26
de maig
del
2015
Actualitzat
a les
10:07h
El poble de Viladecavalls enamora. Tot ell rodejat de natura. Amb unes vistes fantàstiques al parc de Sant Llorenç del Munt i el rocam del Montserrat. Malgrat reunir els ingredients per una vida tranquil·la, els avatars polítics sovint el situen al disparador.
Moltes notícies dels mitjans de comunicació res no tenen a veure amb aquest panorama. Massa gent el situa al mapa arran esdeveniments tèrbols. La qual cosa no deixa d’ésser una veritable pena. Segueixo pensant que encara no han paït prou bé el boom de la totxana. Tinc la percepció que molts dels seus saraus tenen allí el seu origen. Fins i tot un fet tristament luctuós: la tràgica mort del seu batlle Sebastià Homs. El proper setze de juliol farà sis anys. D’aleshores ençà, la cúpula convergent manté el silenci per resposta. Encara és hora que doni la cara, amb alguna nota de premsa coherent i sentida. Tot ho ha basat en el desvergonyiment de presentar el fet com un malaurat accident de muntanya.
No em vull, però, deixar dominar per cap mena de rancúnia o ressentiment. M’agradaria poder arxivar les coses com cal. Mentrestant, seguiré exigint explicacions. Sense defallir.
Dit això, passo a fer una reflexió sobre els darrers resultats electorals. Just dos anys després d’una tragicòmica moció de censura. A mitja legislatura, un fosc pacte entre CiU, PVA, PP i ARA-Reagrupament va dur ICV-EUIA a l’oposició. Molta gent encara no ho ha entès. Això sí, només importava una cosa: assolir la trona municipal per CiU. Al preu que fos. Qui els ho havia de dir! Darrere un somriure hipòcrita, es fregaven les mans. Tot ho veien de color de rosa. Però vet ací que ja ho diu l’adagi: “roda el món i torna al born”. A hores d’ara, Convergència no es mereix altra cosa que els paguin amb la mateixa moneda. Serà la manera de fer les paus i situar les coses al lloc que pertoca.
El consistori té tretze regidors. La qual cosa vol dir que, amb set, es governa amb majoria absoluta. Però la formació que encapçala Cesca Berenguer no sembla haver acabat de fer els deures. S’ha quedat amb cinc. Amb una nota agreujant: que tres grups que han entrat a l’Ajuntament festegen i li donen l’esquena. Em refereixo a la coalició Fem Viladecavalls (3), que sumaria força amb ERC (3) i PSC (1). La suma de tots ells la pot dur a la nevera durant el proper quadrienni. Filant encara més prim, en Carles Rodríguez podria tornar a ésser-ne alcalde. Tal vegada a canvi de compartir -mitja legislatura- el càrrec amb na Glòria Ullés. Al cap i a la fi, no ho veig gens desgavellat.
CiU, en tot cas, gairebé només pot mirar de negociar C's. Amb un sol regidor (Carles Méndez), no li quadren els comptes. Molt em temo que aquesta llarga travessia del desert erosionarà la paciència nacionalista. No els veig capaços d’agafar nova embranzida. Potser es van deixar seduir per una brutal frase d’en Maquiavel: “la fi justifica els mitjans”.
Tot no s’ho val. Els trepes, tard o d’hora, queden ben retratats. El poder pot ésser molt llaminer. Les tasques de servir el poble i allunyar-se de postures egocèntriques, tanmateix, són figues d’un altre paner. Els refranys ens ofereixen un reguitzell de sàvies sentències. Sense anar més lluny, per tant, acabo amb la que encapçala l’escrit: “tal faràs, tal trobaràs”.
Moltes notícies dels mitjans de comunicació res no tenen a veure amb aquest panorama. Massa gent el situa al mapa arran esdeveniments tèrbols. La qual cosa no deixa d’ésser una veritable pena. Segueixo pensant que encara no han paït prou bé el boom de la totxana. Tinc la percepció que molts dels seus saraus tenen allí el seu origen. Fins i tot un fet tristament luctuós: la tràgica mort del seu batlle Sebastià Homs. El proper setze de juliol farà sis anys. D’aleshores ençà, la cúpula convergent manté el silenci per resposta. Encara és hora que doni la cara, amb alguna nota de premsa coherent i sentida. Tot ho ha basat en el desvergonyiment de presentar el fet com un malaurat accident de muntanya.
No em vull, però, deixar dominar per cap mena de rancúnia o ressentiment. M’agradaria poder arxivar les coses com cal. Mentrestant, seguiré exigint explicacions. Sense defallir.
Dit això, passo a fer una reflexió sobre els darrers resultats electorals. Just dos anys després d’una tragicòmica moció de censura. A mitja legislatura, un fosc pacte entre CiU, PVA, PP i ARA-Reagrupament va dur ICV-EUIA a l’oposició. Molta gent encara no ho ha entès. Això sí, només importava una cosa: assolir la trona municipal per CiU. Al preu que fos. Qui els ho havia de dir! Darrere un somriure hipòcrita, es fregaven les mans. Tot ho veien de color de rosa. Però vet ací que ja ho diu l’adagi: “roda el món i torna al born”. A hores d’ara, Convergència no es mereix altra cosa que els paguin amb la mateixa moneda. Serà la manera de fer les paus i situar les coses al lloc que pertoca.
El consistori té tretze regidors. La qual cosa vol dir que, amb set, es governa amb majoria absoluta. Però la formació que encapçala Cesca Berenguer no sembla haver acabat de fer els deures. S’ha quedat amb cinc. Amb una nota agreujant: que tres grups que han entrat a l’Ajuntament festegen i li donen l’esquena. Em refereixo a la coalició Fem Viladecavalls (3), que sumaria força amb ERC (3) i PSC (1). La suma de tots ells la pot dur a la nevera durant el proper quadrienni. Filant encara més prim, en Carles Rodríguez podria tornar a ésser-ne alcalde. Tal vegada a canvi de compartir -mitja legislatura- el càrrec amb na Glòria Ullés. Al cap i a la fi, no ho veig gens desgavellat.
CiU, en tot cas, gairebé només pot mirar de negociar C's. Amb un sol regidor (Carles Méndez), no li quadren els comptes. Molt em temo que aquesta llarga travessia del desert erosionarà la paciència nacionalista. No els veig capaços d’agafar nova embranzida. Potser es van deixar seduir per una brutal frase d’en Maquiavel: “la fi justifica els mitjans”.
Tot no s’ho val. Els trepes, tard o d’hora, queden ben retratats. El poder pot ésser molt llaminer. Les tasques de servir el poble i allunyar-se de postures egocèntriques, tanmateix, són figues d’un altre paner. Els refranys ens ofereixen un reguitzell de sàvies sentències. Sense anar més lluny, per tant, acabo amb la que encapçala l’escrit: “tal faràs, tal trobaràs”.