24
de novembre
del
2015
Actualitzat
a les
9:48h
Exactament el 16 de novembre de 2010, la Unesco (Organització de les Nacions Unides per l'educació, la ciència i la cultura) va incloure el món casteller al llistat de Patrimoni immaterial de la humanitat. La casualitat ha volgut que, al cap de cinc anys, Minyons de Terrassa assolís una fita històrica: carregar i descarregar un tres i un quatre de deu, amb folre i manilles. Un fet mai no vist fins ara. Serveixi, doncs, aquest escrit -en primer lloc- per retre'ls la meva més cordial i sentida enhorabona.
La munió de gent concentrada -el proppassat diumenge- a la Plaça Vella va vibrar d'allò més. Era conscient de l'empenta i el sentiment que això representava. Sobretot pel sol fet de pertànyer a una vila eminentment castellera. Val a dir que els anglesos coneixen aquest món amb l'apel·latiu de human towers. Tothom empenyia i recolzava -al seu interior- l'estructura de la pinya mentre s'enlairava. Fins l'esclat i gaudi d'un èxtasi col.lectiu en veure-la coronada.
Enlairar un castell suma l' esforç conjuntat i harmònic d'un nombre immens de gent. Gairebé el comparo amb l'empenta que representà (el segle passat) situar els noms de Terrassa, Sabadell i Béjar en el panorama capdavanter de la indústria tèxtil.
Les dues colles castelleres de la nostra ciutat (Minyons i Castellers) passegen el nom de la vella/bella Ègara per tot arreu. En aquest punt, el reconeixement de la comunitat internacional no fa altra cosa que enfortir i arrelar les bases d' un projecte consolidat.
La societat actual passa per moments de forta dificultat. No m'agrada parlar de crisi. Necessita, tanmateix, bons referents. El conjunt d'una colla ofereix el valor de la pinya, l'amistat, la cohesió, l'esforç, el sacrifici, l' alegria. I, també, els moments de tristor.
En parlar de tot plegat, no voldria, tampoc, oblidar-me d' altres places castelleres: Valls, Sabadell, Vilafranca, Mataró, Barcelona, Vilanova i altres nuclis del nostre país també mereixen el nostre suport. No podem personalitzar en Terrassa l'èxit d'haver "haver fet el cim". La unió fa la força!
La continuïtat d'aquesta ferma i bonica tradició popular està més que garantida. No hi ha crisi possible que la pugui desestabilitzar... De la mateixa manera que l'Orfeó Català es nodreix de la coral infantil -quan convé- la pedrera dels castells es troba en la pròpia família dels membres de les colles. La passió, la rauxa i el sentit de pertinença es porta dins la sang. I els fills i néts d' aquells que, ara, defensen l'estabilitat d'una torre ho tenen ben present per agafar-ne el relleu, quan calgui.
El comitè per a la salvaguarda del patrimoni de la UNESCO destaca que "els catalans percebem els castells com a part integrant de la nostra identitat cultural i, alhora, que proporcionen un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat". Felicitem-nos-en i agafem-ne l'esperit com a lema de vida!
Qualsevol d'aquestes construccions és fugissera i efímera. Però les imatges dels baixos, dosos, terços, quarts, sisens i altres (com l'enxaneta) romanen per sempre. Ningú no ens ho podrà prendre. Deixem-nos portar per la imaginació.
La munió de gent concentrada -el proppassat diumenge- a la Plaça Vella va vibrar d'allò més. Era conscient de l'empenta i el sentiment que això representava. Sobretot pel sol fet de pertànyer a una vila eminentment castellera. Val a dir que els anglesos coneixen aquest món amb l'apel·latiu de human towers. Tothom empenyia i recolzava -al seu interior- l'estructura de la pinya mentre s'enlairava. Fins l'esclat i gaudi d'un èxtasi col.lectiu en veure-la coronada.
Enlairar un castell suma l' esforç conjuntat i harmònic d'un nombre immens de gent. Gairebé el comparo amb l'empenta que representà (el segle passat) situar els noms de Terrassa, Sabadell i Béjar en el panorama capdavanter de la indústria tèxtil.
Les dues colles castelleres de la nostra ciutat (Minyons i Castellers) passegen el nom de la vella/bella Ègara per tot arreu. En aquest punt, el reconeixement de la comunitat internacional no fa altra cosa que enfortir i arrelar les bases d' un projecte consolidat.
La societat actual passa per moments de forta dificultat. No m'agrada parlar de crisi. Necessita, tanmateix, bons referents. El conjunt d'una colla ofereix el valor de la pinya, l'amistat, la cohesió, l'esforç, el sacrifici, l' alegria. I, també, els moments de tristor.
En parlar de tot plegat, no voldria, tampoc, oblidar-me d' altres places castelleres: Valls, Sabadell, Vilafranca, Mataró, Barcelona, Vilanova i altres nuclis del nostre país també mereixen el nostre suport. No podem personalitzar en Terrassa l'èxit d'haver "haver fet el cim". La unió fa la força!
La continuïtat d'aquesta ferma i bonica tradició popular està més que garantida. No hi ha crisi possible que la pugui desestabilitzar... De la mateixa manera que l'Orfeó Català es nodreix de la coral infantil -quan convé- la pedrera dels castells es troba en la pròpia família dels membres de les colles. La passió, la rauxa i el sentit de pertinença es porta dins la sang. I els fills i néts d' aquells que, ara, defensen l'estabilitat d'una torre ho tenen ben present per agafar-ne el relleu, quan calgui.
El comitè per a la salvaguarda del patrimoni de la UNESCO destaca que "els catalans percebem els castells com a part integrant de la nostra identitat cultural i, alhora, que proporcionen un sentit de continuïtat, cohesió social i solidaritat". Felicitem-nos-en i agafem-ne l'esperit com a lema de vida!
Qualsevol d'aquestes construccions és fugissera i efímera. Però les imatges dels baixos, dosos, terços, quarts, sisens i altres (com l'enxaneta) romanen per sempre. Ningú no ens ho podrà prendre. Deixem-nos portar per la imaginació.