L'abril de 1904 el poble de Sant Pere de Terrassa perdia la independència

El poble de Sant Pere el 1885 Foto: Fons Ragon-Amat

L'Antic Poble de Sant Pere és avui un barri de Terrassa. Però al llarg de la història ha estat molt més. Fa 110 anys justos que va deixar de ser independent, i que el seu territori es va repartir entre dos grans monstres, ja el 1904, les dues capitals del Vallès Occidental. Terrassa i Sabadell, que mai es posaven d'acord, que sempre estaven enfrontades i Déu Vos Guard que a algú se li ocorregués tenir amistats o relacions amb gent de l'altre bándol, van anar per una vegada plegats en defensa dels seus interessos i van acabar amb el més dèbil. No fa pas tant. Fa tant poc que molta gent encara és més santperena que terrassenca, molta manté l'esperit de poble. I, també, molta continua baixant a Terrassa. I és que el pont de la plaça del Rector Homs marcava dos mons.
L’Antic Poble de Sant Pere ocupa el morrot solcat a banda i banda pels torrents de Vallparadís i de Santa Maria o Monner.

En el segle XVI els pagesos del terme de Terrassa amb una població molt disseminada, van aconseguir la seva pròpia autonomia creant l’anomenada Universitat Forana de Terrassa, això si, amb un batlle comú per la vila i la forana.

El dia 7 d’agost de 1800 el rei Carles IV signava la resolució de la Real Mandatoria aprovada pel Consejo de Castilla en la qual decretava la separació total de la Universitat Forana creant-se el nou municipi de Sant Pere de Terrassa. El municipi de Sant Pere abastava l'actual terme de Terrassa (llevat del centre i  barri Segle XX), Viladecavalls, Sant Quirze i part de Sabadell (Creu Alta, Jonqueres i Sant Julià d'Altura). Així, doncs, encerclava la vila de Terrassa sense deixar-la expandir, cosa que provocà un litigi constant en perseguir aquesta i la de Sabadell l'annexió, per tal que tornés a formar part dels seus termes.

A meitat del segle XIX el poble de Sant Pere de Terrassa tenia 2.638 habitants, i els seus tres nuclis urbans principals eren: Sant Pere amb el seu carrer Major i algunes cases al camí de Montserrat (actualment de Bonaventura Castellet) i a redós de la placeta de la Creu; el carrer Major de Sant Martí de Sobert; i el veïnat del carrer Major de la Creu Alta. La resta eren masies disseminades pel terme.

Després de diversos intents d’annexió durant el segle XIX, l’any 1903 dos polítics, un de monàrquic i un altre de republicà, es van posar d’acord per fer desaparèixer el poble de Sant Pere. L’un, Alfons Sala i Argemí, més tard comte d’Egara, industrial monàrquic conservador, diputat a les Corts de Madrid pel Districte de Terrassa, model de cacic català per excel·lència i expert en tupinades, al qual pertanyia Sant Pere de Terrassa. L’altre, Francesc Pi i Arsuaga, republicà federalista, diputat a les Corts pel Districte de Sabadell, i fill de qui va ser ministre de Governació i president de la Primera República, Francesc Pi i Margall.

Per a Sala, la Creu Alta, a la part dels terme municipal que feia frontera amb Sabadell, era un focus creixent de republicanisme, per tant, de vots contraris a la seva opció que no li interessava tenir-lo al seu Districte electoral. Per aquest motiu, no va dubtar a pactar amb el representant dels republicans federals de Sabadell i accelerar les gestions a Madrid per la desaparició del municipi de Sant Pere de Terrassa i l’agregació de la Creu Alta republicana a Sabadell i de Sant Pere – el nucli més conservador – a Terrassa.
El dia 5 d’abril de 1904 el rei Alfons XIII signava la Llei d’Agregació i l’endemà es publicava a la Gaceta de Madrid.

La divisió i annexió del municipi del poble de Sant Pere a Terrassa i Sabadell va quedar fixada amb la seva partició. La majoria del terme passà a Terrassa, mentre que a Sabadell l’hi correspongué les parròquies de Sant Vicenç de Jonqueres i gran part de la de Sant Julià d’Altura.

El dia 11 de juliol 1904 es reunia, per últim cop, el Ple de l'Ajuntament de Sant Pere i es procedia a la seva dissolució. Avui, una de les joies de la corona és el conjunt monumental de les Esglésies, rebatejat com a Seu d'Ègara. Allò és Sant Pere.