El mòbil acaba amb les cabines telefòniques de Terrassa

Fa uns anys tothom n’utilitzava i les tenia localitzades, i feien un gran  servei. Amb l’aparició del telèfon mòbil, ara no fa pas tants anys, van començar a desaparèixer de places i carrers de les ciutats i pobles. A Terrassa, ja només en queden 60 segons Cabitel, l’empresa distribuïdora. Viladecavalls en té tan sols dues (una al nucli urbà i una altra al barri de Can Trias). 

Rellinars, Ullastrell i Vacarisses només disposen d’una i en la majoria de casos molt propera a l’ajuntament. A Matadepera no en queda cap. Són les gran afectades pels dispositius mòbils. Són les antigues cabines de telèfon, les que va fer encara més famoses un migmetratge espanyol dirigit per Antonio Mercero el 1972, coescrit amb José Luis Garci i protagonitzat per José Luis López Vázquez. Aquell model tancat va deixar pas en èpoques més modernes a nous dissenys, però no va servir de res. Començaven a ser una relíquia del passat, a formar part dels llibres d'història.

Telefònica explica que amb l’arribada del telèfon mòbil es va anar reduint el nombre de cabines atès que cada cop hi havia menys usuaris. Fa pocs anys també van decidir convertir-ne algunes en terminals amb accés a Internet per poder competir amb les noves tecnologies del mercat. 
 Els més joves de Terrassa no n’han utilitzat mai. Ni la Marina, ni la Mariona, ni la Laura ni la Gemma, de 14 anys, no han fet servir una cabina de telèfon. I justament estan comunicant-se a través del mòbil amb els amics i amigues ben a prop d’una d’aquestes i els hi sembla més curiós que encara existeixin, tot i que reconeixen que no si havien fixat. “No les utilitza gairebé ningú”, afirma amb rotunditat la Laura. 

Fins i tot s’ho han de pensar molt a l’hora de dir com funciona un telèfon públic: “Primer poses la moneda i marques, oi?” diu una d’elles. Les altres riuen. L’única situació en la que s’imaginen dins d’una cabina de telèfon és en el cas que es quedessin sense bateria al mòbil. Segons elles, la seva extinció és imminent, ni tan sols poden localitzar les més properes. Altres han de remuntar-se anys enrere per recordar-les. L’Anna i en Jordi, de 34 i 39 anys respectivament, sí que recorden utilitzar-les. 

“Sobretot quan érem adolescents”, diu l’Anna “per trucar als pares quan anàvem de cap de setmana”. Però tots dos admeten que actualment ja no es fixen en quantes cabines hi ha pel carrer. “Jo sóc de Castellar i alguna la tinc localitzada, però res més” explica l’Anna. 
El que no desmereixen és la funcionalitat de les cabines. “Sí que són útils”, rebla en Jordi. “N’hi ha de continuar havent, ni que sigui per tradició o bé per si mai no disposes del mòbil, sigui perquè t’hagis quedat sense bateria o qualsevol cosa”. 

Ambdós col·lectius expliquen que podrien arribar a necessitar una cabina de telèfon. Però quants números serien capaços de marcar? El que tenen clar les adolescents és que entre elles seria impossible. La majoria de les noies podrien arribar a marcar dos o tres números de memòria. En el cas de l’Anna i en Jordi, la cosa no varia tant. “Només podria marcar els que em sabia abans”, reconeix ella. 

“La veritat és que et malacostumes amb l’agenda del mòbil”, comenta en Jordi. Sembla, finalment, que encara que les cabines romanguin als carrers pocs sabran què marcar-hi.