«El nostre poble» del Grup Jove de Vacarisses

El nostre poble, de Thornton Wilder (adaptació de Teresa Cima) 
Pel Grup de teatre Jove de Vacarisses
Dissabte, 14 de maig de 2016
Casal de cultura de Vacarisses

Podríem resumir l’obra El nostre poble, representada pel Grup de Teatre Jove de Vacarisses, com un retaule de la vida de Poble, i més concretament de la vida del poble de Vacarisses, que és allí on es trasllada l’acció, entre 1939 i 1957. En veritat, el text és una versió molt lliure de Teresa Cima (l’adaptadora i directora del muntatge) de l’obra Our town, del nord-americà Thornton Wilder, amb la qual l’any 1938 rebé el premi Pulitzer.

La versió del grup de Vacarisses ens presenta fonamentalment, en 3 actes, la vida de dues famílies del poble (la Mundi i la Casas) durant aquells anys. A través d’aquestes famílies vivim tot un seguit d’escenes de la vida quotidiana del poble: els oficis, la vida familiar, les jerarquies socials, les aficions..., però també les il·lusions, les pors, les tensions o els enamoraments. Assistim també a la unió d’aquestes famílies veïnes: el fill dels Mundi, en Joan, un nen al primer acte, s’acabarà casant amb l’Emília Casas, al segon acte. Per tant, enmig del retaule de l’antiga vida de poble, hi trobem el fil conductor d’aquesta jove parella.
 Del tercer acte, per no desvetllar massa la trama, només direm que s’esdevé al cementiri, amb diàlegs i reflexions que en alguns moments ens recorden a Samuel Beckett. És l’acte que més va agradar al públic. Així mateix, tot un reguitzell de personatges secundaris donaran color i vitalitat a totes les escenes. El trànsit entre aquestes escenes i actes l’amenitza un Narrador, un dels papers més destacats de l’obra, que ens va donant informació dels personatges i de l’antiga Vacarisses.  

Felicito l’adaptació i el treball de la directora, Teresa Cima. Tot i ser una obra de 2 hores no arriba a cansar. El secret és que l’espectacle es basa en escenes o quadres breus no gaire llargs d’aquest dia a dia del poble. Això fa que l’espectador canviï sovint de tema i d’indret. L’obra, doncs,  és àgil i fresca. També ajuda el fet que hi trobem bones dosis d’humor. És mèrit de la directora, també, haver aconseguit un espectacle molt equilibrat i coherent. Això no és senzill quan es dirigeix més d’una vintena d’actrius i actors no professionals. L’habitual és que alguns papers destaquin i d’altres justegin. La Teresa ha aconseguit un bon equilibri general i això ja és destacable.

Escenografia i utillatge

Quant als aspectes tècnics, començaré analitzant l’escenografia i l’utillatge o, més ben dit, l’absència d’utillatge. L’escenografia està molt ben resolta. És molt esquemàtica i, de vegades, simbolista. Una taula a cada costat d’escenari, per exemple, ens delimita l’espai de les dues famílies, de les dues llars. No ens cal res més (ni parets ni portes) per entendre que es tracta de dos espais diferents. Un altre exemple d’aquesta escenografia tan ben pensada el trobem en l’escena on els dos joves protagonistes, de petits, es parlen des de la finestra de les seves respectives cases. Dues escales de fusta, una davant de l’altra, on s’enfilen el noi i la noia, i la projecció d’una lluna sobre fons negre són suficients per entendre-ho tot. 
 Pel que fa l’utillatge, només els objectes imprescindibles o que la directora ha volgut destacar, surten a escena. La gran majoria, però, són substituïts per la gestualitat. Així, veiem menjar, beure, cosir, planxar o pelar mongetes (que bé van interpretar aquesta darrera acció) sense necessitat de cap estri. Això, aparentment senzill, no ho és gens. Si no es fa bé pot resultar incomprensible o barroer a ulls de l’espectador. La veritat és que tots, en general, ho van representar molt bé. Van donar una bona lliçó: no calen els objectes per a expressar. 

Una posada en escena, doncs, molt acurada i molt plàstica que entronca amb la visió contemporània del teatre. Els efectes sonors foren molt correctes (soroll de tren, tempesta, etc.). El darrer aspecte, abans d’entrar en la interpretació, digne de menció és la música en directe que ens oferiren Miqui Giménez i Juan Aguiar. Tota una banda sonora, a base de música tradicional d’arreu de Catalunya, que recolzà les escenes més importants de l’obra. La selecció i l’execució de les peces fou magistral. 

Quant als actors i les actrius, per raons d’espai, només parlaré dels papers més destacables, però com he dit abans en general formen un grup molt equilibrat. En primer lloc, els dos protagonistes: en Joan Mundi i l’Emília Casas, interpretats per Pol Prats i Jana Flotats. En el cas de la Jana, en el paper d’Emília, observem perfectament l’evolució que fa del seu personatge. Com passa de la nena del primer acte, a la jove del segon acte i a la dona ja més madura del tercer. Destaco la sensibilitat de la Jana a l’interpretar el seu paper. Dos moments formidables els trobem a l’escena de l’enamorament (a l’acte segon) i sobretot durant tot l’acte tercer, on la Jana demostra sentiment i passió. És una actriu amb molt de futur que esperem veure en properes obres.

Pol Prats, en el personatge de Joan Mundi, és un bon company de viatge de la Jana. Destaco la seva desimboltura i l’energia que desprèn a l’escenari. Dos bons exemples són també l’escena de l’enamorament i quan va parlar amb el seu futur sogre, el Sr. Casas (Joan Flotats), tots dos al segon acte. 

El Narrador, interpretat per Santi Torruella, és també un dels papers més interessants. El domini de la paraula que demostra és formidable; accentua les paraules clau de cada frase, té una entonació perfecta, situa correctament les pauses... Es nota que ha fet un bon treball d’estudi del text. A més, el seu personatge no es limita a donar informació sinó que és dinàmic: interacciona amb la resta de personatges i interpel·la el públic. Construeix un Narrador entre cerimoniós i cordial. En Santi fa, per tot plegat, un gran treball.
 
Del personatge de la Sra. Mundi (la mare d’en Joan Mundi), a càrrec de Nanis Benet, m’agradà la naturalitat amb què interpreta, sense exageracions. En ella veiem la mare patidora, protectora, però també amb l’empenta necessària per tirar endavant la família.
Finalment la lletera del poble, la Rosa, interpretat per Mònica Molina, atrau per la vivesa i la simpatia amb què viu el personatge.

Un cop acabada l’obra vaig parlar amb la directora d’aquest grup que fa 10 anys que puja als escenaris. Em va comentar la intenció de fer gira amb aquest espectacle. Li ho aconsellem, només amb una petita recomanació: escurçar una mica el text. També encoratjo el grup a seguir treballant amb la seriositat que demostren i a atrevir-se, en el futur, amb textos més profunds. Segur que també tindran èxit. 

REPARTIMENT
Narrador: Santi Torruella, Dr. Mundi: Carles Rodríguez, Sra. Mundi: Nanis Benet, Magí: Jan Prats, Rosa: Mònica Molina, Sr. Casas: Joan Flotats,  Sra. Casas: Maria Badia, Joan Mundi: Pol Prats, Rita Mundi: Estel Ortuño,  Emília Casas: Jana Flotats, Manel Casas: Bernat Figuerola, Senyora del públic: Carme Gómez, Jove del públic: Oriol Massó, Sr. Margarit: Jordi Massó, Sra. Meranges: Fina Catena, Baldiri: Carles Canongia, Quiosquer: Joan Vila, Amic Joan: Oriol Massó, Mossèn: Josep Marcet, Peret Saró: Vicenç Millo, Teresa: Anna vila, Jaume, enterramorts: Joan Ustrell, Morta 1: Isabel Trias, Morta 2: Maria Reyes, Morta 3: Conxita Font.  
Música en directe: Miqui Giménez i Juan Aguiar.
Llums: Mercè Alemany
Tramoies: Gemma Roumens i Natàlia Prats.
Mobiliari cedit per: La Fundició de Terrassa.
Efectes especials: Jordi Prats  
Ajudant de direcció: Fina Catena.
Assessorament: Marissa Josa.
Direcció: Teresa Cima.
Durada: 2 hores (amb una pausa de 10 minuts entre l’acte 2n. i el 3r.)

Eloi Falguera
Director i autor