13
de novembre
del
2014
Sovint, en els contractes mercantils les parts prefereixen separar com es resoldran els potencials futurs conflictes, segons si la matèria controvertida és jurídica o bé essencialment tècnica. Així per exemple, hi ha contractes en què la determinació del preu o d’un concret valor d’una contraprestació no es pot fer en el moment de la celebració del contracte, sinó que les parts decideixen diferir-ho en el temps.
En aquests casos, la llei obliga a definir de forma clara les bases sobre les quals descansarà la futura determinació exacta de la contraprestació econòmica. Altrament el contracte pot ser declarat nul.
Un contracte d’aquest tipus –i com a mecanisme de prudència- pot incloure un pacte que prevegi que, en cas de controvèrsia entre les parts en un punt concret i no jurídic, en lloc de sotmetre les seves divergències a la justícia ordinària o a l’arbitratge, simplement es designi un tercer, que la jurisprudència anomena arbitrador, que serà qui, en el nostre exemple, determinarà el valor econòmic de la prestació en disputa. La mateixa figura pot sorgir en disputes de caràcter merament tècnic, per exemple, per avaluar si una màquina compleix determinats requeriments o no.
La designació d’aquest tercer, doncs, té sempre per objecte resoldre una qüestió no jurídica, i pot ser feta de forma directa, designant específicament la identitat del professional a qui s’encarregarà l'avaluació i decisió, o bé per referència a una institució a qui se li encomana que designi la persona que ha de fer d’arbitrador.
Pel que fa a la resta de potencials conflictes, que puguin sorgir del negoci o operació mercantil i que siguin d’essència jurídica, és habitual que les parts es sotmetin a la jurisdicció ordinària o a l'arbitratge i així ho contempli el contracte.
Quan les parts han convingut designar un arbitrador per la resolució de les seves divergències no jurídiques, la pregunta que es fan sovint és si la seva decisió que es dicti és susceptible de ser revisada en seu judicial o arbitral -en funció del que hagi previst el contracte com a jurisdicció competent-.
En principi, el Tribunal Suprem, en la seva sentència del 22.3.2010, va definir que el paper de l'arbitrador no és altra que substituir una activitat negocial concreta (en el nostre exemple determinar el preu o valor de la contraprestació) i la sentència del TS de 30.11.2010 ens diu que l’activitat de l'arbitrador desemboca en una decisió quin contingut es obligatori per les parts (STS 30.11.2010). Ara bé, en aquells supòsits en què l’arbitrador de forma evident manqui a l’equitat, en perjudici de les pautes prudents que han de presidir l’actuació de l'arbitrador, actuï de mala fe, amb manca d’independència o imparcialitat, s’aparti dels termes contractuals que marquin l’àmbit de la seva actuació o no s’atengui al concepte de justícia del cas particular (STS de 9.3.2010) la decisió adoptada podrà ser impugnada davant dels tribunals, suportant la part que insta la impugnació la càrrega de la prova sobre l’existència de les circumstàncies que, segons el seu criteri, permeten qualificar la decisió com una resolució contraria a les pautes del arbitri un boni viri (arbitratge d’un home bo i recte).
En la resta dels casos, la decisió de l'arbitrador és definitiva i ferma i substitueix el criteri de les parts.
La dificultat d’aquesta prova, fa que sovint la part perjudicada per la decisió de l'arbitrador abandoni la potencial impugnació abans de començar-la, perquè la seva percepció de la manca d’equitat de l'arbitrador està orfe de prova. És per això, que quan s’insereixen clàusules d’aquest tipus en els contractes és altament recomanable que es valori profundament la conveniència de si cal establir que la decisió serà final i vinculant per les parts o bé, al contrari, és més convenient incloure un pacte que permeti, en qualsevol cas, la revisió de la decisió de l'arbitrador en seu de jurisdicció ordinària o d’arbitratge, en quin supòsit es podran revisar també els errors que, a criteri de les parts, l’arbitrador hagi pogut cometre.
Mireia Serra
En aquests casos, la llei obliga a definir de forma clara les bases sobre les quals descansarà la futura determinació exacta de la contraprestació econòmica. Altrament el contracte pot ser declarat nul.
Un contracte d’aquest tipus –i com a mecanisme de prudència- pot incloure un pacte que prevegi que, en cas de controvèrsia entre les parts en un punt concret i no jurídic, en lloc de sotmetre les seves divergències a la justícia ordinària o a l’arbitratge, simplement es designi un tercer, que la jurisprudència anomena arbitrador, que serà qui, en el nostre exemple, determinarà el valor econòmic de la prestació en disputa. La mateixa figura pot sorgir en disputes de caràcter merament tècnic, per exemple, per avaluar si una màquina compleix determinats requeriments o no.
La designació d’aquest tercer, doncs, té sempre per objecte resoldre una qüestió no jurídica, i pot ser feta de forma directa, designant específicament la identitat del professional a qui s’encarregarà l'avaluació i decisió, o bé per referència a una institució a qui se li encomana que designi la persona que ha de fer d’arbitrador.
Pel que fa a la resta de potencials conflictes, que puguin sorgir del negoci o operació mercantil i que siguin d’essència jurídica, és habitual que les parts es sotmetin a la jurisdicció ordinària o a l'arbitratge i així ho contempli el contracte.
Quan les parts han convingut designar un arbitrador per la resolució de les seves divergències no jurídiques, la pregunta que es fan sovint és si la seva decisió que es dicti és susceptible de ser revisada en seu judicial o arbitral -en funció del que hagi previst el contracte com a jurisdicció competent-.
En principi, el Tribunal Suprem, en la seva sentència del 22.3.2010, va definir que el paper de l'arbitrador no és altra que substituir una activitat negocial concreta (en el nostre exemple determinar el preu o valor de la contraprestació) i la sentència del TS de 30.11.2010 ens diu que l’activitat de l'arbitrador desemboca en una decisió quin contingut es obligatori per les parts (STS 30.11.2010). Ara bé, en aquells supòsits en què l’arbitrador de forma evident manqui a l’equitat, en perjudici de les pautes prudents que han de presidir l’actuació de l'arbitrador, actuï de mala fe, amb manca d’independència o imparcialitat, s’aparti dels termes contractuals que marquin l’àmbit de la seva actuació o no s’atengui al concepte de justícia del cas particular (STS de 9.3.2010) la decisió adoptada podrà ser impugnada davant dels tribunals, suportant la part que insta la impugnació la càrrega de la prova sobre l’existència de les circumstàncies que, segons el seu criteri, permeten qualificar la decisió com una resolució contraria a les pautes del arbitri un boni viri (arbitratge d’un home bo i recte).
En la resta dels casos, la decisió de l'arbitrador és definitiva i ferma i substitueix el criteri de les parts.
La dificultat d’aquesta prova, fa que sovint la part perjudicada per la decisió de l'arbitrador abandoni la potencial impugnació abans de començar-la, perquè la seva percepció de la manca d’equitat de l'arbitrador està orfe de prova. És per això, que quan s’insereixen clàusules d’aquest tipus en els contractes és altament recomanable que es valori profundament la conveniència de si cal establir que la decisió serà final i vinculant per les parts o bé, al contrari, és més convenient incloure un pacte que permeti, en qualsevol cas, la revisió de la decisió de l'arbitrador en seu de jurisdicció ordinària o d’arbitratge, en quin supòsit es podran revisar també els errors que, a criteri de les parts, l’arbitrador hagi pogut cometre.
Mireia Serra