa . També el desig de venjança de les batudes que el sometent terrassenc feia per la serra de l'Obac, on els carlins tenien ubicat un hospital de sang a la Cort Fosca.
Van arribar en tren, a primera hora del matí, liderats per Joan Castells. Havien aturat el comboi quan venia de Manresa i Terrassa era el seu destí. Prop de mig miler de carlins –el nombre varia segons la font– van baixar des de l'estació del Nord dividits en dos grups, pels carrers del Nord i del Mas Adei, en direcció a l'Ajuntament, situat aleshores a la cantonada del Raval amb el carrer Cremat. Volien cobrar la "contribució", l'impost carlí que els pobles havien de pagar perquè els partidaris de Carles VII no molestessin.
Terrassa era una vila, l'any 1872, dominada pels liberals monàrquics. Amadeu de Savoia regnava a Espanya en aquella època, per poc temps, amb el suport dels liberals, en el marc històric del Sexenni democràtic.
L'amenaça carlina era latent des de feia mesos, i per això hi havia un vigia al campanar del Sant Esperit. Quan el vigia va veure un grup de carlins pel carrer de Sant Pere, va donar l'avís fent sonar la campana. Els Voluntaris de la Llibertat van sortir al carrer amb les armes a defensar Terrassa. Un dels primers a fer-ho va ser Jaume Jover, flequer del carrer dels Gavatxons i tinent d'alcalde a l'Ajuntament. Juntament amb el seu mosso, Francesc Torrents, i amb Valentí Alagorda es va dirigir a l'Ajuntament per intentar aturar els carlins que ja eren a l'interior.
L'escamot carlí havia assaltat el Consistori per fer-se amb els diners de la caixa de cabdals. Aviat, pels voltants de l'edifici i fins i tot per les teulades el grup estava envoltat de milicians terrassencs.
Un tret va impactar en Jaume Jover i el va matar pràcticament a l'acte. El seu mosso, Torrents, se'l va carregar a l'esquena i va dur el cos de Jover fins a casa, al carrer dels Gavatxons, amb la seva dona.
Valentí Alagorda va ser ferit en un costat i pel seu propi peu va poder anar a l'hospital. Encara que, segons el doctor Francesc Roig, les ferides no eren de mort, un procés infecciós va complicar el seu estat de salut i va acabar morint el 16 d'agost del mateix 1872.
Després d'unes tres hores de combat i força baixes carlines els assaltants es van retirar sense èxit: amb diverses baixes, havent mort només un home i amb un botí de només 600 pessetes.
El grup que havia intentat segrestar l'alcalde, Jaume Vallhonrat, també va fracassar. Vallhonrat, advertit del perill, havia fugit de casa seva, al carrer de Sant Pau, saltant pels patis del darrere.
La resistència de la ciutat davant l'invasor carlí va ser ben aprofitada per les autoritats locals per tenir la fama de municipi liberal. Pocs mesos després dels fets, l'alcalde Vallhonrat va sol·licitar el títol de Ciutat per a Terrassa, que li va ser concedit l'any 1877.
Jaume Jover i Valentí Alagorda van ser recordats en la posteritat com a màrtirs terrassencs. Eren els elements necessaris per convertir en mite la defensa liberal de Terrassa davant dels carlins, que mai més van entrar a la vila.
En alguns escrits de testimonis directes o indirectes dels fets es parla de la possibilitat que l'Ajuntament de Terrassa pagués la "contribució" als carlins d'amagat dels seus ciutadans, mentre feia gran la llegenda de la Terrassa liberal i anticarlina.
Les celebracions per commemorar els fets de 1872 van ser nombroses. Fins i tot es va demanar a Romualdo Romero una obra de teatre que recordés la defensa de la ciutat: 'Glorias de Tarrasa'.
L'any 1912, ara fa més de cent anys, es va inaugurar el monòlit en record de Jover i Alagorda, situat aleshores a l'interior del cementiri. En l'actualitat, és el monument urbà més antic de la ciutat i un dels pocs vestigis conservats del Cementiri Vell (plaça de Joan Miró). És obra de l'arquitecte Melcior Vinyals. El seu estat de conservació, força malmès pel pas del temps i pels actes incívics, contrasta amb els homenatges que fins als anys vint del segle passat es van fer any rere any en memòria dels herois del 22 de juliol.
El cronista Baltasar Ragón en fa una detallada descripció d'aquests; En baixar l'escala de l'Ajuntament caigué ferit d'una bala el cap un dels carlins. Quan s'entornaven carrer de Sant Pere amunt, un terrassenc nomenat Masdeu, des d'una finestra del carrer de la Palla endegà un tret i en ferí un que anà a caure sota la reixa de cal Amat. Aquest ferit fou traslladat a l'hospital, on morí poques hores després. En diversos carrers de Terrassa moriren en la lluita els següents carlins: un xicot de vint-i-dos anys d'una bala al cap; un de setze, d'una bala a l'orella esquerra: un home de quaranta-cinc anys, d'una bala al coll; un de vint-i-set, d'una bala al cor; un de vint-i-tres i un de trenta-dos, ferits ambdós del cap".
Terrassa era una vila, l'any 1872, dominada pels liberals monàrquics. Amadeu de Savoia regnava a Espanya en aquella època, per poc temps, amb el suport dels liberals, en el marc històric del Sexenni democràtic.
L'amenaça carlina era latent des de feia mesos, i per això hi havia un vigia al campanar del Sant Esperit. Quan el vigia va veure un grup de carlins pel carrer de Sant Pere, va donar l'avís fent sonar la campana. Els Voluntaris de la Llibertat van sortir al carrer amb les armes a defensar Terrassa. Un dels primers a fer-ho va ser Jaume Jover, flequer del carrer dels Gavatxons i tinent d'alcalde a l'Ajuntament. Juntament amb el seu mosso, Francesc Torrents, i amb Valentí Alagorda es va dirigir a l'Ajuntament per intentar aturar els carlins que ja eren a l'interior.
L'escamot carlí havia assaltat el Consistori per fer-se amb els diners de la caixa de cabdals. Aviat, pels voltants de l'edifici i fins i tot per les teulades el grup estava envoltat de milicians terrassencs.
Un tret va impactar en Jaume Jover i el va matar pràcticament a l'acte. El seu mosso, Torrents, se'l va carregar a l'esquena i va dur el cos de Jover fins a casa, al carrer dels Gavatxons, amb la seva dona.
Valentí Alagorda va ser ferit en un costat i pel seu propi peu va poder anar a l'hospital. Encara que, segons el doctor Francesc Roig, les ferides no eren de mort, un procés infecciós va complicar el seu estat de salut i va acabar morint el 16 d'agost del mateix 1872.
Després d'unes tres hores de combat i força baixes carlines els assaltants es van retirar sense èxit: amb diverses baixes, havent mort només un home i amb un botí de només 600 pessetes.
El grup que havia intentat segrestar l'alcalde, Jaume Vallhonrat, també va fracassar. Vallhonrat, advertit del perill, havia fugit de casa seva, al carrer de Sant Pau, saltant pels patis del darrere.
La resistència de la ciutat davant l'invasor carlí va ser ben aprofitada per les autoritats locals per tenir la fama de municipi liberal. Pocs mesos després dels fets, l'alcalde Vallhonrat va sol·licitar el títol de Ciutat per a Terrassa, que li va ser concedit l'any 1877.
Jaume Jover i Valentí Alagorda van ser recordats en la posteritat com a màrtirs terrassencs. Eren els elements necessaris per convertir en mite la defensa liberal de Terrassa davant dels carlins, que mai més van entrar a la vila.
En alguns escrits de testimonis directes o indirectes dels fets es parla de la possibilitat que l'Ajuntament de Terrassa pagués la "contribució" als carlins d'amagat dels seus ciutadans, mentre feia gran la llegenda de la Terrassa liberal i anticarlina.
Les celebracions per commemorar els fets de 1872 van ser nombroses. Fins i tot es va demanar a Romualdo Romero una obra de teatre que recordés la defensa de la ciutat: 'Glorias de Tarrasa'.
L'any 1912, ara fa més de cent anys, es va inaugurar el monòlit en record de Jover i Alagorda, situat aleshores a l'interior del cementiri. En l'actualitat, és el monument urbà més antic de la ciutat i un dels pocs vestigis conservats del Cementiri Vell (plaça de Joan Miró). És obra de l'arquitecte Melcior Vinyals. El seu estat de conservació, força malmès pel pas del temps i pels actes incívics, contrasta amb els homenatges que fins als anys vint del segle passat es van fer any rere any en memòria dels herois del 22 de juliol.
El cronista Baltasar Ragón en fa una detallada descripció d'aquests; En baixar l'escala de l'Ajuntament caigué ferit d'una bala el cap un dels carlins. Quan s'entornaven carrer de Sant Pere amunt, un terrassenc nomenat Masdeu, des d'una finestra del carrer de la Palla endegà un tret i en ferí un que anà a caure sota la reixa de cal Amat. Aquest ferit fou traslladat a l'hospital, on morí poques hores després. En diversos carrers de Terrassa moriren en la lluita els següents carlins: un xicot de vint-i-dos anys d'una bala al cap; un de setze, d'una bala a l'orella esquerra: un home de quaranta-cinc anys, d'una bala al coll; un de vint-i-set, d'una bala al cor; un de vint-i-tres i un de trenta-dos, ferits ambdós del cap".