Roset: «M'agradaria fer un pack de llibres i amagar-los»

Conrad Roset (Terrassa, 1984) es va passar la infantesa entre capses de colors, llibretes i retoladors dibuixant al costat del seu germà petit, el Joel. Va començar a estudiar dibuix a l’escola Joso i va deixar empantanegats els estudis de Belles Arts per  fitxar per ZARA com a il·lustrador. Ha treballar per a grans marques comercials, d’entre les que destaquen Adidas, Coca  Cola, Custo, Cola Cao, FC Barcelona, Joi d’Art, Mango, Marionnaud, Nike, Skoda, Roca Village, Tous, Zurich i un llarg etcètera. Ha editat tres llibres amb la seva obra i n’ha il·lustrat d’altres.

Les seves Muses són una llarga sèrie de dibuixos de colors vius i traços precisos, que combinen l’aquarel·la, el llapis i la tinta xina, amb una gran identitat. Ha exposat a galeries de Londres, San Francisco, Madrid i Barcelona, però la seva primera exposició col·lectiva va ser a la sala d’Els Amics de les Arts i l’Arxiu Tobella. Avui aquest jove terrassenc –recordeu el seu nom, en sentireu a parlar- viu a Barcelona amb la Clara, amb qui comparteix passió pel disseny i la il·lustració. 

Ser dibuixant, convertir-te en un il·lustrador reconegut i de prestigi, ha estat una vocació o una casualitat?
Ha estat la cosa que més m'ha agradat de fer i més bé se m'ha donat des de sempre, des de petit. Crec que quan alguna cosa t'agrada molt i ho practiques, et fas bo en això i t'anima a continuar i és un cercle viciós en el bon sentit. Em sembla que ho vaig començar a decidir, però, al batxillerat, quan vaig haver d'escollir els itineraris i vaig triar l'artístic. Ja m'havia passat l'ESO estudiant poc i dibuixant molt i vaig decidir-me pel que m'apassionava. Però, la veritat, tampoc pensava que viuria d'això. M'agradava dibuixar i no tenia una projecció de futur. 

Una opció encertada, que ja el va fer decidir seguir per aquesta via. 
En acabar, vaig anar a Joso, a Barcelona, una escola d'il·lustració i còmic, i després a la Facultat de Belles Arts; que no vaig acabar mai...

Però perquè es va posar a treballar.
Sí, em van trucar de ZARA. Em van proposar treballar amb ells per dibuixar samarretes, m'havien conegut a través d'un blog on pujava els dibuixos que feia per la carrera, la sèrie de les muses, molt primitiva. I un xaval que hi treballava, ho seguia i quan va haver-hi una vacant em van trucar. En aquell moment m'ho vaig pensar molt: acabo la carrera o em poso a treballar dibuixant, que era el que volia... i mira, al final, em vaig posar a currar!

Una història extraordinària
Té les seves coses bones i dolentes... El centre era a Arenys de Mar i, jo encara vivia a Terrassa, me'n vaig anar a viure a casa la meva xicota, a Barcelona, i feia el trajecte cada dia.  Com que va ser la primera feina, vaig anar a totes! Vaig aprendre molt, realment, però al cap d'un any vaig pensar que sempre seria el mateix, que no faria més obra, era una mena de mercenari, ben pagat, per aquella època –ara seria impensable, perquè tot ha baixat molt –però jo volia explorar les meves històries, tenir diferents clients... que no fos tan comercial. Si em sortia del referent, em demanaven que m'assemblés més a la foto que m'ensenyaven de model... una feina molt de matxaca.

Va decidir establir-se pel seu compte i fer-te freelance.
Me'n vaig anar i era tan gran que gairebé no van ni adonar-se. Però al cap d'un temps em van trucar i em van demanar que seguís treballant amb ells. Llavors vam canviar les condicions i ho feia com a freelance.  Després he vist coses a ZARA que s'assemblen a dibuixos meus que, és curiós, a vegades els havia proposat i em demanaven el que estava de moda. Bé, és una mica irònic. Però recordo tot allò com una experiència molt emocionant, perquè era la meva primera feina i estava molt agraït, malgrat tots els inconvenients, que em passés. Va ser un molt bon primer pas, que tornaria a repetir.

Ara ja fa cinc anys que treballa per a vostè  mateix. El permet treballar per a grans marques i fer obra pròpia?
Sí, és la gran pregunta! El que estic fent és cada vegada treballar menys per marques. Per exemple, aquest 2015, de moment, només tinc una feina comercial i al demés, he dit que no. Perquè em vull centrar només a fer obra personal perquè, com que ja es ven per si sola, em puc permetre el petit luxe de viure d'això i fent molta obra comercial, des valoritza la pròpia obra creativa. Si tu agafes les musses i només són art té més valor que si les veus en carcasses de mòbils o prints; li treu valor. M'agrada treballar com il·lustrador però quan em puc oblidar de la meva part més personal, fent una història diferent, com ara estic fent, per exemple, per Viena.  Però són propòsits per al 2015.

Pel febrer té prevista una gira d'uns mesos. Què farà?
Al febrer i a l'abril me'n vaig a Suïssa, França i Bèlgica. M'han agafat una gent que té una xarxa de galeries i m'hi exposaran. Faig aquestes exposicions per Europa i de l’exposició, en faran un llibre, també. De moment, faré això. Si va bé, potser en surten més de destins.

Però no és la primera vegada que s'exposa la obra teva a l'estranger. Ja ho ha fet a Londres i a Virgínia. 
I aquest dissabte passat, precisament, va inaugurar-se una col·lectiva a San Francisco, amb altres artistes que m'agraden molt. La majoria d'aquestes propostes m'arriben per internet, perquè a través de les xarxes socials acabes coneixent aquest món.  Sempre ho dic, amb els col·legues, que som d'una generació que les xarxes socials ens han ajudat a llençar-nos al món laboral. 

Tem que a través d'aquesta projecció tan exposada de les xarxes la teva obra sigui més fàcil de plagiar?
És un risc, ha passat i passarà, però la balança és positiva. A Brasil, una vegada, vaig veure unes samarretes amb dibuixos meus que havien estat descarregats directament d'internet, amb molt mala resolució, era horrorós. T'enfades un matí, i ja està. El demés sempre és més positiu que negatiu. Mira, una de les coses que dic quan faig classes a l'Escola de Disseny BAU –unes col·laboracions de tres setmanes l'any- als alumnes és que tirin, que no els faci por que els puguin copiar. Si et copien, és que ets un referent.  I copiar, fer homenatges, és una cosa que en art s'ha de fer, és important. Has de poder reproduir essències, atmosferes...

L'ha sorprès alguna vegada veure'l en algun lloc que no t'esperaves?
Fa poc vaig fer neteja i vaig llençar algunes coses molt “cutres” i les vaig deixar recolzades en un contenidor. Al cap de res, vaig veure que algú penjava a l'instagram que l'havia trobat. I això em va donar la idea que quan presentem la tercera edició de Muses, m'agradaria fer un pack del llibres, amagar-los per Barcelona en algun lloc que es pugui intuir i fer una petita gimcana i poder-los regalar. O una altra: vaig fer una exposició a Vinçon i vaig pintar un mural en una paret molt gran. Quan es va acabar, ho van pintar de blanc i vaig fer un vídeo. Però el curiós és que allò havia estat l'estudi de Ramon Casas i sota el meu mural n'hi havia d'ell... Imagina't, havia fet un mural sobre antics murals del Ramon Casas: com no havien de tapar el meu! Però, el que vull  dir, que és xulo que passin coses d'aquestes...