21
de juny
del
2016
Avui, se celebra aquesta efemèride. Es fa en més de cent països a l'hora. Algú dirà que tots aquests jorns dedicats a alguna història són son de la llarga. Jo, però, discrepo. Els dies del càncer, del llibre, dels difunts, del carnestoltes, de la salut, del medi ambient, de la família, dels drets humans, de la infància, de la poesia, de la dansa, del síndrome-Down o el Parkinson, de la donació de sang ho més que contradiuen.
En tot cas, puc acceptar que l'arrel i l'origen del dia dels enamorats, del pare, de la mare, de la hispanitat o similars s'orienten -purament i sola- a finalitats comercials, mercantilistes, o purament polítiques. Cap d'aquests punts no m'interessa gens ni mica. En passo olímpicament. No puc veure-ho d'altra manera. Mai no puc acceptar que em vulguin comprar i manipular. Tal com raja! Ací, no admeto el terme mig.
Fet aquest petit preàmbul, em proposo cantar les excel·lències de la música. Al costat de literatura, pintura, dansa, arquitectura, escultura i cinema és el hòlding de les arts. Un conjunt d'activitats -totes elles- amb un pes específic immens i una força brutal. Començo a escriure l'article després d'haver sortit al carrer. A fer uns encàrrecs. Amb l'agradable sorpresa de trobar -al bell mig del carrer, en llocs prou concorreguts- un seguit de
pianos de cua... Convidant la gent anònima a tocar alguna peça. He xalat com un camell en no poder resistir la temptació d'enganxar-m'hi. Un so fantàstic m'ha fet un suau massatge d'oïda.
Ha enlairat la meva ment. M'ha com desconnectat del món real... Més encara, en contemplar -embadalit- el goig de veure somriure la gent que, tota sorpresa, s'aturava a escoltar. L'experiència ve encapçalada pels pianos del concurs Maria Canals. Conviden tothom a tocar. Gent normal i estudiants d'escoles de música deixen anar el seu talent... I val a dir que n'hi ha molt. Alhora, que s'aconsegueixen experiències úniques. El feedback entre artistes i espectadors recrea moments sorprenentment idíl·lics.
Ha estat llavors que m'han vingut al subconscient un parell de records sublims: aquest art té el poder de despertar ments adormides. Fins i tot, podria arribar a retornar el moviment a un paralític... O la parla a un mut. Mitjançant la música, s'exalcen un seguit de valors: la creativitat, la convivència social o la diversitat. És un llenguatge universal. La parentela política, però, viu en una altra galàxia. Sovint, en aquest tema, no sap on té la ma dreta. Considera que la cultura en sentit ampli (una exposició pictòrica, un concert o una obra de teatre) ve a ésser lleure, oci, entreteniment i/o diversió. Per tant, la matxaca amb una taxa impositiva del tot prohibitiva.
L'art (en general) i la música (en particular) mesura la qualitat i la fondària d'un poble. A
Terrassa, sortosament, podem presumir que tenim un sentit especial envers aquesta matèria. No cal passar llista, perquè em deixaria algú... Però des del Conservatori, el munt d'entitats corals, la banda municipal de música, el Centre cultural i l'empenta soterrada de molta gent es desenvolupa una tasca ben meritòria i imprescindible.
Que no decaigui el caliu. Cadascú -des de la seva petita rajola- és cridat a implicar-se en
aquest projecte. Tots som cultura... I la música ens agermana, que bona falta fa. Acabo amb una frase genial d'en Benjamin Zander. El director de la Jove Orquestra Filharmònica de Boston, que ens ha visitat la setmana passada. Sentencia que "mai no dubto que la gent que dirigeixo assolirà el què somnio".
Josep Ballbè
En tot cas, puc acceptar que l'arrel i l'origen del dia dels enamorats, del pare, de la mare, de la hispanitat o similars s'orienten -purament i sola- a finalitats comercials, mercantilistes, o purament polítiques. Cap d'aquests punts no m'interessa gens ni mica. En passo olímpicament. No puc veure-ho d'altra manera. Mai no puc acceptar que em vulguin comprar i manipular. Tal com raja! Ací, no admeto el terme mig.
Fet aquest petit preàmbul, em proposo cantar les excel·lències de la música. Al costat de literatura, pintura, dansa, arquitectura, escultura i cinema és el hòlding de les arts. Un conjunt d'activitats -totes elles- amb un pes específic immens i una força brutal. Començo a escriure l'article després d'haver sortit al carrer. A fer uns encàrrecs. Amb l'agradable sorpresa de trobar -al bell mig del carrer, en llocs prou concorreguts- un seguit de
pianos de cua... Convidant la gent anònima a tocar alguna peça. He xalat com un camell en no poder resistir la temptació d'enganxar-m'hi. Un so fantàstic m'ha fet un suau massatge d'oïda.
Ha enlairat la meva ment. M'ha com desconnectat del món real... Més encara, en contemplar -embadalit- el goig de veure somriure la gent que, tota sorpresa, s'aturava a escoltar. L'experiència ve encapçalada pels pianos del concurs Maria Canals. Conviden tothom a tocar. Gent normal i estudiants d'escoles de música deixen anar el seu talent... I val a dir que n'hi ha molt. Alhora, que s'aconsegueixen experiències úniques. El feedback entre artistes i espectadors recrea moments sorprenentment idíl·lics.
Ha estat llavors que m'han vingut al subconscient un parell de records sublims: aquest art té el poder de despertar ments adormides. Fins i tot, podria arribar a retornar el moviment a un paralític... O la parla a un mut. Mitjançant la música, s'exalcen un seguit de valors: la creativitat, la convivència social o la diversitat. És un llenguatge universal. La parentela política, però, viu en una altra galàxia. Sovint, en aquest tema, no sap on té la ma dreta. Considera que la cultura en sentit ampli (una exposició pictòrica, un concert o una obra de teatre) ve a ésser lleure, oci, entreteniment i/o diversió. Per tant, la matxaca amb una taxa impositiva del tot prohibitiva.
L'art (en general) i la música (en particular) mesura la qualitat i la fondària d'un poble. A
Terrassa, sortosament, podem presumir que tenim un sentit especial envers aquesta matèria. No cal passar llista, perquè em deixaria algú... Però des del Conservatori, el munt d'entitats corals, la banda municipal de música, el Centre cultural i l'empenta soterrada de molta gent es desenvolupa una tasca ben meritòria i imprescindible.
Que no decaigui el caliu. Cadascú -des de la seva petita rajola- és cridat a implicar-se en
aquest projecte. Tots som cultura... I la música ens agermana, que bona falta fa. Acabo amb una frase genial d'en Benjamin Zander. El director de la Jove Orquestra Filharmònica de Boston, que ens ha visitat la setmana passada. Sentencia que "mai no dubto que la gent que dirigeixo assolirà el què somnio".
Josep Ballbè