14
d'abril
del
2015
Actualitzat
a les
9:29h
A finals d'octubre del 1936, tot i que feia tres mesos que el país estava en guerra i a la zona republicana s'havia produït una veritable revolució social i econòmica, la vida a la reraguarda terrassenca es desenvolupava amb una certa normalitat. El Front d'Aragó estava estabilitzat, no hi havia encara greus problemes de deficiències de productes de primera necessitat i la ciutat no havia viscut cap agressió aèria.
La mobilització forçosa dels joves no havia començat i els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs, la guerra era encara, doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d'octubre.
A primera hora de la tarda del divendres 30 d'octubre, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Instants després de l'atac, l'aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d'un desembarcament feixista, fet que va causar el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra.
En aquells instants, a la nostra ciutat van quedar interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set del vespre, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana. Els pertanyents al ram de la construcció calia que s'hi presentessin amb les eines de treball, ja que potser caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l'hospital del passeig.
Víctimes mortals
Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat va començar a omplir-se de milicians i curiosos, i es va produir una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seus, i cap a dos quarts d'onze de la nit partiren cap a Barcelona prop de 500 milicians, 70 membres de la Guàrdia Nacional Republicana i 35 guàrdies d'assalt. Les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, que molt probablement estan magnificades.
Entrada la nit, es va produir una "caça de bruixes" contra determinades persones d'ideologia dretana que s'havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Onze persones van ser assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, la majoria dels quals petitburgesos que havien estat vinculats directament o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes.
Entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que en negar-se a acompanyar els milicians que l'anaren a buscar a casa seva que va ser assassinat a les portes de casa seva davant la seva família. Finalment, però, tot va resultar ser una falsa alarma i l'endemà els milicians que havien partit cap a Barcelona van tornar a la ciutat. L'atac contra Roses havia estat només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria des d'aquell moment.
La premsa local va ressaltar la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la rereguarda per a la victòria definitiva. Fins i tot, algun diari afirmava que els feixistes s'havien retirat en veure la mobilització d'arreu de Catalunya. Terrassa no va ser mai front de guerra, però encara quedaven dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l'inici de la Batalla de l'Ebre, que s'emportà una gran part de joves terrassencs.
La mobilització forçosa dels joves no havia començat i els únics que havien anat al front eren alguns centenars de terrassencs enrolats en columnes de voluntaris, com la Durruti o la Macià-Companys. Per la gran majoria de terrassencs, la guerra era encara, doncs, un fet llunyà. Ara bé, aquesta calma relativa es va veure alterada la nit del 30 al 31 d'octubre.
A primera hora de la tarda del divendres 30 d'octubre, Catalunya va patir el primer atac feixista seriós: un canoneig marítim contra el port de Roses. Instants després de l'atac, l'aparició de dos vaixells francesos prop de la costa va fer pensar que es tractava d'un desembarcament feixista, fet que va causar el pànic entre la població de Roses i una mobilització de tot Catalunya per afrontar un nou front de guerra.
En aquells instants, a la nostra ciutat van quedar interrompudes les comunicacions telefòniques amb Barcelona, i la ràdio no donava notícies concretes. Cap a dos quarts de set del vespre, va començar a circular el rumor que els feixistes havien iniciat les maniobres per fer un desembarcament a Roses. Des de Ràdio Barcelona es va fer una crida a tots els ciutadans perquè acudissin a la capital catalana. Els pertanyents al ram de la construcció calia que s'hi presentessin amb les eines de treball, ja que potser caldria cavar trinxeres. També es va fer una crida a tots els metges de la ciutat perquè acudissin a l'hospital del passeig.
Víctimes mortals
Amb aquesta notícia el Raval de Montserrat va començar a omplir-se de milicians i curiosos, i es va produir una alarmant expectació. Cotxes amb les sigles PSUC, FAI o POUM circulaven amunt i avall pels carrers. Militants de sindicats i de partits obrers i republicans començaren a reunir-se a les seus, i cap a dos quarts d'onze de la nit partiren cap a Barcelona prop de 500 milicians, 70 membres de la Guàrdia Nacional Republicana i 35 guàrdies d'assalt. Les xifres són les que ens exposa la premsa republicana, que molt probablement estan magnificades.
Entrada la nit, es va produir una "caça de bruixes" contra determinades persones d'ideologia dretana que s'havien salvat de la primera onada revolucionària dels mesos de juliol i agost. Onze persones van ser assassinades aquella nit per grups revolucionaris incontrolats, la majoria dels quals petitburgesos que havien estat vinculats directament o indirectament a organitzacions locals catòliques o de dretes.
Entre ells Mateu Trenchs, fervent catòlic i pastisser del portal de Sant Roc, que en negar-se a acompanyar els milicians que l'anaren a buscar a casa seva que va ser assassinat a les portes de casa seva davant la seva família. Finalment, però, tot va resultar ser una falsa alarma i l'endemà els milicians que havien partit cap a Barcelona van tornar a la ciutat. L'atac contra Roses havia estat només un bombardeig com els molts que Catalunya patiria des d'aquell moment.
La premsa local va ressaltar la capacitat dels terrassencs per fer front a la situació extrema de la guerra contra el feixisme, però també feia una crida a la calma i a seguir treballant en la tasca de la rereguarda per a la victòria definitiva. Fins i tot, algun diari afirmava que els feixistes s'havien retirat en veure la mobilització d'arreu de Catalunya. Terrassa no va ser mai front de guerra, però encara quedaven dos anys difícils de penúries, fam i morts, molt especialment amb l'inici de la Batalla de l'Ebre, que s'emportà una gran part de joves terrassencs.