30
de setembre
del
2015
Ara farà dos anys que ens va deixar mossèn Rua, sacerdot, espòs, pare i avi, com deia a l’esquela. A en Joaquim Rua malauradament no se li va fer el record que crec mereixia. Va ser capellà i vicari de la Parròquia de la Sagrada Família els anys 1954 al 1957 quan n’era rector Mn. Joan Fortuny, un capellà que a més de cops d’efecte -recordem l’anècdota de donar els pantalons a un pobre perquè ell anava amb sotana i en podia prescindir- va deixar bon record a la feligresia i la ciutadania terrassenca, un capellà com pocs en tenim avui entre nosaltres, sense reticències ni pors alhora de manifestar la seva catalanitat, i eren anys difícils, el seu successor Mn. Albert Viladrich continuà en aquesta nostrada fidelitat, també ho va fer Mn. Josep M. Bardés i Mn Joan Soler anys més tard. Desprès de la Sagrada Família, va passar a ser vicari de la històrica Sant Pau del Camp a Barcelona.
En Joaquim com tants d’altres va dedicar probablement els millors anys de la seva vida i el millor de si mateix a l’Església. Quan ho va creure oportú, perquè la vida és misteriosa i dinàmica i les persones, totes, som d’una complexitat fora mida, va decidir deixar de fer de capellà i casar-se. Això ha passat des del l’antigor tot i que llargs anys, massa, s’hagi volgut amagar i soterrar. Avui, i d’unes dècades ençà, el fet ja és acceptat tot i que pels guardians de l’ortodòxia, se segueixin posant impediments sense misericòrdia i enquestes obsessives a qui decideix en consciència, llibertat i responsablement fer aquest pas.
En Joaquim quan el va fer, va patir l’oblit “dels seus”, alguns companys i també una part important de la feligresia a qui havia servit amb total lliurament i fidelitat evangèlica que el va bescantar, misèries humanes. D’altres, la majoria, el van comprendre i ajudar solidàriament continuant al seu costat com a comunitat creient, com a família, com a amics que seguien solidaris i cordials al seu costat. No li va ser fàcil, afrontar la nova realitat personal que vivia, amb els seus moments de calvari i després de resurrecció, és obvi, perquè així ho havia manifestat que ell hagués optat per ser capellà casat. Més endavant uns bons amics de joventut instal·lats a Veneçuela li van oferir feina i la va acceptar.
Valguin aquestes ratlles com a reconeixement al Joaquim, els darrers anys més lliurat a la defensa del seu maltractat país. La mort el va agafar de sobte. No va poder veure el nou país que tants anys hem anhelat i que ell defensava a peu i a cavall en les conferències a que assistia regularment i que gairebé sempre feia aquelles llargues preguntes-resposta que el distingien i escoltàvem.
Josep-Maria Font i Gillué
En Joaquim com tants d’altres va dedicar probablement els millors anys de la seva vida i el millor de si mateix a l’Església. Quan ho va creure oportú, perquè la vida és misteriosa i dinàmica i les persones, totes, som d’una complexitat fora mida, va decidir deixar de fer de capellà i casar-se. Això ha passat des del l’antigor tot i que llargs anys, massa, s’hagi volgut amagar i soterrar. Avui, i d’unes dècades ençà, el fet ja és acceptat tot i que pels guardians de l’ortodòxia, se segueixin posant impediments sense misericòrdia i enquestes obsessives a qui decideix en consciència, llibertat i responsablement fer aquest pas.
En Joaquim quan el va fer, va patir l’oblit “dels seus”, alguns companys i també una part important de la feligresia a qui havia servit amb total lliurament i fidelitat evangèlica que el va bescantar, misèries humanes. D’altres, la majoria, el van comprendre i ajudar solidàriament continuant al seu costat com a comunitat creient, com a família, com a amics que seguien solidaris i cordials al seu costat. No li va ser fàcil, afrontar la nova realitat personal que vivia, amb els seus moments de calvari i després de resurrecció, és obvi, perquè així ho havia manifestat que ell hagués optat per ser capellà casat. Més endavant uns bons amics de joventut instal·lats a Veneçuela li van oferir feina i la va acceptar.
Valguin aquestes ratlles com a reconeixement al Joaquim, els darrers anys més lliurat a la defensa del seu maltractat país. La mort el va agafar de sobte. No va poder veure el nou país que tants anys hem anhelat i que ell defensava a peu i a cavall en les conferències a que assistia regularment i que gairebé sempre feia aquelles llargues preguntes-resposta que el distingien i escoltàvem.
Josep-Maria Font i Gillué