23
d'octubre
del
2014
Actualitzat
a les
10:37h
Acabo de conèixer la trista notícia. D’una manera del tot casual: fullejant la premsa diària. Mossèn Pere Corbera i Palau ens ha deixat, de manera sobtada. Gairebé el considerava un egarenc més. No endebades va passar bona part de la seva vida sacerdotal entre nosaltres.
Des de 1967 a 1975, fou vicari de la parròquia de Sant Josep. Aquell mateix any, el bisbat el nomenà rector de Les Fonts, on romangué sis anys. El 1981, retornà --de bell nou, ja com a rector-- a la parròquia del carrer Colom.
El veïnat va lamentar molt el seu trasllat a la parròquia de Sant Feliu de Llobregat (1996)… La seva bonhomia s’havia guanyat la gent, de manera molt fàcil. Dotat d’un caràcter obert i planer, difícilment trobaríem una única persona --al barri de Can Palet-- que no en guardi un record fantàstic.
El seu adéu s’ha produït a una edat no gens esperada: setanta-un anys. Per culpa d’un infart… Tot plegat, mentre practicava una de les seves passions: el senderisme muntanyenc. Concretament --com feia cada dilluns, amb altres companys capellans-- per la vall de Lord (a Sant Llorenç de Morunys). Amb gran respecte i per por del patiment, gairebé gosaria dir que jo mateix enyoro una mort com la seva.
Els darrers anys --d’ençà que marxà de Terrassa-- els va compartir entre Sant Feliu de Llobregat (1996-2007), Martorell (2007-2011) i Sant Pere de Ribes (fins enguany). Per tot arreu, deixà l’empremta d’un tarannà contagiós i compromès.
Sens dubte, parlo d’una persona empàtica i integrada. Bon coneixedor del teixit social de cadascun dels seus destins com a prevere. Li recordo un segell i estil peculiar en la manera d’apropar-se al jovent. En donarien fe un bon nombre de nois i noies de tots els entorns on ha desenvolupat la seva vocació. Sense anar més lluny --per posar un sol exemple-- al llarg dels molts anys de colònies d’estiu a la casa de colònies del Congost (Arbúcies).
No puc oblidar, alhora, el seu esperit crític i proper al poble de base. No era gens donat a les relacions amb la gent des de la perspectiva d’una trona. Era molt empàtic i proper. Es feia estimar de tothom. El seu somriure contagiava. Era molt accessible amb grans i petits.
Tot plegat, sense oblidar el seu temperament fort i la seva crítica ferma. Dessota aquesta premissa, enquadraria la seva oposició raonada a la divisió (l’any 2004) de la diòcesi de Barcelona en dues noves subdiòcesis. Amb uns arguments ben coherents, presentà la seva renúncia al càrrec de rector de Sant Feliu. Des de la seva marxa --coincidint amb l’establiment de la seu episcopal—es va produir una minva notòria de feligresia i activitat parroquial. Un fet semblant es pot recordar quan va deixar Terrassa. Tot allò que envoltava la pastoral parroquial patí un clar retrocés.
Per aquests motius, voldria convidar els terrassencs a la missa-funeral del proper divendres (dia 24, a les vuit del vespre). Com no pot ésser d’altra manera, tindrà lloc al mateix barri de Can Palet.
Trobarem a faltar en Pere. Per molts i molt variats motius. Som davant d’una persona que es va fer estimar. Que ho donava tot. Que mereix, sense cap mena de dubte, un adéu massiu dels seus feligresos.
Els més bons se’n van quan potser encara no toca. Els designis divins, però, són inscrutables.
Josep Ballbè
Des de 1967 a 1975, fou vicari de la parròquia de Sant Josep. Aquell mateix any, el bisbat el nomenà rector de Les Fonts, on romangué sis anys. El 1981, retornà --de bell nou, ja com a rector-- a la parròquia del carrer Colom.
El veïnat va lamentar molt el seu trasllat a la parròquia de Sant Feliu de Llobregat (1996)… La seva bonhomia s’havia guanyat la gent, de manera molt fàcil. Dotat d’un caràcter obert i planer, difícilment trobaríem una única persona --al barri de Can Palet-- que no en guardi un record fantàstic.
El seu adéu s’ha produït a una edat no gens esperada: setanta-un anys. Per culpa d’un infart… Tot plegat, mentre practicava una de les seves passions: el senderisme muntanyenc. Concretament --com feia cada dilluns, amb altres companys capellans-- per la vall de Lord (a Sant Llorenç de Morunys). Amb gran respecte i per por del patiment, gairebé gosaria dir que jo mateix enyoro una mort com la seva.
Els darrers anys --d’ençà que marxà de Terrassa-- els va compartir entre Sant Feliu de Llobregat (1996-2007), Martorell (2007-2011) i Sant Pere de Ribes (fins enguany). Per tot arreu, deixà l’empremta d’un tarannà contagiós i compromès.
Sens dubte, parlo d’una persona empàtica i integrada. Bon coneixedor del teixit social de cadascun dels seus destins com a prevere. Li recordo un segell i estil peculiar en la manera d’apropar-se al jovent. En donarien fe un bon nombre de nois i noies de tots els entorns on ha desenvolupat la seva vocació. Sense anar més lluny --per posar un sol exemple-- al llarg dels molts anys de colònies d’estiu a la casa de colònies del Congost (Arbúcies).
No puc oblidar, alhora, el seu esperit crític i proper al poble de base. No era gens donat a les relacions amb la gent des de la perspectiva d’una trona. Era molt empàtic i proper. Es feia estimar de tothom. El seu somriure contagiava. Era molt accessible amb grans i petits.
Tot plegat, sense oblidar el seu temperament fort i la seva crítica ferma. Dessota aquesta premissa, enquadraria la seva oposició raonada a la divisió (l’any 2004) de la diòcesi de Barcelona en dues noves subdiòcesis. Amb uns arguments ben coherents, presentà la seva renúncia al càrrec de rector de Sant Feliu. Des de la seva marxa --coincidint amb l’establiment de la seu episcopal—es va produir una minva notòria de feligresia i activitat parroquial. Un fet semblant es pot recordar quan va deixar Terrassa. Tot allò que envoltava la pastoral parroquial patí un clar retrocés.
Per aquests motius, voldria convidar els terrassencs a la missa-funeral del proper divendres (dia 24, a les vuit del vespre). Com no pot ésser d’altra manera, tindrà lloc al mateix barri de Can Palet.
Trobarem a faltar en Pere. Per molts i molt variats motius. Som davant d’una persona que es va fer estimar. Que ho donava tot. Que mereix, sense cap mena de dubte, un adéu massiu dels seus feligresos.
Els més bons se’n van quan potser encara no toca. Els designis divins, però, són inscrutables.
Josep Ballbè