05
de juliol
del
2015
Actualitzat
el
06
de juliol
a les
19:03h
Quan un amic se’n va, queden molts buits que són impossibles d’omplir. I quan aquest amic és una persona excepcional, com el Miquel, encara més.
L’únic que podem fer és conservar vius els seus records. Uns records en els quals es barregen moltes coses, algunes importants, d’altres anecdòtiques, però totes plenes de vida, de la força i del caràcter d’aquesta persona estimada que tant trobarem a faltar.
Amb el Miquel solíem quedar moltes setmanes per esmorzar a un bar del carrer Colón, a prop de casa seva. Un esmorzar ràpìd, com si fos gairebé de feina. I és que el Miquel sempre tenia una feina o una altra. Sempre tenia alguna cosa important a dir i s’ho feia venir bé, amb un esmorzar, una trobada, una visita inesperada a mig matí…
Crec que no feia res perquè sí. El vaig conèixer quan jo era un nen. A casa sempre hem estat molt «futboleros», i què millor per a un nen que veure de tant en tant un senyor gran que pertanyia al món del futbol, al món del Terrassa FC, del Barça… Després, ja de gran, ens vam fer amics i hem estat amics fins al final, gairebé fins als darrers moments.
No ens vam dir adéu, perquè sempre acabàvem amb un «ja ens veurem» o «ja parlarem». Però ell sabia que se n’estava anant i encara tenia moltes coses per dir-me. Una d’elles, una de les darreres, va ser aquesta frase: «Per la Festa Major, no et posis aquell traje gris». Per a ell era important dir-m’ho, no li agradava gens aquell traje gris de l’any passat.
I no me’l posaré, clar que no, en aquesta Festa Major que serà molt més buida sense ell. I no sé tan sols si me’l tornaré a posar, perquè no podré deixar de pensar que al Miquel no li agradava.
Unes setmanes abans, el dia abans de les eleccions municipals, va decidir que jo havia d’escampar la boira i em va portar al camp del Barça, a veure el partit de comiat del Xavi. Quan vam arribar al Nou Camp, tothom el coneixia, tothom el volia saludar, tothom l’apreciava. Era el Miquel. I estava alegre, molt alegre i feliç per compartir el futbol, el Barça, i per fer que durant unes hores no pensés gaire en les eleccions, en la política o en totes les coses que tantes vegades ell i jo havíem comentat.
Era un empresari. Allò que en diuen «un empresari de raça». Però no era en absolut egoïsta, no pensava només en els diners. Per això feia tantes coses, amb la seva empresa, per a la ciutat, des de col·laborar amb la cavalcada de Reis fins transportar els gegants de Terrassa per tot el país… El seu era un esperit generós, compromès. Per a ell la ciutat no era un ens abstracte, eren persones a les quals podia donar un cop de mà. A la seva manera, ell que tant estimava la cavalcada de Reis, va ser realment com una mena de Rei Mag, ple de bondat i generositat, tot i que també tenia el seu caràcter. I recordar-lo així, com un Rei Mag, no em sembla una mala idea…
Fa un parell d’anys li van donar sis mesos de vida com a molt. Però ell va decidir lluitar. Lluita i somriure, plantar cara a la malaltia, no deixar-se vèncer fàcilment. Fins i tot va deixar que jo l’emboliqués per formar part de la nostra candidatura electoral, en un lloc simbòlic. Per a ell va ser un plaer, una aventura, una descoberta. I va ser capaç d’anar els matins a fer quimio i a les tardes participar en un acte electoral. Perquè tenia ganes. Perquè s’estimava la ciutat. Perquè volia fer coses per als altres.
Aquest és el Miquel que ens quedarà per sempre. El Miquel valent, honest, generós. L’home que era amic de tothom, que tothom estimava, que tothom trobarà a faltar.L’home que estimava amb autèntica passió la seva ciutat, el futbol, el Barça, el Terrassa, la seva família, l’Amèlia, la Yolanda i l’Alba, el seu primer nét…
Avui no podem fer altra cosa que dir-li adéu al Miquel, i per això ens hem reunit aquí, per acompanyar-lo a ell i als seus. Però ens queden per sempre els seus records, el seu exemple, els consells que ens donava. Tot allò que ens feia estimar-lo i que ara hem de començar a pensar que ens toca preservar. Som responsables de la seva memòria, del seu llegat d’home bo. I per al futur, el nostre compromís ha de ser el que ell es mereix, preservar el seu nom, les seves paraules, els seus fets.
I això és el que farem, amic Miquel, recordar-te amb un somriure quan se’ns acabin les llàgrimes i donar-te sempre les gràcies per tot el que ens vas donar.
Descansa en pau, Miquel, amic, company i mestre.
L’únic que podem fer és conservar vius els seus records. Uns records en els quals es barregen moltes coses, algunes importants, d’altres anecdòtiques, però totes plenes de vida, de la força i del caràcter d’aquesta persona estimada que tant trobarem a faltar.
Amb el Miquel solíem quedar moltes setmanes per esmorzar a un bar del carrer Colón, a prop de casa seva. Un esmorzar ràpìd, com si fos gairebé de feina. I és que el Miquel sempre tenia una feina o una altra. Sempre tenia alguna cosa important a dir i s’ho feia venir bé, amb un esmorzar, una trobada, una visita inesperada a mig matí…
Crec que no feia res perquè sí. El vaig conèixer quan jo era un nen. A casa sempre hem estat molt «futboleros», i què millor per a un nen que veure de tant en tant un senyor gran que pertanyia al món del futbol, al món del Terrassa FC, del Barça… Després, ja de gran, ens vam fer amics i hem estat amics fins al final, gairebé fins als darrers moments.
No ens vam dir adéu, perquè sempre acabàvem amb un «ja ens veurem» o «ja parlarem». Però ell sabia que se n’estava anant i encara tenia moltes coses per dir-me. Una d’elles, una de les darreres, va ser aquesta frase: «Per la Festa Major, no et posis aquell traje gris». Per a ell era important dir-m’ho, no li agradava gens aquell traje gris de l’any passat.
I no me’l posaré, clar que no, en aquesta Festa Major que serà molt més buida sense ell. I no sé tan sols si me’l tornaré a posar, perquè no podré deixar de pensar que al Miquel no li agradava.
Unes setmanes abans, el dia abans de les eleccions municipals, va decidir que jo havia d’escampar la boira i em va portar al camp del Barça, a veure el partit de comiat del Xavi. Quan vam arribar al Nou Camp, tothom el coneixia, tothom el volia saludar, tothom l’apreciava. Era el Miquel. I estava alegre, molt alegre i feliç per compartir el futbol, el Barça, i per fer que durant unes hores no pensés gaire en les eleccions, en la política o en totes les coses que tantes vegades ell i jo havíem comentat.
Era un empresari. Allò que en diuen «un empresari de raça». Però no era en absolut egoïsta, no pensava només en els diners. Per això feia tantes coses, amb la seva empresa, per a la ciutat, des de col·laborar amb la cavalcada de Reis fins transportar els gegants de Terrassa per tot el país… El seu era un esperit generós, compromès. Per a ell la ciutat no era un ens abstracte, eren persones a les quals podia donar un cop de mà. A la seva manera, ell que tant estimava la cavalcada de Reis, va ser realment com una mena de Rei Mag, ple de bondat i generositat, tot i que també tenia el seu caràcter. I recordar-lo així, com un Rei Mag, no em sembla una mala idea…
Fa un parell d’anys li van donar sis mesos de vida com a molt. Però ell va decidir lluitar. Lluita i somriure, plantar cara a la malaltia, no deixar-se vèncer fàcilment. Fins i tot va deixar que jo l’emboliqués per formar part de la nostra candidatura electoral, en un lloc simbòlic. Per a ell va ser un plaer, una aventura, una descoberta. I va ser capaç d’anar els matins a fer quimio i a les tardes participar en un acte electoral. Perquè tenia ganes. Perquè s’estimava la ciutat. Perquè volia fer coses per als altres.
Aquest és el Miquel que ens quedarà per sempre. El Miquel valent, honest, generós. L’home que era amic de tothom, que tothom estimava, que tothom trobarà a faltar.L’home que estimava amb autèntica passió la seva ciutat, el futbol, el Barça, el Terrassa, la seva família, l’Amèlia, la Yolanda i l’Alba, el seu primer nét…
Avui no podem fer altra cosa que dir-li adéu al Miquel, i per això ens hem reunit aquí, per acompanyar-lo a ell i als seus. Però ens queden per sempre els seus records, el seu exemple, els consells que ens donava. Tot allò que ens feia estimar-lo i que ara hem de començar a pensar que ens toca preservar. Som responsables de la seva memòria, del seu llegat d’home bo. I per al futur, el nostre compromís ha de ser el que ell es mereix, preservar el seu nom, les seves paraules, els seus fets.
I això és el que farem, amic Miquel, recordar-te amb un somriure quan se’ns acabin les llàgrimes i donar-te sempre les gràcies per tot el que ens vas donar.
Descansa en pau, Miquel, amic, company i mestre.