«Interiores», d'Acció Teatre: monòlegs durs amb veu de dona

Interiores
Per Acció Teatre
Diumenge, 24 d’abril de 2016
Sala Xavi Sallent del CPSC
Dins del 10è. Cicle d’Escenes Locals

Interiores, d’Acció Teatre, són 4 dels Ocho monólogos que Dario Fo i la seva dona, Franca Rame, van escriure i representar durant els anys 70 i 80 del segle passat. Monòlegs directes, durs i amb certa acidesa que reflexionen sobre el paper i la condició de la dona en la societat. I aquest és precisament l’objectiu de la directora, la Rosa Aguado, que el públic reflexioni a partir d’aquestes quatre veus femenines.

A la primera conclusió a què arribem és que, 40 anys més tard de la seva estrena, els sentiments, conflictes i violències que plantegen continuen sent plenament actuals. No és d’estranyar, doncs, que juntament amb Mort accidental d’un anarquista, siguin els textos més representats d’aquests autors arreu del món. Analitzem la versió d’Acció Teatre. 

La directora aposta per dividir l’escenari en 4 parts, dues al davant i dues al darrere, cadascuna reservada a un dels monòlegs. D’aquesta manera pot situar des del principi les quatre actrius a escena, estalviant canvis escenogràfics o pauses llargues després de cada actuació que haurien fet alentir el ritme. Donant llum a l’actriu que toca i deixant a les fosques la resta, es passa d’una escena a l’altra. Un disseny molt ben pensat que dóna agilitat a l’espectacle, la felicito. 
 Però posats a ser primmirats, els dos primers monòlegs, situats al darrere, quedaven massa lluny de l’espectador. Sense desfer el disseny quadrat, es podria avançar una mica aquestes dues actrius al públic? Els seus relats són tan colpidors que val la pena veure’ls i sentir-los de més a prop.

L’escenografia és absolutament minimalista i no busca el realisme. Les actrius només compten amb el mobiliari estrictament indispensable: un cub blanc on seu l’actriu al primer monòleg (la violación); una estructura rectangular que fa les funcions de llit, llitera d’hospital o taula, a Todas tenemos la misma historia; una cadira blanca i una cortina del mateix color a Yo, Ulrike, grito, o una simple cadira negra a Una madre. Res més, perquè l’important és la interpretació.

L’important és el que es diu, com es diu i amb quin sentiment. Aquesta escenografia, per tant, és un encert de la directora. No destaca, no molesta i només influeix quan l’actriu ho vol. Permet al públic concentrar-se de ple en el missatge.

Anem als monòlegs. Primer de tot, aplaudeixo el repte de les 4 actrius i la directora d’enfrontar-se a quatre experiències femenines tan punyents. D’enfrontar-se a aquests textos tan ben escrits, però tan difícils de representar. És tota una satisfacció que un grup de la ciutat s’atreveixi amb un muntatge així.

El primer monòleg, la violación, l’interpreta la Leonor Rodríguez. És un text cru que descriu el segrest, tortura i violació d’una dona per part de tres homes. Un text sense embuts, sense censures, però sense caure en detalls escabrosos. La informació se’ns dóna a poc a poc. L’horror va creixent i l’espectador es va arraulint més i més a la seva butaca. Aquest monòleg és una fuetada i més si tenim en compte que està basat en l’experiència real que visqué la pròpia Franca Rame, l’any 1973, a mans d’un grup d’extrema dreta.

La Leonor Rodríguez interpreta el text gairebé tota l’estona asseguda en el cub blanc, amb molt poc moviment, però precís i ben calculat. Busca transmetre, només amb la cara i la veu, el terror, el pànic que paralitza la víctima. Bon treball i esforç d’interpretació i de direcció. Tan sols caldria millorar una mica la cantarella a l’hora de declamar.
 
Todas tenemos la misma historia és un recull de vivències. La història, tantes vegades repetida, de la noia que es queda embarassada d’un noi que no li acaba de fer el pes. Del dilema posterior de l’avortament. De la mare amb la que finalment es converteix; una mare atrafegada, de 1000 mans i que ha de renunciar a ella mateixa. Parla també del dia que haurà de seure i aconsellar la filla. Quin conte li explicarà? És un monòleg satíric en la línia més clàssica de Dario Fo. El fa la Candy Guerrero que interpreta diversos personatges (la noia, una nina, un enginyer...). Ho fa amb molta vitalitat i gràcia, traient suc dels moments més àcids i humorístics.

Yo, Ulrike, grito... es basa en el personatge real de la periodista alemanya Ulrike Meinhof. Detinguda l’any 1972 per pertànyer al grup armat RAF i haver participat en robatoris i atemptats, fou empresonada sota un règim extremadament sever: visqué aïllada molt de temps i privada de gairebé tots els sentits. Aparegué penjada a la seva cel·la. El monòleg ens presenta Ulrike vestida tota de blanc, en una habitació completament blanca. Ens explica com li és privada la percepció de qualsevol altre color que no sigui aquest, també el contacte amb altres persones o fins i tot els sons o moltes olors. I com es manté ferma per no caure en la bogeria, tot i sospitar que la volen assassinar... però
quan ells decideixin. Reflexió sobre la tortura, la dignitat, la bogeria, la fermesa, el càstig... 

L’Anna Massallé interpreta el personatge de forma convincent: estrident només quan cal, busca l’equilibri entre la dona que vol mantenir-se ferma en les seves idees i la que és a punt de caure en la bogeria. Equilibri difícil, però que resol bé, amb una dicció perfecta.

A Una madre, l’Àngels Vilaplana es posa a la pell d’una mare que s’assabenta per les notícies que el seu fill ha estat detingut per terrorista. El monòleg tracta dels sentiments d’aquesta mare: de l’estupefacció i la incomprensió inicial, del sentiment de culpabilitat posterior, de la ràbia, del rebuig, de la discriminació, de la por, de l’abatiment. Una reflexió sobre les altres víctimes, la família. L’Àngels literalment entra dins del personatge. La manera de moure’s, de mirar, de respirar, de sentir, de plorar, de callar... De les 4 actrius, és la que desperta més emocions, la que ens fa entrar més dins de la història. La felicito.

Interiores és un bon treball de quatre actrius i una directora que val la pena que es continuï representant per tot el debat i reflexió que genera.

Repartiment
vioLa lación: Leonor Rodríguez
Todas tenemos la misma historia: Candy Guerrero
Yo, Ulrike, grito...: Anna Massallé
Una madre: Àngels Vilaplana
Tècnic de so i llum: Arnau Villach; 
Direcció: Rosa Aguado
Durada: 1 hora i 20 minuts

Eloi Falguera
Director i autor