26
de febrer
del
2015
Actualitzat
el
04
de març
a les
10:20h
Sense sal va néixer l’hivern del 2010 de la mà dels germans Cabanes que van anar sumant components en funció del so musical que aportaven. Han estat vuit membres, ara set, per l’exili formatiu d’un dels cantants, en un equilibri gairebé paritari. Sense sal resumeix una vella història dels avis dels pioners, que amb l’excusa de demanar sal a la veïna, van consolidar una història de flirteig. Acaben de tancar gira i fer el concert número 100 a la Jazz Cava, la mateixa sala que els va veure néixer. Pel març, nou disc: el tercer. Parlem amb Pep Tormos, el trompetista.
Sense sal ha tancat gira a la Nova Jazz Cava i acaba de complir quatre anys. Com va començar aquesta història?
El Martí i l’Ignasi Cabanes van muntar un grup inicial i van anar-hi sumant instruments perquè tingués el to que volien. Amb Sense sal és dóna una particularitat que és que el grup s’ha anat configurant amb la incorporació d’intèrprets; no érem un grup d’amics que ens coneixíem abans i vam fer un grup. Al revés: es va muntar un grup i ara som grans amics.
Un grup molt nombrós. No és gaire habitual un grup amb tanta gent.
Sí, fins ara érem 8, però el Martí, el cantant, va marxar a Califòrnia un màster de biotecnologia. Vam fer un relleu natural i el seu germà, que també era guitarrista, ha assumit el paper del cantant i l’Alícia Rey, que era una de les altres guitarristes i cantava alguna cançó, també. O sigui, tenim dos veus que són alhora guitarristes. Tenim també en Salva Cañadell, que és el baix; l’Albert Bach, bateria; l’Anna Moya, violinista; Cristina Martínez, teclista i jo mateix, que sóc el trompetista. Som set. Una nova etapa. I en fase de composició del tercer disc.
Com va fer-se aquesta crida per trobar els integrants del grup?
Alguns es coneixien de l’Institut i s’hi van apuntar però a mi, per exemple, no em coneixien de res i una amiga ens va posar en contacte perquè buscaven un trompetista, i amb la violinista, l’Anna, igual.
Us enteneu? O és més fàcil formar un equip si la coneixença ve de lluny?
Ens entenem molt. Treballem molt plegats i som una família.
Sou un grup molt jove, amateur, és possible viure de la música en el vostre cas?
Tots tenim entre 20 i 24 anys i nosaltres estudiem i treballem. Som molt conscients que la nostra prioritat són la feina i els estudis. I després dels estudis i la feina, la nostra prioritat número 1 és Sense Sal. I més ara que estem traient el tercer disc i això comporta molta feina. Molta. Assagem quatre cops per setmana, de nit, i comporta molts esforços i molts sacrificis. Ens agrada molt fer-ho, però cal ser molt persistents i constants.
Ja teniu qui us produeixi el disc?
És autoproduït. Però fa prop d’un any vam entrar a formar part de Inopia Produccions, que és una empresa d’aquí Terrassa, i ens ha servit molt per organitzar-nos i calendaritzar-nos. Si no, es treballa en el caos. No teníem prou experiència. Ara anem molt més disciplinats i som conscients que hem de complir els terminis. Per això anem tan enfeinadíssims! Tenim la sort també de comptar amb el suport en tasques de producció d’El Cocu, que ja ens va ajudar moltíssim amb el segon disc i aquest tercer també l’enregistrarem amb ells.
En un grup tant polifònic, qui és el que acaba portant la veu cantant?
Primer fem la música i, normalment, qui ho porta és l’Ignasi que és una caixa inacabable d’idees i ofereix la proposta, una melodia, els acords, i al local hi anem posant capes per anar fent la cançó, que així va creixent. Per les lletres, fins ara el Martí les feia, però ara tothom aporta la seva proposta i entre tots decidim quina ens agrada més. Tot i que és possible que el Martí ens doni un cop de mà des de la distància!
El passat 11 d’octubre tancàveu la gira a la Nova Jazz Cava amb un èxit total de públic.
Sí, al mateix lloc on vam començar i va coincidir que era el concert número 100.Tot i que aquest estiu –que n’hem fet una vintenta- n’hem fet menys que els altres anys. Això fa que li donis més valor a cada actuació. Hem tingut actuacions molt xules com a Fonollosa amb el Joan Dausà, en un cicle de concerts per castells medievals de Catalunya... i essent el segon any de girar el disc, té mèrit que n’hàgim pogut fer tants. I l’any que ve, sant tornem-hi.
L’estètica que projecteu és una mica folk. Com us definiríeu musicalment?
El primer disc ens diuen que era una mica “happy flowers” perquè les imatges i tot els que l’envoltava era molt primaveral i alegre. El segon disc, vam canviar una mica la imatge perquè el fons del disc ja és més gris, més fosc, més obscur: més hivernal. I en aquest tercer disc, fem un canvi i busquem un àmbit més marítim. La música també és més madura, més treballada, sense renunciar als nostres orígens, i potenciant molt la trompeta i el violí, que són instruments que ens caracteritzen, busquem un estil renovat i menys contingut.
Vosaltres sou d’aquesta generació que sent la més preparada de la història ha viscut sempre en crisi. Es reflecteix aquesta pressió generacional?
Som de la generació que ens van dir, quan vam començar la carrera, no patiu que quan hàgiu acabat, la crisi ja no hi serà. I res, totalment mentida. Però les lletres no són reivindicatives sinó de coses que ens passen en el dia a dia. Creiem que el nostre grup, per bé o per mal, atraiem a tot tipus de públic, des d’avis a joves de setze. Això podria ser una avantatge però la veritat és que costa molt segmentar i definir el públic.
Com definiríeu musicalment el grup?
Sempre diem que ens sentim còmodes dins l’etiqueta de pop-folk inspirat en grups europeus o nordamericans. Mumford&Sons, Of Monsters and Men, Noah and the Whale o Beirut són alguns dels nostres principals referents. En aquest sentit, possiblement la trompeta i el violí ens aporta un tret singular respectes altres grups de pop-folk del panorama català.
Compartiu tots una base musical molt sòlida?
Sí, la majoria tenim formació al conservatori o en altres escoles de música. Menys el Salva que és autodidacta amb el baix, però amb uns resultats admirables!
Si parlem dels plans de futur anem cap a ...
Començar a gravar la primera quinzena de gener, a finals de març treure els temes i a partir d’abril començar la nova gira i tocar on a més llocs millor.
Sense sal ha tancat gira a la Nova Jazz Cava i acaba de complir quatre anys. Com va començar aquesta història?
El Martí i l’Ignasi Cabanes van muntar un grup inicial i van anar-hi sumant instruments perquè tingués el to que volien. Amb Sense sal és dóna una particularitat que és que el grup s’ha anat configurant amb la incorporació d’intèrprets; no érem un grup d’amics que ens coneixíem abans i vam fer un grup. Al revés: es va muntar un grup i ara som grans amics.
Un grup molt nombrós. No és gaire habitual un grup amb tanta gent.
Sí, fins ara érem 8, però el Martí, el cantant, va marxar a Califòrnia un màster de biotecnologia. Vam fer un relleu natural i el seu germà, que també era guitarrista, ha assumit el paper del cantant i l’Alícia Rey, que era una de les altres guitarristes i cantava alguna cançó, també. O sigui, tenim dos veus que són alhora guitarristes. Tenim també en Salva Cañadell, que és el baix; l’Albert Bach, bateria; l’Anna Moya, violinista; Cristina Martínez, teclista i jo mateix, que sóc el trompetista. Som set. Una nova etapa. I en fase de composició del tercer disc.
Com va fer-se aquesta crida per trobar els integrants del grup?
Alguns es coneixien de l’Institut i s’hi van apuntar però a mi, per exemple, no em coneixien de res i una amiga ens va posar en contacte perquè buscaven un trompetista, i amb la violinista, l’Anna, igual.
Us enteneu? O és més fàcil formar un equip si la coneixença ve de lluny?
Ens entenem molt. Treballem molt plegats i som una família.
Sou un grup molt jove, amateur, és possible viure de la música en el vostre cas?
Tots tenim entre 20 i 24 anys i nosaltres estudiem i treballem. Som molt conscients que la nostra prioritat són la feina i els estudis. I després dels estudis i la feina, la nostra prioritat número 1 és Sense Sal. I més ara que estem traient el tercer disc i això comporta molta feina. Molta. Assagem quatre cops per setmana, de nit, i comporta molts esforços i molts sacrificis. Ens agrada molt fer-ho, però cal ser molt persistents i constants.
Ja teniu qui us produeixi el disc?
És autoproduït. Però fa prop d’un any vam entrar a formar part de Inopia Produccions, que és una empresa d’aquí Terrassa, i ens ha servit molt per organitzar-nos i calendaritzar-nos. Si no, es treballa en el caos. No teníem prou experiència. Ara anem molt més disciplinats i som conscients que hem de complir els terminis. Per això anem tan enfeinadíssims! Tenim la sort també de comptar amb el suport en tasques de producció d’El Cocu, que ja ens va ajudar moltíssim amb el segon disc i aquest tercer també l’enregistrarem amb ells.
En un grup tant polifònic, qui és el que acaba portant la veu cantant?
Primer fem la música i, normalment, qui ho porta és l’Ignasi que és una caixa inacabable d’idees i ofereix la proposta, una melodia, els acords, i al local hi anem posant capes per anar fent la cançó, que així va creixent. Per les lletres, fins ara el Martí les feia, però ara tothom aporta la seva proposta i entre tots decidim quina ens agrada més. Tot i que és possible que el Martí ens doni un cop de mà des de la distància!
El passat 11 d’octubre tancàveu la gira a la Nova Jazz Cava amb un èxit total de públic.
Sí, al mateix lloc on vam començar i va coincidir que era el concert número 100.Tot i que aquest estiu –que n’hem fet una vintenta- n’hem fet menys que els altres anys. Això fa que li donis més valor a cada actuació. Hem tingut actuacions molt xules com a Fonollosa amb el Joan Dausà, en un cicle de concerts per castells medievals de Catalunya... i essent el segon any de girar el disc, té mèrit que n’hàgim pogut fer tants. I l’any que ve, sant tornem-hi.
L’estètica que projecteu és una mica folk. Com us definiríeu musicalment?
El primer disc ens diuen que era una mica “happy flowers” perquè les imatges i tot els que l’envoltava era molt primaveral i alegre. El segon disc, vam canviar una mica la imatge perquè el fons del disc ja és més gris, més fosc, més obscur: més hivernal. I en aquest tercer disc, fem un canvi i busquem un àmbit més marítim. La música també és més madura, més treballada, sense renunciar als nostres orígens, i potenciant molt la trompeta i el violí, que són instruments que ens caracteritzen, busquem un estil renovat i menys contingut.
Vosaltres sou d’aquesta generació que sent la més preparada de la història ha viscut sempre en crisi. Es reflecteix aquesta pressió generacional?
Som de la generació que ens van dir, quan vam començar la carrera, no patiu que quan hàgiu acabat, la crisi ja no hi serà. I res, totalment mentida. Però les lletres no són reivindicatives sinó de coses que ens passen en el dia a dia. Creiem que el nostre grup, per bé o per mal, atraiem a tot tipus de públic, des d’avis a joves de setze. Això podria ser una avantatge però la veritat és que costa molt segmentar i definir el públic.
Com definiríeu musicalment el grup?
Sempre diem que ens sentim còmodes dins l’etiqueta de pop-folk inspirat en grups europeus o nordamericans. Mumford&Sons, Of Monsters and Men, Noah and the Whale o Beirut són alguns dels nostres principals referents. En aquest sentit, possiblement la trompeta i el violí ens aporta un tret singular respectes altres grups de pop-folk del panorama català.
Compartiu tots una base musical molt sòlida?
Sí, la majoria tenim formació al conservatori o en altres escoles de música. Menys el Salva que és autodidacta amb el baix, però amb uns resultats admirables!
Si parlem dels plans de futur anem cap a ...
Començar a gravar la primera quinzena de gener, a finals de març treure els temes i a partir d’abril començar la nova gira i tocar on a més llocs millor.