24
de març
del
2015
Actualitzat
a les
10:22h
Comercialment, una petita part del comerç cèntric està ben tocat. A primer d’any, va prescriure l’anomenada renda antiga. Raó per la qual molts comerços amb solera perillen. Fitxes d’un suposat efecte dòmino van caient. L’una rere l’altra. La nova llei d’arrendaments urbans té plena vigència. Es va batejar com Llei Boyer. Un personatge que, a finals de març, farà mig any que ens va deixar...
Recordo la suposada pena que mostrava la seva darrera esposa. Aquella que omplia pàgines i pàgines de paper cuixé. Que va convertir-se en icona d’una coneguda fàbrica de rajoles, de fa gairebé trenta anys. Que havia anat canviant de cònjuge a tort i a dret. Seleccionant sempre candidats entre membres de classes adinerades. Quina casualitat ! L’efecte immediat d’aquesta llei arriba a multiplicar --fins i tot, per deu-- un munt de lloguers modestos. L’argument és situar-los a preu de mercat. Tot plegat --encara-- en una època de crisi…
Per molts coloms que pretengui fer volar el govern pepero. La calculadora de molts llogaters treu fum arreu. Els càlculs fan figa. La nostra vila no n’és pas una excepció. Fent una tournée per carrers amb molt de pedigrí, trobem rètols de locals lliures. De lloguer. Els anteriors comerciants es resisteixen a plegar. Més ben dit, a canviar d’activitat. Tot i que no és igual un comerç en un eix de vianants que per altres verals. Sobretot quan t’has de desplaçar a barris allunyats del rovell de l’ou. Establir una pròrroga no esdevé fàcil. Sobretot quan el titular del contracte és persona física. El tema queda a recer dels juristes. Ells són cridats a interpretar el ets i uts de l’entrellat contractual. Intentant trobar escletxes que permetin un bri d’esperança en la nova situació. Cada part pretén defensar llurs legítims drets.
Malgrat aquest preàmbul, veig la cosa prou tèrbola. No pretenc prendre partit per uns o altres. Només aspiro a generar una inquietud assenyada. Si més no de cara a cercar vies d’entesa. Ponts de contacte. Dins del boom immobiliari, el consistori local prohibí --al centre històric-- l’anomenat comerç fred. Es referia, bàsicament, a l’obertura de noves oficines bancàries a cada xamfrà. Només obrien els matins. Els capvespres semblaven punts totalment buits de contingut. Per contra, aleshores el crèdit fluïa amb escreix. A hores d’ara, que faria molta més falta, l’aixeta segueix prou tancada. Tot un signe del més absurd contrasentit.
Sense punts d’arranjament, aquella fredor gèlida tindrà caire crònic. Per tant, el propi ajuntament hauria d’implicar-se en la gestió del tema. Actuant , fins i tot, de mitjancer entre les parts. No sabem si el nostre batlle actual repetirà legislatura. Els comicis del proper mes de maig presenten incògnites de pes. Mentrestant, però, segueix entestat en somnis galàctics. Tal com si fos un clon del milionari president del Real “Madriz”. Bo i pensant en la dèria de promoure una nova caixa d’estalvis local, pixa fora de test.
Cal contextuar l’anàlisi del daltabaix financer en la seva justa mesura. Assenyalant responsables: són molts i variats. Entre els quals, tanmateix, no podem oblidar la classe política. La llei de caixes atorgava percentatges distorsionats de participació als consells de les entitats pels ens municipals. Un total disbarat. Molts regidors van pensar en una reedició del film “Benvingut, Mr. Marshall”. Si es vol una caixa nova --please !-- que els Ballarts & Cia. siguin a anys llum. D’altra manera, ens condemnaran a reeditar vells errors i horrors.
Josep Ballbè
Recordo la suposada pena que mostrava la seva darrera esposa. Aquella que omplia pàgines i pàgines de paper cuixé. Que va convertir-se en icona d’una coneguda fàbrica de rajoles, de fa gairebé trenta anys. Que havia anat canviant de cònjuge a tort i a dret. Seleccionant sempre candidats entre membres de classes adinerades. Quina casualitat ! L’efecte immediat d’aquesta llei arriba a multiplicar --fins i tot, per deu-- un munt de lloguers modestos. L’argument és situar-los a preu de mercat. Tot plegat --encara-- en una època de crisi…
Per molts coloms que pretengui fer volar el govern pepero. La calculadora de molts llogaters treu fum arreu. Els càlculs fan figa. La nostra vila no n’és pas una excepció. Fent una tournée per carrers amb molt de pedigrí, trobem rètols de locals lliures. De lloguer. Els anteriors comerciants es resisteixen a plegar. Més ben dit, a canviar d’activitat. Tot i que no és igual un comerç en un eix de vianants que per altres verals. Sobretot quan t’has de desplaçar a barris allunyats del rovell de l’ou. Establir una pròrroga no esdevé fàcil. Sobretot quan el titular del contracte és persona física. El tema queda a recer dels juristes. Ells són cridats a interpretar el ets i uts de l’entrellat contractual. Intentant trobar escletxes que permetin un bri d’esperança en la nova situació. Cada part pretén defensar llurs legítims drets.
Malgrat aquest preàmbul, veig la cosa prou tèrbola. No pretenc prendre partit per uns o altres. Només aspiro a generar una inquietud assenyada. Si més no de cara a cercar vies d’entesa. Ponts de contacte. Dins del boom immobiliari, el consistori local prohibí --al centre històric-- l’anomenat comerç fred. Es referia, bàsicament, a l’obertura de noves oficines bancàries a cada xamfrà. Només obrien els matins. Els capvespres semblaven punts totalment buits de contingut. Per contra, aleshores el crèdit fluïa amb escreix. A hores d’ara, que faria molta més falta, l’aixeta segueix prou tancada. Tot un signe del més absurd contrasentit.
Sense punts d’arranjament, aquella fredor gèlida tindrà caire crònic. Per tant, el propi ajuntament hauria d’implicar-se en la gestió del tema. Actuant , fins i tot, de mitjancer entre les parts. No sabem si el nostre batlle actual repetirà legislatura. Els comicis del proper mes de maig presenten incògnites de pes. Mentrestant, però, segueix entestat en somnis galàctics. Tal com si fos un clon del milionari president del Real “Madriz”. Bo i pensant en la dèria de promoure una nova caixa d’estalvis local, pixa fora de test.
Cal contextuar l’anàlisi del daltabaix financer en la seva justa mesura. Assenyalant responsables: són molts i variats. Entre els quals, tanmateix, no podem oblidar la classe política. La llei de caixes atorgava percentatges distorsionats de participació als consells de les entitats pels ens municipals. Un total disbarat. Molts regidors van pensar en una reedició del film “Benvingut, Mr. Marshall”. Si es vol una caixa nova --please !-- que els Ballarts & Cia. siguin a anys llum. D’altra manera, ens condemnaran a reeditar vells errors i horrors.
Josep Ballbè