17
d'agost
del
2015
Sempre he admirat el tarannà discret d'en Ferran Lozano. Un personatge desconegut pel gran públic de Terrassa… Però amb un bagatge a l’abast de ben pocs. La seva tasca -durant vint-i-sis anys- al front del Centre de Normalització Lingüística mereix un sonor reconeixement.
Fa tres mesos que s’ha jubilat. Ho ha fet com ja ens tenia acostumats. D’una manera silent. Gairebé de puntetes. Sense cap mena d'escarafall. En uns moments on la política del govern central grinyola per tot arreu… En matèria de llibertats, llengua, atenció social i interès pels més desvalguts.
De tots aquests capítols, destaco la barrina malaltissa de l’antibilingüisme. Al cau dels populars hi ha un reducte farcit de gent provinent de l’antic règim. Els domina l’obsessió d’enverinar la troca. De ficar el nas allà on no els demanen. Si una cosa va bé, cal respectar-la. L’estendard de tot plegat és l’ex patètic ministre Wert.
El 24 de maig els va sacsejar fortament. No s’ho esperaven. Deurà ésser per algun motiu, oi? Ells, tanmateix, es contemplen el propi melic. I així els hi va. Amb la perspectiva del previsible daltabaix abans no s’acabi l’any. Pel novembre.
Tampoc no puc aplaudir -al cent per cent, en aquesta matèria- la política del govern català al llarg dels darrers 35 anys. L’època Pujol em recorda alguna cosa tèrbola. Tot no es deuria pas fer bé quan hi ha tanta gent rebotada. Tal vegada, en algun moment, es va actuar amb prepotència. Raó per la qual va néixer la postura contrària. Per sistema.
Fet aquest preàmbul, retorno al nostre veritable protagonista. Algú em podrà retreure que són molts els qui es jubilen. Certament. Tanmateix, m’interessa destacar -per damunt de tot- el valor afegit d’una feina ben feta.
La política immigratòria ens ofereix moltes escletxes. Després dels anys seixanta, no es va gestionar -amb seny- l’allau de principis de segle. Amb la diferència que aquell flux humà presentava una major diligència a la integració sociocultural. Per raons de caire idiomàtic i religiós, els fets van canviar molt amb gent nouvinguda majoritàriament del Magreb.
L’esclat immobiliari va ajudar a encabir molta gent en l’àmbit laboral. Alhora, molts dels seus fills, van encetar un accés a l’educació de la mà de castellà i català. Sense problemes.
És ací quan alguns centres cívics, la pròpia Creu Roja i escoles d’adults tenen un paper cabdal. Si més no, a l’hora d’ajudar els progenitors d’aquesta mainada. Per damunt de tots -amb llum pròpia- sobresurt el Centre de normalització lingüística. En una primera etapa, al carrer Baldrich. I, de fa aproximadament un any, al Vapor Universitari del carrer Colom.
Al seu capdavant, la figura d’en Ferran Lozano ha harmonitzat un seguit de cursos i activitats adients a les necessitats plantejades. De ben segur que, de tot plegat, se n’han beneficiat persones de tota classe i condició. Del país i de fora. Algú ho havia de dir !
Estic convençut que en Ferran no plega. D’una o altra manera, seguirà implicat en la defensa i promoció d’allò que ha fet sempre. Amb total raó d’ésser, conjugarà un munt de verbs: parlar, pensar, escriure, somiar, estimar, recordar, il·lusionar-se, imaginar-se, gaudir, llegir, plorar, emocionar-se, treballar, estudiar i viure. Tot això, però, en català. Per suposat… Amb el màxim respecte al castellà i a qualsevol altra llengua vernacla de l’estat espanyol.
Que tinguis una llarga i joiosa jubilació, amic Ferran. Te l’has ben guanyat!
Josep Ballbè
Fa tres mesos que s’ha jubilat. Ho ha fet com ja ens tenia acostumats. D’una manera silent. Gairebé de puntetes. Sense cap mena d'escarafall. En uns moments on la política del govern central grinyola per tot arreu… En matèria de llibertats, llengua, atenció social i interès pels més desvalguts.
De tots aquests capítols, destaco la barrina malaltissa de l’antibilingüisme. Al cau dels populars hi ha un reducte farcit de gent provinent de l’antic règim. Els domina l’obsessió d’enverinar la troca. De ficar el nas allà on no els demanen. Si una cosa va bé, cal respectar-la. L’estendard de tot plegat és l’ex patètic ministre Wert.
El 24 de maig els va sacsejar fortament. No s’ho esperaven. Deurà ésser per algun motiu, oi? Ells, tanmateix, es contemplen el propi melic. I així els hi va. Amb la perspectiva del previsible daltabaix abans no s’acabi l’any. Pel novembre.
Tampoc no puc aplaudir -al cent per cent, en aquesta matèria- la política del govern català al llarg dels darrers 35 anys. L’època Pujol em recorda alguna cosa tèrbola. Tot no es deuria pas fer bé quan hi ha tanta gent rebotada. Tal vegada, en algun moment, es va actuar amb prepotència. Raó per la qual va néixer la postura contrària. Per sistema.
Fet aquest preàmbul, retorno al nostre veritable protagonista. Algú em podrà retreure que són molts els qui es jubilen. Certament. Tanmateix, m’interessa destacar -per damunt de tot- el valor afegit d’una feina ben feta.
La política immigratòria ens ofereix moltes escletxes. Després dels anys seixanta, no es va gestionar -amb seny- l’allau de principis de segle. Amb la diferència que aquell flux humà presentava una major diligència a la integració sociocultural. Per raons de caire idiomàtic i religiós, els fets van canviar molt amb gent nouvinguda majoritàriament del Magreb.
L’esclat immobiliari va ajudar a encabir molta gent en l’àmbit laboral. Alhora, molts dels seus fills, van encetar un accés a l’educació de la mà de castellà i català. Sense problemes.
És ací quan alguns centres cívics, la pròpia Creu Roja i escoles d’adults tenen un paper cabdal. Si més no, a l’hora d’ajudar els progenitors d’aquesta mainada. Per damunt de tots -amb llum pròpia- sobresurt el Centre de normalització lingüística. En una primera etapa, al carrer Baldrich. I, de fa aproximadament un any, al Vapor Universitari del carrer Colom.
Al seu capdavant, la figura d’en Ferran Lozano ha harmonitzat un seguit de cursos i activitats adients a les necessitats plantejades. De ben segur que, de tot plegat, se n’han beneficiat persones de tota classe i condició. Del país i de fora. Algú ho havia de dir !
Estic convençut que en Ferran no plega. D’una o altra manera, seguirà implicat en la defensa i promoció d’allò que ha fet sempre. Amb total raó d’ésser, conjugarà un munt de verbs: parlar, pensar, escriure, somiar, estimar, recordar, il·lusionar-se, imaginar-se, gaudir, llegir, plorar, emocionar-se, treballar, estudiar i viure. Tot això, però, en català. Per suposat… Amb el màxim respecte al castellà i a qualsevol altra llengua vernacla de l’estat espanyol.
Que tinguis una llarga i joiosa jubilació, amic Ferran. Te l’has ben guanyat!
Josep Ballbè