Cardús: «El circ s'assembla una mica als castells»

Tomàs Cardús (Terrassa, 1980) és de professió acròbata. Després de penjar els estudis i treballar de fonedor en una fàbrica de medalles i trofeus, va decidir estudiar circ. Ho va fer a Barcelona i Lille, França, on va estar-se prop de deu anys en una caravana rodant pel país, complint amb el clixé de la vida itinerant del circ. Casteller dels Minyons, va incorporar algunes de les tècniques d’equilibri i construcció d’estructures als seus espectacles. El 2008 es va incorporar al Circ Pistolet, amb qui recentment han presentat 'Incert' (Gran Premi 2014 de la Gala dels Premis Circ de Catalunya). Ara viu a Terrassa, sense caravana, amb l’Anna, també acròbata, i en Baloo, el gos disciplinat que el segueix a tot arreu. 

Acròbata i fundador del Circ Pistolet. Què feu?
Fem, sobretot equilibris. Som sis i fem equilibris entre nosaltres. El circ s'assembla una mica als castells, fem acrobàcies i llancem les noies enlaire i fan mortals, fan el pi sobre les nostres mans, el cap... 

D'això se n'aprèn o has de tenir un cert instint?
Se n'aprèn. Tothom en pot aprendre. Arribar a fer que això sigui la teva feina potser sí que ja vol més predisposició. 

Com et converteixes en un acròbata? 
Vaig començar fent un taller d'acrobàcia quan tenia quinze o setze anys. Havia vist el Cirque du Soleil, el Tortell Poltrona i proves coses i dius 'jo també vull fer coses així'. Et proposen un taller, el fas, comences a fer tombarelles, quatre cabrioles. Després amb uns amics vam començar a fer malabars, amb pilotes, amb masses, també és una manera d'entrar en el món del circ. Fins i tot vam fer alguns "bolos". 

I cap a l'escola, finalment.
Cap als 20 anys, em van explicar que hi havia una escola de circ a Barcelona i vaig fer les proves i em van agafar. A l'escola Rogelio Rivel vaig ser-hi dos anys i va ser on vaig aprendre les bases del circ: teatre, dansa, acrobàcia, llit elàstic, trapezi, malabars, equilibris, monocicle i, acabada la formació, vaig pensar que volia seguir i, a més, ja sabia quina tècnica volia fer: equilibris acrobàtics.  El circ sempre ha tingut un caràcter itinerant i espectacles i condicions una mica precàries.  

El Cirque du Soleil va fer canviar la visió amb la posada en escena de grans formats?
La itinerància no s'ha perdut perquè fins i tot el Cirque du Soleil es passen un mes aquí i un mes allà, voltant pel món. El que ha passat aquí és que hem passat del circ tradicional a les propostes de gran format del Cirque du Soleil, que beu d'una corrent apareguda a França que és el circ contemporani. Però avui ja es pot veure també aquí, el Centre Cultural. 

Creus que el circ contemporani veu d’aquest corrent del circ?
Tinc la sensació que la gent que fa circ més que fer el  “Tatxaaan!” opten per una presa de risc més emocional que físic, que busca demostrar la part més humana dels espectacles. Això no vol dir perfeccionar la part tècnica.

El circ és un llenguatge teatral?
Jo crec que no.

Llavors, com el definiries?
Durant molts anys s'ha pres com un art menor, al marge del teatre, la dansa i la música. S'ha volgut creure que potser feies un circ més teatral o més musical o més ballat... però des de fa uns anys, el circ està adquirint un llenguatge propi que és la tècnica i fer-la sense justificar. 

Aprendre aquest llenguatge deu necessitar la complicitat del públic. Hi ajuda la programació en sales més convencionals?
Evidentment que sí. Ajuda a normalitzar-lo; el treu de la carpa i el porta en un teatre. La carpa és un format que costa de girar i, sovint, els emplaçaments no hi ajuden gaire. L'espai idoni pel circ pot ser un teatre, una plaça, un carrer... s'adapta a tot arreu. 
Vaig estudiar tres anys a Lille, al nord, en una escola on vaig especialitzar-me, precisament, en equilibris acrobàtics, amb els millors professors d'aquesta disciplina. Allà vaig tenir dues experiències professionals amb un espectacle amb carpa que vam anar amunt i avall. També en un projecte que impulsaven aquests professors amb disset acròbates, un espectacle que vam fer a tot arreu i durant molt temps. El tema de l'espectacle era l'emoció. Vam començar a entendre que a escena no només fèiem tècnica. La gent sortia meravellada.

Hi ha un relat en una posada en escena d'espectacles acrobàtics?
L'emoció era l'eix i ens acompanyava un acordionista francès que anava amb cadira de rodes perquè patia esclerosi múltiple però que quan actuava amb nosaltres ho donava tot i ens contagiava una energia brutal. Ho vam treballar plegats juntament amb els equilibris en col·lectiu on vam intercanviar clixés: coses en horitzontal. Ens vam inspirar en el rugby perquè tres dels integrants n'havien fet de petits i té molt d'equilibri en col·lectiu. I l'altre eix de treball van ser els castells. L'ull extern, que és una persona que observa i aconsella, ens proposava coses, les fèiem, les parlàvem, i així vam fer una creació molt col·lectiva. Per tant, el que buscàvem ens ho vam trobar al final. 

Va funcionar?
Va funcionar molt bé i va rodar durant cinc anys: per tot França i una vintena de països amb 300 bolos. Es deia 'El Gran C' i vam guanyar el Premi Ciutat de Barcelona 2012.

Dius que els castells us van inspirar. No som prou conscients, per ser cultura popular, que els castells són una obra d'equilibri complicadíssim?
Nosaltres ho tenim molt assumit però a fora els sembla extraordinari, fins i tot a França, que són els nostres veïns. Amb la companyia vam venir a veure un assaig i no s'ho creien!

Ser casteller ajuda a convertir-se en acròbata?
No ho sé, no en tinc ni idea. Suposo que deu tenir relació. Fer castells des dels sis anys, enfilant-te a tot allò que trobes, deu fer que tinguis menys reserves a la por, a l'altura...

I deveu haver de practicar i entrenar molt, com si fos un esport d'elit?
Sí, clar, la tècnica cal practicar-la. Només una vertical ja és complicada, si l'has de fer sobre la mà d'algú, d'un portador, ho és una mica més; un mortal per enfilar-te també; i, amb col·lectiu, tot es va complicant... En general, cal entrenar-se, fer exercicis de potenciació i estirament, per relaxar els músculs després de la feina. Tot i que venim d'una tradició de mestre-alumne crec que cada cop es tendeix més a l'esportització. 

Explica'm el projecte del Circ Pistolet.
El vam crear el 2008 amb una parella d'acròbates i el 2009-10 ens hi vam incorporar jo i un company. El 2011 vam preparar un espectacle que no va funcionar, però vam continuar treballant i, cada vegada que baixava, provàvem coses. A finals del 2012, s'incorporen dos components més i comencem a preparar l'espectacle 'Incert', que a finals de 2014 vam estrenar a Terrassa i que ara estem fent rodar.