22
de maig
del
2015
En ple segle XXI, és agosarat parlar de santoral. No bufen vents de cara quan es pretén tocar temàtica religiosa. El laïcisme social condiciona massa coses. Malgrat tot, crec interessat donar a conèixer la presència carmelita-vedruna a Terrassa. El dia vint-i-dos d’aquest mes se celebra la diada de la fundadora: Santa Joaquima de Vedruna Vidal. Fou canonitzada --fa cinquanta-sis anys-- pel Papa Joan XXIII.
L’oferta d’educació religiosa –a la nostra vila-- és prou àmplia. Trobem l’Escola Pia (que data de 1860). Més tard, arribaren les carmelites de l’antic poble de Sant Pere (1879)… Després, les agustines missioneres (col·legi del Sagrat Cor), el 1924… Els carmelitans (col·legi Mare de Déu del Carme), el 1942… O els salesians (col.legis Sant Domènec Savio i Mª Auxiliadora), els anys 1957 i 1967, respectivament. Qui ostenta, però, la major antiguitat cronològica és el col·legi de les carmelites de la caritat, al carrer del Vall (any 1856). A Terrassa, encara tenim un altre centre educatiu del mateix orde: a la carretera de Castellar número 398 (que s’inaugurà un segle més tard: 1956).
Un cop fet aquest preàmbul, voldria --de bell nou-- centrar-me en la figura de la fundadora de les vedrunes. Nascuda a Barcelona (1783), al si d’una família benestant, era la cinquena de vuit germans. Als dotze anys, va demanar ésser admesa al monestir de les monges Carmelites de l’Encarnació. Estava situat a ben pocs metres de casa seva… …La mare priora del convent li pregà d’ajornar-ho, fins que assolís una major maduresa. Mentrestant, al cap de quatre anys, acceptà la proposta matrimonial d’un jove advocat vigatà (Teodor de Mas i Solà). Com a fruit d’aquesta unió, van venir nou fills…, dels quals en perdé tres, a edat molt primerenca. Als trenta-tres anys, es va quedar vídua. Llavors, juntament amb els sis fills que li quedaven, s’instal·là a Vic. Concretament a la casa pairal de la família política.
A empentes i rodolons, aconseguí educar-los dins l’ideari que sempre havia defensat. Alhora, refermà la seva íntima vocació --mai no oblidada-- de vida religiosa. Una fita que havia hagut de posposar a causa dels seus deures materns. Tres anys més tard --any 1819-- es produí un fet cabdal de la seva vida. Va conèixer el caputxí Esteve Fàbrega, que li suggerí fundar un institut religiós. Aquest, justament, és l’origen de les Germanes terciàries de Maria Santíssima del Carme (nom bescanviat --el 1866-- pel de Carmelites de la Caritat).
Als quaranta dos anys, va professar (al palau episcopal de Vic). Era la diada de Reis. En base a un dels tres vots (el de pobresa), el dia següent renuncià a tots els béns --davant notari-- en favor del seu fill gran. Llavors, endegà un seguit de trobades amb noies interessades en la tasca apostòlica del nou institut. L’any 1849, mentre visitava dues filles --religioses residents al monestir de Vallbona de les Monges-- patí un atac de feridura. Això marcà l’inici d’una davallada física important en la seva activitat. Fins que morí a Barcelona (1854).
Les seves despulles romanen a l’oratori del Mas Escorial de Vic, seu de la congregació. L’esquelet, la cara i les mans (cobertes per una màscara de cera) i l’hàbit que duia es conserven força bé. Es pot veure a través del vidre frontal de l’urna. Un estil educatiu de qualitat. Amarat pel segell sobri d’una gran dona. És de justícia reconèixer-ho. La meva enhorabona a la comunitat i personal docent dels dos centres.
L’oferta d’educació religiosa –a la nostra vila-- és prou àmplia. Trobem l’Escola Pia (que data de 1860). Més tard, arribaren les carmelites de l’antic poble de Sant Pere (1879)… Després, les agustines missioneres (col·legi del Sagrat Cor), el 1924… Els carmelitans (col·legi Mare de Déu del Carme), el 1942… O els salesians (col.legis Sant Domènec Savio i Mª Auxiliadora), els anys 1957 i 1967, respectivament. Qui ostenta, però, la major antiguitat cronològica és el col·legi de les carmelites de la caritat, al carrer del Vall (any 1856). A Terrassa, encara tenim un altre centre educatiu del mateix orde: a la carretera de Castellar número 398 (que s’inaugurà un segle més tard: 1956).
Un cop fet aquest preàmbul, voldria --de bell nou-- centrar-me en la figura de la fundadora de les vedrunes. Nascuda a Barcelona (1783), al si d’una família benestant, era la cinquena de vuit germans. Als dotze anys, va demanar ésser admesa al monestir de les monges Carmelites de l’Encarnació. Estava situat a ben pocs metres de casa seva… …La mare priora del convent li pregà d’ajornar-ho, fins que assolís una major maduresa. Mentrestant, al cap de quatre anys, acceptà la proposta matrimonial d’un jove advocat vigatà (Teodor de Mas i Solà). Com a fruit d’aquesta unió, van venir nou fills…, dels quals en perdé tres, a edat molt primerenca. Als trenta-tres anys, es va quedar vídua. Llavors, juntament amb els sis fills que li quedaven, s’instal·là a Vic. Concretament a la casa pairal de la família política.
A empentes i rodolons, aconseguí educar-los dins l’ideari que sempre havia defensat. Alhora, refermà la seva íntima vocació --mai no oblidada-- de vida religiosa. Una fita que havia hagut de posposar a causa dels seus deures materns. Tres anys més tard --any 1819-- es produí un fet cabdal de la seva vida. Va conèixer el caputxí Esteve Fàbrega, que li suggerí fundar un institut religiós. Aquest, justament, és l’origen de les Germanes terciàries de Maria Santíssima del Carme (nom bescanviat --el 1866-- pel de Carmelites de la Caritat).
Als quaranta dos anys, va professar (al palau episcopal de Vic). Era la diada de Reis. En base a un dels tres vots (el de pobresa), el dia següent renuncià a tots els béns --davant notari-- en favor del seu fill gran. Llavors, endegà un seguit de trobades amb noies interessades en la tasca apostòlica del nou institut. L’any 1849, mentre visitava dues filles --religioses residents al monestir de Vallbona de les Monges-- patí un atac de feridura. Això marcà l’inici d’una davallada física important en la seva activitat. Fins que morí a Barcelona (1854).
Les seves despulles romanen a l’oratori del Mas Escorial de Vic, seu de la congregació. L’esquelet, la cara i les mans (cobertes per una màscara de cera) i l’hàbit que duia es conserven força bé. Es pot veure a través del vidre frontal de l’urna. Un estil educatiu de qualitat. Amarat pel segell sobri d’una gran dona. És de justícia reconèixer-ho. La meva enhorabona a la comunitat i personal docent dels dos centres.