Ruiz: «Un accident pot esdevenir l'oportunitat de la teva vida»

Són les quatre de la tarda. És estiu i molts estan estirats al sofà veient el Mundial de Bàsquet. A aquestes hores, al Pavelló de Can Jofresa està gairebé desert. Només se sent una pilota xocar contra un tauler. I després botar, algú la recull i la torna a llançar a cistella. Així tota la tarda. És Jordi Ruiz Roldán (2 de desembre del 1990), un jugador de egarenc de bàsquet en cadira de rodes que passa els estius entrenant-se pel seu compte, per evolucionar i mantenir-se així en l'elit esportiva que acaba d'assolir. 

Als 23 anys, aquest base-escorta de Terrassa ha completat l'any amb més èxits de la seva breu i alhora dilatada carrera... Es pot dir així?
Sí. He fitxat pel Briantea 82 de Milà (un dels millors equips del continent), he guanyat l'Scudetto i he jugat un Mundial amb la selecció espanyola, que va quedar en quarta posició. 

Què fa un egarenc com vostè per la Llombardia? 
Complir el somni de la meva vida: dedicar-me professionalment a l'esport, jugar al costat dels millors del món, guanyar títols... Moltes coses. 

És el cim d'una història d'amor amb l'esport que arrenca fa uns quants anys. 
Sí, jo sempre he practicat esports de tota mena. Jugava a futbol al Jabac, feia natació... Però amb 16 anys vaig patir un accident de moto que em va provocar una paraplègia. 

I el que a priori sembla un obstacle vital insalvable... 
Si ho afrontes de forma positiva i lluitant, pot esdevenir la gran oportunitat de la teva vida. En el meu cas, per convertir-me en esportista d'elit. 

On segueix aquesta història? 
Jugant al bàsquet al CE L'Hospitalet, que el 2008 estava vinculat al FC Barcelona. La temporada següent ja vaig jugar amb el Barça, que he de dir que és l'equip de la meva vida. Després ja vaig fitxar pel Bilbao BSR i la temporada següent vaig anar a jugar a Màlaga. Una ciutat andalusa de la qual guardo els millors records en tots els sentits. Em vaig sentir tan bé allà que quan vaig saber que no continuaria a l'equip vaig prendre la decisió de buscar molts més al·licients, ser ambiciós, sortir del país i intentar provar en la lliga més potent d'Europa: la italiana. I vaig signar pel Pàdova Millenium BK.

Hi va arribar sol? 
Allà m'esperava Agustín Alejos, amic i company de la selecció júnior. Després va arribar un altre espanyol, Fran Lara, un altre company de selecció amb qui m'uneix una gran amistat. Vivíem junts. L'adaptació a la ciutat va ser molt bona. És una ciutat petita i els aficionats ens mostraven molt d'afecte. 

Com va ser la temporada passada? 
El cert és que molt rara. Vam quedar últims a la lliga però vam jugar una final europea. Inexplicable. Però a mi em va servir per fer el salt al Briantea 84, el meu actual equip. 

I això són paraules majors en el món del bàsquet amb cadira de rodes... 
És un dels grans d'Europa. Vam quedar tercers a la Champions i vam guanyar l'Scudetto (Lliga) contra el Roma, que és el gran clàssic italià. És el nostre Barça-Madrid. La rivalitat entre ciutats, entre els clubs, l'ambient del partit... (mentre parla se li posa la pell de gallina). Recordo que segons abans que acabés el partit, quan ja estava tot decidit, em vaig posar a plorar amb el partit encara en joc. No m'ho podia creure. Va ser el dia més feliç de la meva vida, perquè aquell partit per a mi no havia començat aquell dia, sinó sis anys abans. Tot allò era el camí que havia fet durant tant de temps. 

Com a colofó ​a la seva gran campanya va arribar el que tothom desitja si s'és un esportista d'elit, el Mundial. 
Vam quedar quarts. És la millor classificació de la història de la selecció espanyola. Ens van eliminar els Estats Units. 

Sempre la mateixa història... Aquí també ho guanyen tot els nord-americans? 
Doncs no. Van vèncer els australians. És un altre dels països exemplars en aquest tipus d'esport i els converteix en potència mundial. I encara que no vam aconseguir medalla, perquè ens va guanyar Turquia a la final de consolació, l'experiència va ser espectacular. Es va disputar a Corea, un destí exòtic que ja per si mateix suposa un al·licient. I després l'ambient de la competició era formidable. Ja coneixia la majoria dels jugadors de tots els equips, perquè o són companys, o rivals a la lliga... i va ser una cosa increïble. 

Vista la temporada d'èxits... Quin és el seu pròxim repte a assolir? 
El meu pròxim repte és guanyar el proper trofeu que hagi de disputar amb el meu equip, ja que d'aquí unes setmanes ens juguem la Supercopa contra el Roma. I a mitjà termini, preparar-me al màxim per intentar estar present als Jocs Olímpics de Rio 2016. 

Quan parla de l'ambient... imagino que no té res a veure el d'un partit a Itàlia amb el d'un d'aquí. 
En absolut. Em resultaria molt difícil tornar a jugar en estadis buits, com em passava a Espanya. A Itàlia reuneixes mil persones en un partit. Però no és només això. És l'organització, l'estructura, la forma d'entendre i donar suport a un esport minoritari. Es creu, s'aposta, s'inverteix... van al davant en tots els nivells. Per això és la lliga més potent d'Europa. Gairebé totes les finals de la temporada passada les van jugar equips que eren italians. 

Llavors, parlem d'un extrem. Potser aquí no arribem a aquest nivell... però estem dins de la mitjana, sí o no?
Anem al darrere de la mitjana, creu-me. Països com, per exemple, Alemanya, França, Holanda... tenen més recursos, infraestructures, atenció i inversió. Allà se'l considera esport, sense més, i ja està. A Itàlia, sense anar més lluny, està permès que competeixin jugadors sense cap discapacitat. Això aquí seria totalment impensable. Aquí és molt difícil treure'ns del futbol. I el problema és que no té pinta que això hagi de canviar.