26
de gener
del
2015
Actualitzat
a les
10:49h
El bon amic Lluís Solana ens acaba de deixar. Dos mesos i mig després que marxés en Xavi Trenchs, el Cor Sant Martí (de Viladecavalls) rep una nova sotragada. Extensible, alhora, al Grup de Les Veus de les Carenes de Can Turu, d’on també formava part. El cop és molt dur… Però ens refarem. Alhora que recolzarem els seus: la Montse, el Sergi I la Laura.
La seva vida no ha estat pas cap camí de roses. Ans al contrari. La salut ja feia uns quants anys que li jugava males passades. Havia anat a molt menys… D’aleshores ençà, tot va canviar. I de quina manera! Era tot un exemple de superació, vitalitat i alegria.
El comiat, al tanatori, ha estat summament emotiu. El substrat de la música seleccionada hi ha ajudat molt. No podia ésser de cap altra manera. Molt més quan va ésser un dels seus grans suports, al llarg de la malaltia. Ben bé ho reflecteix la lletra d’una peça que li han dedicat els seus companys : “Déu del cel, Senyor dels cims ! Has cridat un amic nostre a la muntanya. Et preguem, però, que --en arribar al paradís-- el deixis anar per les teves muntanyes”.
Com deia el poeta de Roda, “és en la mort on aprenem de viure”. Pot semblar un contrasentit. Certament ! La mort sempre és i serà el domini de la fosca. El que cal és intentar viure en claredat de vida. Sense cercar-la, l’amargor de la basarda ve tota sola.
Tot i aquesta visió, són molts els que viuen d’esquenes a la realitat. Els qui se’n riuen d’una frase del president americà Abraham Lincoln... Quan deia que no es tracta d’omplir la vida d’anys… Sinó els anys de vida.
No és el cas que ens ocupa. En Lluís ho tenia clar. Tot no depenia d’ell. Jugava en inferioritat de condicions. Sempre palesava, tanmateix, un tarannà positiu. Un somriure agraït. No volia deixar-se engolir pel silenci i la melangia. Mantenia una pauta interna de creixement personal, sense tenalles. No volia esmicolar el pas del temps. Cercava ésser lliure, dins les pròpies limitacions físiques. A la seva manera, que hauria dit en Frank Sinatra. Imaginant un món millor, d’acord amb l’esperit d’en John Lennon.
L’hora del seu adéu no implica cap mena d’envelliment. Més aviat escenifica la maduresa d’una existència farcida de plenitud.
Tota la vida és un gran regal. N´hem de saber donar gràcies. Sembla una cosa fàcil de plantejar i assumir. Si més no, amb el convenciment que no pronunciem una frase buida de contingut. En el cas que ens ocupa, tenim un bon referent a seguir.
Han estat molts els poetes de casa nostra que han tractat aquest fet vital. A banda del propi Martí i Pol, tenim en Salvador Espriu, Marià Manent, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer i tants d’altres.
Tant de bo que --d’una o altra manera-- el seu exemple ens esperoni i ens acaroni! Mentrestant, el trobarem a faltar… A ell i el seu somriure… Malgrat tot, estem segurs que --més d’hora que tard-- cantarem plegats amb ell. Com havíem fet sempre. Onsevulla que es trobi. La música ho embolcalla tot. Guareix. Empeny. Sedueix. Alegra. Nodreix. Enforteix.
Visca, visca la música! És l’hora dels adéus i li acabem de dir adéu-siau. Encaixem, doncs, les nostres mans, en senyal d’amor i pau. Un bon regal per un gran amic.
La seva vida no ha estat pas cap camí de roses. Ans al contrari. La salut ja feia uns quants anys que li jugava males passades. Havia anat a molt menys… D’aleshores ençà, tot va canviar. I de quina manera! Era tot un exemple de superació, vitalitat i alegria.
El comiat, al tanatori, ha estat summament emotiu. El substrat de la música seleccionada hi ha ajudat molt. No podia ésser de cap altra manera. Molt més quan va ésser un dels seus grans suports, al llarg de la malaltia. Ben bé ho reflecteix la lletra d’una peça que li han dedicat els seus companys : “Déu del cel, Senyor dels cims ! Has cridat un amic nostre a la muntanya. Et preguem, però, que --en arribar al paradís-- el deixis anar per les teves muntanyes”.
Com deia el poeta de Roda, “és en la mort on aprenem de viure”. Pot semblar un contrasentit. Certament ! La mort sempre és i serà el domini de la fosca. El que cal és intentar viure en claredat de vida. Sense cercar-la, l’amargor de la basarda ve tota sola.
Tot i aquesta visió, són molts els que viuen d’esquenes a la realitat. Els qui se’n riuen d’una frase del president americà Abraham Lincoln... Quan deia que no es tracta d’omplir la vida d’anys… Sinó els anys de vida.
No és el cas que ens ocupa. En Lluís ho tenia clar. Tot no depenia d’ell. Jugava en inferioritat de condicions. Sempre palesava, tanmateix, un tarannà positiu. Un somriure agraït. No volia deixar-se engolir pel silenci i la melangia. Mantenia una pauta interna de creixement personal, sense tenalles. No volia esmicolar el pas del temps. Cercava ésser lliure, dins les pròpies limitacions físiques. A la seva manera, que hauria dit en Frank Sinatra. Imaginant un món millor, d’acord amb l’esperit d’en John Lennon.
L’hora del seu adéu no implica cap mena d’envelliment. Més aviat escenifica la maduresa d’una existència farcida de plenitud.
Tota la vida és un gran regal. N´hem de saber donar gràcies. Sembla una cosa fàcil de plantejar i assumir. Si més no, amb el convenciment que no pronunciem una frase buida de contingut. En el cas que ens ocupa, tenim un bon referent a seguir.
Han estat molts els poetes de casa nostra que han tractat aquest fet vital. A banda del propi Martí i Pol, tenim en Salvador Espriu, Marià Manent, Joan Maragall, Mossèn Cinto Verdaguer i tants d’altres.
Tant de bo que --d’una o altra manera-- el seu exemple ens esperoni i ens acaroni! Mentrestant, el trobarem a faltar… A ell i el seu somriure… Malgrat tot, estem segurs que --més d’hora que tard-- cantarem plegats amb ell. Com havíem fet sempre. Onsevulla que es trobi. La música ho embolcalla tot. Guareix. Empeny. Sedueix. Alegra. Nodreix. Enforteix.
Visca, visca la música! És l’hora dels adéus i li acabem de dir adéu-siau. Encaixem, doncs, les nostres mans, en senyal d’amor i pau. Un bon regal per un gran amic.